Vladimir De Semir: “El primer divulgador científic va ser Galileu”

Va fundar el primer suplement científic d’un diari, a ‘La Vanguardia’, i per tant és un històric de la comunicació científica. Ara acaba de publicar ‘Decir la ciència’, un assaig justament sobre les relacions entre periodisme i ciència

Vladimir de Semir ha contribuït a la formació de centenars  de comunicadors científics en els últims vint anys.
Mònica López Ferrado
20/04/2015
3 min

El vessant divulgador de Vladimir de Semir (Barcelona, 1948) també inclou la docència. Ha format centenars de comunicadors científics durant una vintena d’anys, des del màster de comunicació científica de l’IDEC. A la Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha sigut director de l’antic Observatori de la Comunicació Científica, i actualment presideix el Consell Assessor del nou Centre d’Estudis Ciència, Comunicació i Societat, vinculat al departament de ciències experimentals de la UPF.

Quin va ser el primer científic que va voler que l’entengués tothom?

El periodisme científic modern ve d’una tradició antiga. La divulgació neix amb Galileu, que decideix escriure sobre ciència en una llengua vernàcula, en italià i no en llatí, perquè l’entengui més gent. Ell va ser el creador del mètode científic i de la divulgació.

I el periodisme científic contemporani, quan neix?

Neix entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu d’explicar els grans avenços tecnològics que es produeixen a principis del segle XX, i que hi ha al darrere de les guerres. Al principi no és un periodisme científic organitzat, entès com a especialitat, sinó que són els mateixos científics els que fan aquesta divulgació a través dels mitjans de comunicació de l’època.

Quan es consolida com a especialitat de la comunicació?

Després de la Segona Guerra Mundial, quan el món queda dividit en dos blocs, el liberal-capitalista i el marxista-comunista, i comença la Guerra Freda. Aquesta guerra es lliura als mitjans de comunicació i els avenços tecnològics hi juguen un paper fonamental. La cursa espacial, per exemple. En John Wilford Noble, un dels periodistes científics més importants del New York Times, que deixa’m dir que va ser el primer diari del món amb una secció de ciència, explica que ell va acabar sent periodista científic gràcies al llançament de la nau Sputnik.

I tu mateix, com et vas fer periodista científic?

Jo sóc periodista científic perquè passava per allà en el moment oportú [riu]. A La Vanguardia vaig començar com a corresponsal a la comarca del Vallès Oriental, i després vaig passar a la redacció, a la secció de política. Més tard, als anys 80, vaig estar al capdavant de la reconversió del diari. Després, com que era època de bonança i hi havia molta publicitat, es va plantejar que calia fer un quadern. Jo havia dinat feia uns dies amb en Jorge Wagensberg, que aleshores acabava de ser nomenat director del Museu de la Ciència. Som amics des de l’escola bressol. I em va preguntar com era que La Vanguardia no dedicava més espai a la ciència. Vaig parlar amb el director i vam tirar endavant el suplement.

Quina és la teva vinculació amb la ciència?

Jo vaig estudiar matemàtiques a la Universitat de Barcelona, però no vaig acabar la carrera perquè vaig començar a treballar com a periodista molt aviat.

¿El llenguatge i el ritme científics són difícils de reconcilar amb els periodístics?

És molt difícil traslladar el temps científic al del periodisme. Entrar la ciència en la subhasta del dia a dia de les notícies no és fàcil, perquè no hi ha un eureka cada dia. La veritat científica sempre té una dosi d’incertesa i variabilitat, i el periodista està barallat amb les incerteses. Per posar un titular necessita saber si hi ha o no hi ha vacuna, si allò s’ha descobert o no.

Quina és la salut de la informació mèdica?

Des del 1997, des de la Pompeu Fabra hem estat fent l’informe Quiral, dirigit per la Gemma Revuelta: una anàlisi exhaustiva sobre les notícies de salut als principals mitjans, i hem detectat un patró crònic de la informació i un altre d’agut. El crònic són les notícies a les quals estem acostumats. El científic i el periodista han après a explicar temes sobre el càncer, per exemple, on és difícil trobar grans errors. Però si es declara una epidèmia, quan ens trobem amb un patró agut, llavors és quan es produeixen els errors més importants.

¿Més prudència, doncs, seria una recomanació?

Això passa amb el periodisme en general. De vegades la gent parla i opina perquè la càmera està encesa. Ningú diu “No parlarem d’això perquè no en sabem prou”. Quan hi ha un buit d’informació sempre s’omple amb el que sigui.

¿Al periodisme científic li falta visió crítica?

N’hi falta al periodisme en general, i més autocrítica. Per començar, explicar les coses que passen als laboratoris sense context científic i social no té gaire sentit. Cal incorporar la controvèrsia i no agafar tal qual el resultat que es publica a la revista científica.

¿Ens pots resumir les qualitats del periodista científic en una frase?

A més de tenir coneixements, el periodista científic ha de saber trobar l’equilibri entre rigor i amenitat. I per aconseguir això cal experiència i compromís.

stats