“És el virus qui ens ha robat llibertats, no els governs”

BarcelonaFa exactament sis mesos que la Xina informava l’Organització Mundial de la Salut (OMS) de l’existència de “diversos casos de pneumònia d’origen desconegut” a la ciutat de Wuhan. Era l’inci d’una pandèmia que ha sacsejat –i ho continua fent– el món. El nou coronavirus ha impactat en tots els ordres de la vida, també en els drets i les llibertats dels ciutadans. I a l’aire hi ha una pregunta: la pandèmia ens està robant, també, llibertats?

El director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat, Adam Majó Garriga, ho té clar: “Sí, òbviament”. Així ho ha expressat aquest dimarts en una entrevista amb Antoni Bassas, en què ha matisat la seva resposta. “Evidentment que sí que hem perdut llibertats. La pandèmia ens ha obligat a quedar-nos a casa durant molt de temps. Això sí, és el virus qui ens ha robat aquestes llibertats, no els governs”. Aquesta justificació, però, no deixa exempta de responsabilitats la classe política. “No vull dir amb això que tot s’hagi fet bé en matèria de llibertats. Precisament soc molt crític en com l’estat espanyol ha gestionat la crisi sanitària i ha regulat el dret de manifestació”, apunta a l’ARA.

Arreu de l’estat espanyol, com en altres països i degut a l’estricte confinament, les manifestacions van quedar enterrades. Una situació que va centrar diversos debats a Catalunya, on el departament d'Interior reiterava que, degut a la situació extraordinària, era l'executiu de Pedro Sánchez qui tenia la competència sobre les manifestacions. Majó, però, considera que ara aquest dret havia quedat oblidat, en segon pla. “A mesura que es va iniciar el desconfinament es van preveure una sèrie de mesures per reincorporar-se a l’activitat laboral, per obrir bars i restaurants… Però, en canvi, es va oblidar implantar una sèrie de mesures per veure com es podien tornar a exercir drets i llibertats, i concretament celebrar manifestacions”, assegura.

Des de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, recorda, ho van denunciar i “[el departament d'] Interior de la Generalitat ens va fer cas, i sí que han previst mesures per poder celebrar manifestacions”. Bàsicament complir les normes de l'anomenada nova normalitat: distància de seguretat, mascareta o aforaments controlats. Ja hem vist alguns exemples. Segurament el més mediàtic ha sigut el de les protestes que es van desencadenar arran del tancament de les fàbriques de Nissan a Catalunya. Hi ha hagut des de marxes lentes amb cotxes pel centre de Barcelona fins a altres formes de protesta més convencionals amb manifestants majoritàriament amb mascareta, però que sovint no complien la distància de seguretat entre ells. A la pregunta de si mentre el virus sigui al carrer serà més difícil sortir a manifestar-se, Majó és rotund: sí. “Però haurem de trobar la manera”, afegeix.

Una societat més racista?

Un altre dels temes que s’han posat sobre la taula és si la pandèmia pot accentuar el racisme entre la societat. De fet, a nivell global, hi ha hagut alguns episodis que poden fer-ho pensar. Un d’aquests el vam veure ben aviat: al mes de gener, quan el covid-19 era cosa només de la Xina –o això es pensava–, a Europa hi va haver diversos episodis de discriminació contra la comunitat asiàtica perquè es creia que eren portadors del virus. Mesos després, quan el focus era Europa, a la Xina va passar el mateix amb ciutadans europeus. Majó contesta sense gaires dubtes. “Jo no crec que aquesta pandèmia ens hagi fet més racistes”, diu convençut.

“És cert que jo soc optimista de mena, però precisament la primera gran mobilització global que hi ha hagut al món ha sigut per clamar contra el racisme, arran de l’assassinat de George Floyd als Estats Units”, continua. El director de l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat defensa que, simplement, la pandèmia del nou coronavirus ens ha fet ser "més conscients" que vivim en "una col·lectivitat global", i que la nostra sort "també depèn de la sort dels altres". "Per tant, jo crec que la pandèmia ens pot fer més solidaris", diu.

Això no treu, subratlla, que hi hagi un racisme estructural que no desapareix, que persisteix. La mort de George Floyd a Minneapolis, ofegat sota el genoll d’un policia, ha desencadenat una onada de reacció i indignació global, però també ha destapat més casos de racisme policial.

Un d’aquests episodis va tenir lloc al municipi de Sant Feliu Sasserra, al Bages, el 10 de gener del 2019 contra un jove de 20 anys. El vídeo, que va ser enregistrat pel propi noi i que es va difondre fa dues setmanes, mostra com dos agents dels Mossos d’Esquadra detenen el jove i li criden una sèrie d’insults racistes pel seu color de pell. “Mico, negre de merda. Ves-te’n més lluny que l’Àfrica”, li van arribar a dir mentre el colpejaven. Majó explica que, des de l’Oficina de Drets Civils i Polítics, ràpidament es van posar en contacte amb Interior. “No només per aquest cas, sinó perquè es revisessin totes les seves actuacions que tenen a veure amb col·lectius racialitzats”, diu.

