Paula Martí i Paula Turon: “Quan vaig vomitar, em vaig sentir com si m’haguessin fotut un xut d’heroïna”

GironaTotes dues es diuen Paula, pateixen anorèxia nerviosa i estan en tractament a l’hospital de dia de la Clínica Bofill, a Girona, un dels centres privats especialitzats en els trastorns de la conducta alimentària de Catalunya. Han acceptat fer aquesta entrevista i donar la cara perquè esperen ajudar d’aquesta manera altres joves que estiguin en la seva mateixa situació, i perquè volen denunciar les mancances del sistema públic de salut en el tractament d’aquests trastorns. “Els polítics s’omplen la boca parlant de salut mental, però després no hi destinen recursos –es queixen–. Hi ha gent que s’estan morint perquè no poden pagar un tractament”. Elles tenen la sort de disposar del suport econòmic dels seus pares. Físicament ja estan gairebé recuperades. Els falta, però, el més difícil: deixar d’obsessionar-se amb el cos. 

Paula Martí

Té 22 anys i és de Colera. Pateix anorèxia des dels 14 anys, però l'hi van diagnosticar als setze. Primer va recórrer a la sanitat pública.

Recordes com vas començar a tenir aquest trastorn?

— No és una cosa que passi d’avui per demà. Vaig començar l’institut, on sentia que allò no era per a mi. No m’agradava res. A més, jugo a bàsquet i em comparava molt físicament amb altres noies quan anava a les competicions. Elles estaven primes.

O sigui, volies ser com elles.

— Sí. També idolatrava molt les models de roba interior de Victoria's Secret. Eren altes, tenien èxit i semblava que tot els anés bé. Jo també he sigut sempre molt alta, faig un metre vuitanta, i vaig pensar que jo també volia destacar com elles.

I per això vas deixar de menjar.

— Va ser una cosa gradual. Ma mare em donava un Cacaolat i un entrepà per a l’hora del pati. Un dia vaig suprimir el Cacaolat i bevia aigua. Després també vaig eliminar l’entrepà i els anava acumulant en bosses. Després, a l’hora de dinar o de sopar deia a la meva família que no tenia gana i demanava que em posessin una ració més petita. Però com que es van fixar que menjava poc, aleshores vaig començar a vomitar.

D’on vas treure la idea de vomitar?

— D’internet. Vaig trobar milers de pàgines que et donaven tips per provocar-te el vòmit.

Recordes el primer dia que ho vas fer?

— Sí. La meva mare estava fent la migdiada i, quan vaig acabar de dinar, vaig tancar la porta del passadís i la del lavabo i ho vaig intentar amb tot el que havia après a internet. Però no ho vaig aconseguir i em vaig frustrar.

Vas desistir aleshores.

— No. A la nit ho vaig tornar a provar després de sopar, i aleshores sí que ho vaig aconseguir.

Com et vas sentir?

— De puta mare. Com si m’haguessin fotut un xut d’heroïna. Vaig pensar que ja tenia la solució: no calia deixar de menjar i passar gana. Només calia que vomités el que menjava per no engreixar-me. Només ho feia a casa perquè no em podia saltar els àpats davant de la família. Quan era fora, preferia no menjar perquè vomitar era molt desagradable.

Amb quina freqüència ho feies?

— Vaig arribar a vomitar cada dia pràcticament. Com que cantava una mica a casa que sempre anés al lavabo després de menjar, vaig canviar d’estratègia i vomitava a la dutxa. Amb la porta tancada i el soroll de l’aigua, no se sent res. Era el lloc perfecte.

Quan et van derivar a un centre de salut mental infantojuvenil ja estaves en aquesta situació?

— Sí, i ho vaig explicar a la psicòloga perquè en aquell moment jo ja era conscient que vomitar gairebé cada dia no era normal i que tenia un problema.

Què et va dir la psicòloga?

— Vaig començar a fer teràpia un cop a la setmana, però vaig continuar fent la meva: treia part del menjar del plat o deia als meus pares que anava a dinar a fora i després no ho feia.

I què va passar després?

— Em van ingressar en un hospital de dia per a menors a Salt.

Allò et va servir?

— Em va servir per pujar de pes, però vaig sortir d’allà tenint la mateixa relació amb el menjar, que consistia en saltar-me àpats, menjar quantitats mínimes o vomitar. Aleshores, però, ja havia deixat de ser un cas crític per a la sanitat pública i només tenia visita amb la psicòloga un cop al mes. Vaig anar trampejant-ho així durant dos anys fins que hi vaig recaure. El setembre del 2020 em van tornar a ingressar en un hospital de dia a Salt, però per a adults. Allà tractaven tot tipus de malalties mentals i no hi havia un programa específic per a trastorns alimentaris. Quan vaig veure el panorama, vaig dir que no m’hi quedava.

Què et va fer sortir d’aquesta dinàmica?

— Sentir-me molt infeliç. A mi em semblava tot una merda, no disfrutava amb res, no tenia ganes de sortir de casa... Vaig pensar: tens 20 anys i què has fet a la vida? Per això vaig decidir buscar un lloc on realment em poguessin ajudar, i vaig trobar la Clínica Bofill.

Suposo que a l’Hospital de Salt també et volien ajudar.

