Quan la vista i el cervell ens enganyen
Les il·lusions òptiques apareixen quan el cervell interpreta “a la seva manera” el que capten els ulls
BarcelonaJagarikin. Reteniu aquest nom. Correspon al pseudònim d’algú de qui només sabem que és d’origen japonès i que juga amb les imatges per provocar-nos percepcions de la realitat ben diferents de l’original. Ho fa des d’un compte de Twitter proposant jocs visuals que s’han fet virals i que l’han convertit en un fenomen a les xarxes. Sovint ho fa jugant amb els colors i els contorns de les figures per crear una falsa sensació de moviment. D’alguna manera, enganya la vista perquè transmeti al cervell una informació que interpreta de manera confusa. És el que coneixem com a il·lusió òptica, un fenomen entre físic i cognitiu prou conegut de fa temps. Ara que s’ha popularitzat a través de les xarxes socials com un joc, investigadors vinculats a la fisiologia de la visió, la intel·ligència artificial, la física i fins i tot la psicologia, miren de treure’n l’entrellat.
El primer de tot: no és que l’ull sigui en ell mateix imperfecte o que el cervell sigui tan fàcil d’entabanar i vegi moviment on no n’hi ha. Hi ha un consens científic àmpliament acceptat que es tracta d’una qüestió d’economia. Un ventall extraordinàriament ampli d’animals, des de la mosca fins als humans, passant pels ocells i molts altres, tenim una mena de doble circuit neuronal que ens permet distingir entre punts foscos i punts brillants. Els circuits faciliten la percepció de moviment i, anant més enllà, de perspectiva. És així com el cervell interpreta si alguna cosa es mou, és lluny o a prop o és més gran o més petita. Aquestes condicions naturals, però, es poden alterar artificialment i provocar que el circuit visual doni una informació falsa al cervell, el qual la interpreta a la seva manera.
L’efecte de la distància
En el món animal, humans inclosos, la distància d’un objecte fa que es perdin detalls a canvi de destacar-ne d’altres. És així com un bastó vist de lluny es transforma en un rèptil. Aquesta confusió forma part dels mecanismes de defensa de molts animals. Al capdavall, és més segur confondre un bastó amb una serp que no pas una serp amb un bastó. Portat a l’extrem, aquest mecanisme pot ajudar a entendre els sistemes de visió nocturna. I, per descomptat, moltes de les il·lusions òptiques. La distinció la fan experts de les universitats de Stanford i de Yale a partir de l’anàlisi de la percepció del moviment a través de l’ull de la mosca de la fruita. Els mateixos experts conclouen que, de moment, la totpoderosa intel·ligència artificial no resol pas millor que el cervell humà totes aquestes qüestions.
Il·lusió fisiològica o cognitiva
En general, el cervell interpreta la realitat mitjançant la comparació. Per això un cercle envoltat de cercles grans sembla més petit que el mateix cercle envoltat de cercles petits. Tot plegat fa que es parli de dos grans tipus d’il·lusions. El primer tipus d’il·lusions són les fisiològiques, associades a una estimulació excessiva dels ulls o el cervell, cosa que crea un desequilibri que altera la percepció. Les causes més habituals són la disposició de les imatges, l’efecte dels colors, l’impacte de la llum, distorsions de la grandària, la forma o la longitud de la imatge o canvis en la perifèria d’un objecte. L’estimulació repetitiva, la lluminositat, inclinació i color i el cansament de la retina són els principals factors.
Les segones, les cognitives, es produeixen quan la realitat interactua amb preconcepcions errònies sobre el món fixades d’alguna manera al cervell. La conseqüència és una interpretació errònia de la realitat. N’hi ha de paradoxals, quan el cervell ens retorna imatges impossibles; distorsionades, degudes a errors de percepció sovint causats per una mala interpretació d’una figura geomètrica; ambigües, quan el cervell opta per una interpretació de la imatge d’entre diverses de possibles; i fictícies o al·lucinatòries, quan no es confon la imatge sinó que es veu però simplement no existeix. Aquestes últimes solen coincidir amb trastorns mentals.
Sigui quina sigui la mena d’il·lusió, sembla clar que es produeix un desajustament entre percepció i realitat, tal com han suggerit diversos estudis que assenyalen, tanmateix, que són les mateixes neurones les que generen la interpretació de la realitat i, per tant, l’efecte d’il·lusió òptica.