Vuit de cada deu menors de 30 anys viuen amb els pares

BarcelonaAnar-se'n de casa continua sent impossible per a la majoria de joves. La precarietat laboral (atur elevat, contractes temporals i sous baixos) i les dificultats per accedir a un habitatge són els principals motius que impedeixen a la població d'entre 16 i 29 deixar la llar familiar. És la denúncia que ha llançat aquest divendres el Consell de la Joventut d'Espanya (CJE), que ha presentat al Congrés les dades de l'últim informe de l'Observatori d'Emancipació Juvenil, corresponent a l'últim semestre del 2020. Tan sols un 16% dels joves espanyols viuen emancipats, una xifra que en un any ha caigut tres punts fins a nivells de l'any 1999. La resta de joves, el 84%, encara viuen amb els pares, segons el document.

Les dades recollides constaten els efectes negatius de la pandèmia en l'edat d'emancipació, però el CJE assegura que la caiguda es registra des de la tempesta econòmica de la crisi financera. "L'emancipació residencial de la població entre els 16 i els 26 anys va anar en augment fins al 2007 i des de llavors ha anat caient fins a la dada d'aquest últim informe, la més baixa dels últims 23 anys", ha explicat el sociòleg Jofre López i autor principal de l'estudi. Els investigadors hi troben dues causes principals: la falta d'estabilitat a la feina entre la població més jove i el preu de l'habitatge.

Catalunya, on més joves s'emancipen

La comunitat autònoma on els joves triguen més a anar-se'n de casa és Cantabria: només ho fa el 12% de la seva població entre 16 i 29 anys, seguida de Castella-la Manxa (12%) i Andalusia (15%). Per contra, destaca el cas de Catalunya, que registra la taxa d'emancipació més alta de tot l'Estat (18,6%), una xifra que els autors de l'estudi atribueixen a la capacitat del territori de nodrir-se de població jove de l'estranger i d'altres indrets d'Espanya. Les illes Balears se situen en segona posició amb un 17,6 % del total d'aquesta franja d'edat que viuen de manera independent respecte dels pares, seguida d'Extremadura (17,5 %), i totes dues per sobre de la mitjana estatal.

Tot i ser líders en emancipació, tant Catalunya com les Balears destaquen pels elevats preus del mercat de l'habitatge, que obliguen a destinar bona part del sou a cobrir les despeses del lloguer. Totes dues comunitats lideren el cost d'accés a un habitatge de lloguer per a un treballador d'entre 16 i 34 anys. Un jove assalariat català hauria de dedicar de mitjana gairebé el 112% del sou –és a dir, més del que ingressa– al lloguer de l'habitatge si visqués sol i el 66% si hagués de pagar la quota de la hipoteca. Una realitat que no s'allunya gaire de la de les illes Balears, on els joves han de destinar el 111% de la seva capacitat adquisitiva a pagar el lloguer cada mes i el 94% per a la hipoteca en el cas que visquessin de propietat.

Si analitzem les dades d'emancipació per gènere, observem que més dones (19%) que homes (12%) viuen de manera independent. Tot i això, la precarietat econòmica de les dones joves inverteix la tendència quan es mira els que viuen sols: en aquest cas, la proporció d'homes joves que s'emancipa en solitari (25%) és superior a la de les dones (14%).

Poca regularitat en els ingressos

Els estralls del covid-19 són evidents en l'ocupació dels joves: més del 30% estan a l'atur, una xifra que, en el cas de les persones entre 16 i 24 anys, s'enfila fins al 40%. A més, a banda de les dificultats per accedir a una feina, també preocupen la durada i les condicions dels contractes. Segons l'informe, més de la meitat dels joves espanyols ocupats disposen d'un contracte temporal (52%). Així doncs, remarquen els autors, la regularitat dels ingressos tampoc està assegurada: "Perquè una persona es pugui emancipar ha de tenir una posició laboral estable; com que ara és difícil, és normal que es vagi posposant", ha apuntat López.

Una de les particularitats de l'emancipació juvenil a Espanya és l'estreta relació entre acabar una etapa formativa i emancipar-se. Les dades mostren que la majoria dels joves que es troben cursant uns estudis, a qualsevol nivell formatiu, continuen residint amb la seva família a l'espera de poder accedir a un lloc de feina que els permeti disposar de certa autonomia en els ingressos: tan sols un 6% del joves que estan estudiant s'han emancipat –aquí es tenen en compte únicament els casos en què el jove consta com a persona de referència de l'habitatge o que no estigui emparentat amb la persona de referència.

Les dades també es relacionen estretament amb el risc de patir pobresa. Segons l'estudi, del 2019, el 31,7% dels joves estaven en risc de pobresa i d'exclusió social. "A l'Espanya del segle XXI, un de cada tres joves és pobre", ha denunciat la vicepresidenta del CJE, Margarita Guerrero, i ha exigit que "es visibilitzi" la precarietat "com un afer social i no una cosa aïllada" que afecta una minoria del col·lectiu. "La gent més jove només ha viscut crisis i tota aquesta incertesa ha afectat les nostres vides, també la nostra salut mental", ha conclòs Guerrero.

L'esforç per accedir a un lloguer

A l'hora d'accedir a l'habitatge, el lloguer és l'opció predominant. Davant la baixa capacitat d'estalvi, la compra d'un habitatge deixa de ser una opció per a la majoria de joves, que tenen problemes per aconseguir l'entrada d'una hipoteca, cosa que els porta a optar pel lloguer. Concretament, més de la meitat dels joves que ja no viuen amb els pares opten per aquesta fórmula (57%), tot i el sobreesforç econòmic que suposa: de mitjana, una persona que viu sola destina més del 91% del sou al lloguer. En cas que la persona en qüestió llogués una habitació compartida, l'opció més econòmica actualment, hauria de destinar-hi un 28%.

L'organisme ha denunciat la "crisi habitacional" que pateixen els joves i ha demanat a les administracions que impulsin "una política d'habitatge forta", que alhora faciliti l'emancipació dels col·lectius més joves. "Tenim problemes greus per portar a terme un projecte de vida independent respecte dels nostres progenitors", ha indicat el vicepresident del CJE, Adrià Junyent, i entre diverses mesures ha proposat reformar la llei laboral, augmentar el salari mínim i una regulació dels preus del lloguer "ben dissenyada per a les zones tensionades", que prengui com a referència la catalana. Junyent ha proposat destinar una part dels fons de recuperació a aquestes mesures i ha demanat més diàleg de l'administració amb els més joves.