Vuit hores caçant porcs senglars a Collserola: "N'he pelat cinc"

BarcelonaEn un punt perdut de Collserola hi ha una caseta. A primera hora, la cobreix una fina boira d'humitat i de fum de cigar, el que s'estan fumant unes persones grans. Puro i escopeta a l'espatlla. Alguns coixegen, d'altres fins i tot van amb bastó. Expliquen, però, que tenen la punteria intacta. A la casa està tot preparat per al convit de després: Marie Brizard, Contreau, Martini. La quantitat d'alcohol dependrà de la quantitat de porcs senglars que matin. Abans, ni una gota. Ja ho diu un dels deu manaments dels caçadors que tenen penjats per venerar cada dia: "Amb les armes empunyades, poc vi i molta calma".

Dos agents rurals repassen les llicències d'una trentena de persones. Avui –potser queda estrany dir-ho– cacen per a la Generalitat: formen part d'una de les vint batudes de senglars que es faran a Collserola aquest any, unes 25.000 a Catalunya. El cap de la secció de Caça i Pesca a Barcelona, Josep Maria López, defensa que "és necessari". Sobretot, mentre no es trobin mètodes alternatius –com la castració– per controlar uns animals que cada any són més. Actualment, una forquilla d'entre 1.000 i 2.000 a Collserola. Una plaga que l'executiu admet que seria més extensa si no hi haguessin uns caçadors que veuen com la seva afició també és un servei públic.

L'Eugenio, un jubilat de 75 anys que ha passat les mateixes hores a la carretera fent de taxista que al bosc guaitant animals, rememora "aquells dies a Osca", quan ningú li deia on havia de caçar. Ara, en canvi, tot està perimetrat. "Perill, batuda de caça", diu una cinta que barra el pas. Tres informadors tallen camins. "És molt segur", referma l'Àngel. Els caçadors estan situats en unes parades que ja estan marcades al mapa, i només es poden moure cinc metres. I disparar sempre en la mateixa direcció. "No vull sentir parlar a ningú", avisa el Paco, de 66 anys, el cap de la colla. Els altres, entre ells l'Eugenio i el José Luis, de 70 anys, se'l prenen seriosament, però també se'n riuen dissimuladament. Sobretot quan treu una daga per obrir-se pas entre els esbarzers i desperta tot el bosc. "Paco, tranquil".

Tothom pateix en silenci per ell. Fa un mes va patir un infart enmig d'una batuda. Ara està bé i diu que "fa salut". Va primer en una fila que a l'Eugenio li costa seguir. Arriben els primers problemes: "No trobo el mòbil", "No em va el geolocalitzador". La tecnologia està a punt d'estroncar un dels oficis més antics d'aquest món, però torna la cobertura i el telèfon és en una butxaca. Els gossos entren en joc.

Els senglars dormen de dia, i els gossos els han de treure del cau perquè els caçadors els matin. Fins que tothom no és a la seva parada, els gossos no es poden deixar anar. "S'han escapat", se sent pel walkie-talkie. "Aquest tio és burro", respon algú. El Paco fa cara de circumstàncies: "Amb els meus no hauria passat mai". La seva especialitat és anar amb els gossos, però després de l'infart li toca quedar-se en una parada. Treu l'escopeta, orgullós perquè és una relíquia de fa 100 anys clavada a la de l'avi de la seva parella, la Montse. Són un matrimoni caçador amb una filla animalista.

"No veuràs un caçador que es posi colònia"

Són dos segons d'acció i sis hores d'espera. El senglar no t'ha de poder ni olorar ni sentir. "No veuràs un caçador que es posi colònia", diu el José Luis. "Montse, que ve", diu l'Enric pel walkie-talkie. "Que bonic que era", respon la Montse. Parla en passat perquè no ha tingut temps d'apuntar-lo. Els trets ressonen com si fossin petards d'una festa major tardana. Avui és el dia de sort del Pavarotti, un dels més joves, amb 38 anys. No es diu així, esclar. Sol dir que la seva escopeta sona com el tenor italià entonant la nota més greu. "N'he pelat cinc", diu. La seva tercera millor marca. La millor? Dotze.

Als dominis del Paco no se sent ni piu. Apareix, de sobte, el Ricky, un dels gossos. Se sent per la ràdio que molts s'han perdut i que cal localitzar-los per GPS. El Paco li dona aigua. Un gos afectuós, que s'entreté amb tothom que li fa cas. Una qualitat adorable, però no per als caçadors. "Es distreu massa". Parada per fer un entrepà i una cervesa sense alcohol. L'Enric, de 44 anys, no té temps per menjar. S'enfila en un pi, però la branca es trenca, cau, i es troba cara a cara amb un senglar que l'intenta envestir. "Ha anat d'un pèl". Treu l'escopeta i el mata.

A partir de les tres de la tarda ningú pot disparar, s'ha acabat la batuda. Arriba la feina més dura: posar els senglars als cotxes. El més gros pesa 83 quilos. A la casa ja hi ha foc fent caliu, un estofat de cabirol escalfant-se i les cerveses fredes a la nevera. En total han matat nou senglars. Alguns d'enormes, un amb pocs mesos de vida. Els posen en fila i arriba un equip d'investigació de la UAB per descartar que estiguin malalts, i se n'emporten mostres de sang. Van descobrir, per exemple, que els senglars podien tenir covid.I què fan amb els cadàvers? Els pelen, els tallen i els regalen. O se'ls mengen, o els venen. És l'única remuneració que en poden treure els caçadors, perquè la Generalitat no els paga per caçar. I caçar no és barat: 9 euros cada bala, 40 euros de gasoil, 1.000 euros l'escopeta. Un dels objectius del departament d'Acció Climàtica, de fet, és crear en un futur una unitat de caçadors experts. Ara la majoria són jubilats.

Toca celebrar. Això, en el fons, és el que més els agrada. "L'ambient, la companyia, els esmorzars", diu el José Luis. Tot plegat, sota l'atenta mirada d'uns quants senglars dissecats que fa temps van matar uns quants companys que ja no hi són. Ja ho diu el primer manament: "Aprendre, i al veterà atendre".