— Sempre he pensat que els polítics s’omplen la boca dient que la salut mental és molt important però després no hi destinen recursos. Jo necessitava un tractament especialitzat amb pautes clares, que em diguessin què havia de menjar, que no puc fer esport ni mirar-me al mirall. I fer xarxa amb els amics i els familiars. Aquí, a la Clínica Bofill, tot el meu entorn ha estat format a propòsit de què se'm pot parlar i de què no. Quan em van donar l’alta a l’Hospital de Salt, van dir que trucarien als meus pares i encara ho estic esperant.

I de què no pots parlar?

— No puc tenir cap conversa relacionada amb el menjar. No puc saber què menjaré per dinar o per sopar. No em pots parlar de pes ni de talles. No em pots dir que aquests pantalons em queden bé. En resum, no em pots fer cap comentari relacionat amb la imatge, el cos o el menjar.

Com estàs ara?

— Molt bé. Amb moments baixos, com qualsevol persona normal, però feliç.

Paula Turon

Té 26 anys i és de Llagostera. Va començar a obsessionar-se amb el cos durant el confinament. Està en tractament a la Clínica Bofill des del març.

Aleshores tot va començar amb el confinament.

— Sí. Jo estava vivint a Londres amb la meva parella. Amb el confinament, vam començar a preparar receptes sanes i a fer esport. Vaig començar a córrer perquè no estava còmoda amb el meu cos, sempre m’he comparat.

De moment tot això sona molt saludable.

— Quan vaig tornar a la feina, tothom em va començar a dir: “Paula, t’has aprimat molt, que guapa que estàs”. I ja em vaig enganxar a aquesta idea. Vaig pensar que començava a tenir un cos que la gent admirava i cada cop em vaig començar a exigir més.

Què vols dir?

— Em vaig apuntar a un equip de córrer, i després a una marató. I a poc a poc vaig deixar de menjar. Un dia dius: aquests fruits secs abans de córrer, no calen. I un altre dia, una altra cosa. Fins que arriba un punt que no entens què és la normalitat. Per exemple, el meu cervell es va acostumar a assumir que fer esport volia dir córrer 100 quilòmetres.

Suposo que et vas aprimar moltíssim.

— Sí, i també vaig patir altres canvis físics. Treballava en una escola d’educació especial amb nens amb autisme i a la mínima tenia ferides. Si m'asseia en una cadira, se’m feien blaus. Si em recolzava en una paret, també. Si em posava una sabata, em sortia una nafra que tardava mesos a curar-se. Tenia fred constantment i els dits morats, tant dels peus com de les mans, perquè no em circulava la sang. Sempre estava cansada, em queia molt el cabell i em va sortir pèl moixí per tot el cos, perquè és una manera que té el cos de protegir-se quan baixes de pes. Em va marxar la regla i a hores d’ara encara no la tinc, malgrat que ja fa gairebé un any que estic en tractament.

No t’adonaves de tots aquests canvis físics?

— Recordo un comentari que em va fer una companya de feina el dia de Halloween de l’any passat. Em va dir que no calia que em disfressés, perquè jo ja anava sempre d’esquelet. Quan ho vaig sentir, vaig tenir un atac d’angoixa. Però hi havia una altra part irracional de mi que em deia: ja m’agrada, ja m’està bé.

I per què ja t’estava bé?

— Jo em volia curar mentalment, però no pas físicament. Un dels problemes de les persones amb anorèxia és que mai t’agrada el teu cos, li agafes odi. Jo sabia que estava prima, però pensava que encara podia baixar una mica més de pes. Hi ha una distorsió de la realitat.

En quin sentit et volies curar mentalment?

— Estava mot malament. No connectava amb res, estava de mal humor. Sempre he tingut molta comunicació amb la meva família, i vaig deixar de trucar-los. Vaig deixar d’anar al pub amb els amics. Estava sempre a casa dormint, o només sortia a córrer. No em reconec a mi mateixa en aquella època. És com si hagués anat drogada durant molts mesos.

I com vas sortir d’aquesta addicció?

— La meva família estava molt preocupada. Pensaven que tenia un tumor perquè jo els deia que sí que menjava i, en canvi, no deixava de perdre pes. De fet, jo deia que volia guanyar pes però no feia res per guanyar-ne.

Com vas acabar a la Clínica Bofill?

— Vaig venir de Londres per una setmana i les meves germanes m’hi van portar.

Per què no et van dur a la sanitat pública?

— Crec que hi ha bons professionals a la xarxa pública, però no hi ha prou recursos. La meva germana va anar a buscar-hi informació i li van dir que hi havia molta llista d’espera.

I et pots permetre pagar el tractament en un centre privat?

— El preu del tractament són uns 1.200 euros al mes. Sense el suport dels meus pares no el podria pagar. A l’octubre m’he posat a estudiar un màster en educació per tenir l’assegurança escolar que em sufragui part del cost. Preferiria treballar, però si ho fes només podria fer mitja jornada laboral perquè he d’anar a l’hospital cada dia. I amb el salari d’una mitja jornada no puc pagar un tractament així.

Ara que portes mesos de tractament, què ha canviat de la teva vida?

— Torno a tenir els peus a terra. Abans no era jo. Durant molts mesos vaig estar tancada en mi mateixa. Ara, de cop i volta, m’interessa la vida dels altres i ja no hi dono tantes voltes.