“Visc rellogada en una habitació amb el meu fill perquè no puc pagar res més”

BarcelonaVerónica Tello té 55 anys i viu amb el seu fill de 21. Està separada des de fa anys i és una de les gairebé 290.000 dones a tot Catalunya que estan al capdavant d’una família monoparental, segons les últimes dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat). “El seu pare mai se n’ha fet càrrec; el meu fill s’ha criat amb la seva àvia a l’Equador mentre jo treballava aquí i els enviava diners”, explica la Verónica, que va aconseguir finalment portar el seu fill amb ella aquest mateix mes de gener. Però el seu cas no és únic.

Com passa en la petita família de la Verónica, vuit de cada deu unitats monoparentals estan encapçalades per una dona. Només en el 19% dels casos l’adult que viu amb els fills és un home. Són dades de l’Idescat recollides en l’informe Monoparentalitat femenina i pobresa, que presenta avui la Taula d’Entitats del Tercer Sector en el marc dels debats Catalunya social.

Segons aquest mateix informe, el 35% d’aquestes famílies viuen en risc de pobresa, tretze punts percentuals per sobre del risc que pateixen les famílies amb presència dels dos progenitors. Al conjunt d’Espanya, aquest risc de pobresa escala fins al 50%. La monoparentalitat femenina és, a més, una situació que en la majoria de casos no és escollida, sinó que és fruit d’una separació, un divorci, la defunció del cònjuge o un embaràs no previst. I tot i que augmenten els casos de maternitat en solitari, encara són minoritaris.

Feina i pis, un maldecap constant

Els principals problemes per a aquestes famílies són, com relata la Verónica, la feina i l’habitatge. En el seu cas, tots dos tenen els papers en regla, el reagrupament familiar i el permís per treballar en el règim general vigent. Però, com passa a molts ciutadans, aconseguir feina no és fàcil i encara menys quan s’és dona, mare i, en el seu cas, d’origen estranger. “Ja fa uns anys que no aconsegueixo cap feina estable a jornada completa” explica la Verónica, que aprofita el temps lliure en el curs ocupacional de Càritas Feina amb Cor per obrir-se més portes.

Ella i el seu fill viuen rellogats al pis d’uns coneguts, on paguen 300 euros per una habitació. “Només cotitzo quatre hores a la setmana, fent feines de neteja en una casa, i faig algunes hores més en altres llocs sense contracte”, explica la Verónica. “Amb això -afegeix- no puc pagar un pis per a nosaltres sols”. Fa vint dies el seu fill va trobar una altra feina, gràcies a un conegut. Farà de manobre en una empresa de reformes i, si això es manté, els ajudarà a pagar més còmodament l’habitació o fins i tot aconseguir la seva fita: viure sols en un pis “amb més intimitat”.

Mentrestant continuen fent equilibris. “Jo em pregunto, ¿com s’ho fan les mares que estan en la meva situació però amb fills petits? Amb qui deixen les criatures per anar a treballar? O com s’ho fan per atendre’ls o fer-los el menjar?”, reflexiona la Verónica, que admet que fins i tot el seu fill de 21 anys li reclama temps amb ella per no sentir-se sol.

Més enllà dels problemes econòmics, aquesta mena de situacions acaben moltes vegades derivant en problemes emocionals. “No pots abaixar els braços -reflexiona-, s’ha de treballar molt”. La sensació de solitud fa que algunes etapes de la vida siguin encara més dures. “Soc una persona molt optimista malgrat tot, però quan va morir la meva mare vaig caure en una depressió que em va ensorrar”, recorda aquesta cap de família.

Atendre tots aquests col·lectius, des de tantes variants diferents, ha fet que l’ocupació del tercer sector social augmentés el 2017 per quart any consecutiu en unes 94.500 persones contractades, segons l’anuari de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social que, tot i que destaca el creixement com una “bona notícia”, també alerta que “el sector fa més amb menys”.