Violències sexuals, el nucli dur i invisible del masclisme
Les dones arrosseguen un historial de culpes i pors que els limita la vida pública i els pren drets i llibertats
Advocada penalistaCada cop que una nena comença a tenir vida autònoma rep tot un seguit de missatges destinats a l’autoprotecció, a la transmissió d’un historial de terror sexual: “Vas massa curta, massa escotada, no tornis tan tard”. I, a partir d’aquí, el projecte polític del masclisme ens cala ben endins.
Escrupolosament, cadascuna de nosaltres guardarà profundament les normes no escrites per evitar la violència. Minuciosament, aprendrem les múltiples estratègies no verbalitzades sobre carrers a evitar, situacions, conductes… i retallarem la nostra vida civil per protegir-nos. Amb normalitat abandonarem els carrers foscos, l’esport en camins, els auriculars de nit, la roba que ens agrada, per no provocar.
Aquestes normes van acompanyades d’una sanció social en cas de ser violades. Culpable. Segur que algun dels anteriors passos d’autoprotecció no va funcionar i te n’hauries hagut de protegir.
Aquest historial de culpes i pors és el que se’ns ha transmès a milers i milers de dones de tot el món. Però mai ningú ha sigut prou valent per explicar-nos que això és altament improbable i que limita la nostra vida pública, que ens pren drets i llibertats. Tant de bo algú, de petites, ens hagués dit: “La por és a casa. Si algú toca el teu cos sense el teu permís, ell en té la culpa. Si tu no li dones permís, és que no en té”. I també: “Ni se t’acudeixi tocar el cos d’una dona si no tens molt clar que ella ho vol”. Ens ha faltat un missatge clar i contundent cap a ells, que els faci responsables de no violentar, i no cap a elles, de no ser violentades.
Sovint convido els professionals que formo a debatre el clip de Je suis ordinaire (Soc ordinària), en què es veu una violació en el marc de la parella. Ella li diu que no repetidament, verbalment i físicament, però “ell ho fa”. Ni gota de la violència física amb què ens advertien de petites, sinó un gran aprofitament del poder que li dona l’estructura, per part d’ell. Mireu-lo i penseu si us resulta familiar. Eduqueu les vostres filles dient que això és violència i que no és culpa seva, i els vostres fills dient-los que estiguin atents a l’absència d’una confirmació de voler qualsevol interacció sexual.
En el 85% de les violències sexuals, la víctima coneixia prèviament l’agressor, de manera que poc s’assembla a la imatge estereotipada i imaginària amb què ens van educar. És terrible que la prevenció es faci des de la por i no des de l’empoderament, però és encara més terrible que ens situïn la por en un espai on estem habitualment segures i que, a sobre, ningú ens hagi dit que en la proximitat és on hi ha el gran risc.
Volem vides plenes
El consentiment és tan poc pel que fa a una sexualitat plena que és una paraula que només hauríem d’utilitzar quan parlem de dret penal. El Codi Penal, precisament, no parla de sexe sinó que parla de violències; de violències que es cometen a través de l’atac a la sexualitat de les dones. És, segurament, el delicte en què el gènere és més present perquè el 96% dels autors són homes i el 98% de les víctimes són dones. En canvi, en la seva redacció, l’imaginari de les violències se centra en la visió masculina i l’execució de violències marcades pel fal·lus i la penetració. Per això mateix cal que canviï no només la classificació delictiva, sinó també que, a escala de política criminal, es tingui en compte la victimologia i les dinàmiques pròpies de les conductes més freqüents i reals.
Quan diem que aspirem a vides plenes no ens referim només a vides sense violències, sinó també a vides plenes. No aspirem a tenir relacions consentides, és a dir, tolerades; volem relacions desitjades, amb amor o sense, repetides o puntuals. No ens quedem amb el sexe no delictiu, fem un desig construït i gaudim d’una esfera humana tan important com és el sexe.