“Penso que, evidentment, tenim un problema de racisme a la societat. I quan aquest racisme arriba a la policia és especialment greu perquè ells tenen el monopoli de la força i, per tant, han de tenir un plus d’obligació per ser democràtics, neutrals, responsables i no protagonitzar accions discriminatòries”, assenyala Majó, que insisteix que des d’Interior tenen l’obligació de prendre mesures per revertir aquesta tendència en determinades actuacions.

El paper dels Mossos

De la mateixa manera, Majó admet que el grau de preocupació que té envers aquestes accions dels Mossos d’Esquadra és “alt”. “I ja ho era abans. Fa temps que SOS Racisme denuncia un biaix racista en determinades accions policials”, continua. Per exemple, que, com als Estats Units, a Catalunya una persona negra també té més possibilitats de ser aturada per la policia mentre passeja pel carrer que una persona blanca. Però per explicar aquest racisme, diu, hi ha un context de fons que és bàsic. “Tenim un marc legal que estableix categories de ciutadans i que en l’última posició sempre hi ha les persones que no tenen papers, que són disminuïts legals i que, per tant, mai tindran les mateixes oportunitats que la resta –apunta–. Ja sé que sona utòpic, però hem de lluitar perquè tothom tingui papers. No hi pot haver una societat democràtica si hi ha categories de ciutadans”, continua Majó.

Aquesta desigualtat d’oportunitats, de fet, també ha tingut conseqüències en la pròpia pandèmia. Diversos informes apunten que a Catalunya, com a pràcticament tot el món, el virus ha afectat més els pobres que els rics. Com més baix és el nivell socioeconòmic de la població més elevades són les taxes de casos i de mortalitat arreu del territori català.

“És evident. I segurament els pobres també han sigut més multats pels Mossos per saltar-se el confinament. Però és que en molts casos no hi havia opció: si no sortien a treballar, a la nit no hi havia un plat a taula”, reitera Adam Majó.

Estàtues racistes?

Una altra de les conseqüències que ha tingut l’assassinat de George Floyd és que, a bona part del món, s’han tombat estàtues considerades racistes. Molts d’aquests monuments enaltien figures clau en el comerç transatlàntic d’esclaus. A Brussel·les el rei Leopold II, conegut pel seu pas sanguinari pel Congo; al Renge Unit l'esclavista Edward Colston, i en diverses ciutats dels Estats Units han caigut a terra estàtues que recordaven la figura de Cristòfol Colom.

Què en pensa Adam Majó, d'aquestes situacions i també de l’estàtua de Cristòfol Colom a Barcelona? "A mi, personalment, m’agrada caminar per les ciutats i veure un museu, que m’expliquin la seva història encara que aquesta història no m’agradi o no me’n senti orgullós", estableix d'entrada.

"Per tant, a mi l’estàtua de Colom no em molesta. Però, si hi ha persones que al veure el monument a Colom pateixen perquè rememoren les conseqüències de la invasió europea que van patir, jo entendré que la vulguin treure. I també entendré que la presència d’aquesta estàtua els pugui semblar una mena de celebració d’aquella època", conclou.

Infantilització i militarització

Vist tot plegat, les dues coses que més han preocupat els lectors de l'ARA han sigut la infantilització i la militarització. La primera, per l'actitud dels governs amb la població. "Segurament –indica Majó– en el discurs d’alguns dels estats o d’alguns dels polítics hi ha hagut una part d’aquesta infantilització. A vegades s’ha fet un enfocament de la crisi i de les mesures que s’havien de prendre en què es tractava la gent com a infants a qui cal donar ordres sense gaires explicacions i sense confiar en la seva responsabilitat. Tot i així, jo crec que aquesta ha sigut una part del discurs. Però hi ha hagut una altra part del discurs que és contrària aquest missatge i que, per tant, cridava a la corresponsabilitat col·lectiva. Es requeria el compromís personal i individual de tots els ciutadans".

La segona, esclar, per la presència de militars i, en general, uniformats, durant bona part de les rodes de premsa dels moments més intensos de l'estat d'alarma. "Va ser clarament un error. El missatge havia de ser sempre de responsabilitat, de solidaritat, de sentit de comunitat, de «Us heu de quedar a casa per protegir-vos, però també per protegir els altres». Per tant, les mesures coercitives, si hi havien de ser, havien de ser les mínimes, el més raonables i pedagògiques possibles i, en tot cas, l’escenificació havia de ser de civisme. En cap cas l’escenificació d’amenaça requeria mesures coercitives dures, exemplificada en aquest cas per la presència de militars i d’alts comandaments de la policia i la Guàrdia Civil durant les rodes de premsa. Un error gravíssim, en què no van caure molts altres països democràtics del món".