Violència i salut mental: què hi ha darrere de l'estigma?
Forenses consultats neguen que el principal factor per cometre un delicte greu sigui patir un trastorn
Barcelona"La primera idea fonamental és que la persona amb una malaltia mental és més víctima que agressor". Per a Luis Maria Planchat, metge forense, psicòleg i professor associat de la UPF, aquest és el punt de partida per començar a parlar d'un tema delicat, en el qual tots els experts avisen que hi ha un risc alt d'estigmatització cap a un col·lectiu, el de persones amb un trastorn mental, que ja noten permanentment l'efecte dels prejudicis. Un d'aquests és quan es vinculen aquestes malalties amb les conductes violentes, més després que en les darreres setmanes hagi sigut un dels temes de debat pel fet que, segons va dir la consellera d'Interior, Núria Parlon, tres dels últims vuit homicidis els han comès presumptament persones amb un trastorn diagnosticat.
“La intervenció de la consellera em va semblar molt desafortunada; des de la perspectiva de la judicatura és evident que no hi ha cap vinculació entre la falta de salut mental i la violència”, valora el magistrat de l’Audiència de Barcelona Josep Antoni Rodríguez. Segons Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia i professor de criminologia a la UB, un dels principals riscos de caure en l'estigmatització és "generalitzar". "Moltes vegades la societat diu: això que ha passat no pot ser, la persona que ho ha fet ha d’estar malalta", reflexiona Planchat.
Segons el director de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya, Eneko Barberia, "el més habitual és que les persones que cometen delictes no tinguin un trastorn mental". I hi coincideix Rodríguez, que recorda que "hi ha més conducta violenta entre les persones que no tenen un trastorn mental que entre els que sí". Per això, Barberia descarta de ple vincular la salut mental i la violència, i sosté que aquests pacients poden ser "perillosos sobretot per a si mateixos, però no per a la resta de persones".
Pueyo afegeix que al llarg del segle XX s'ha intentat acabar amb les dicotomies, i per tant amb les generalitzacions, a partir d'estudis empírics. I, per fer-ho, la clau ha sigut precisar "què vol dir malaltia mental i què vol dir violència", apunta el catedràtic. Així, tant Pueyo com Planchat assenyalen que això porta a considerar que hi ha moltes tipologies de malaltia mental, amb molts graus diferents, i també hi ha molts tipus de violència.
Factors de risc
Segons els dos psicòlegs forenses, una de les claus de la investigació d'aquest àmbit ha sigut diferenciar els diversos tipus de violència: des dels insults fins a l'homicidi, passant per una autolesió o el fet de violentar objectes, com llençar un plat a terra. El mateix ha fet la recerca amb les malalties mentals, i els estudis és on troben aquí "algunes relacions més estretes", apunta Pueyo.
Sempre s'ha de tenir en compte que cada malaltia mental greu pot suposar un factor de risc diferent, indica Pueyo. Per exemple, apunta que la depressió en estat greu és un factor de risc si parlem de suïcidis; que un trastorn de l'espectre de l'autisme (TEA) greu pot arribar a ser un factor de risc de les autolesions, i la pedofília de la violència sexual infantil. Tot això, segons els especialistes, és important saber-ho per poder fer prevenció amb teràpies. De fet, saltar-se els tractaments indicats és un altre factor de risc a tenir en compte.
El magistrat Josep Antoni Rodríguez també assenyala una complexitat afegida a l'hora de parlar dels trastorns mentals en l'àmbit penal: moltes persones no tenen diagnòstic o el que tenen "és erroni". Un altre element és la necessitat de distingir entre un trastorn que influeix en la capacitat de ser conscient del que es fa i, d'altra banda, els trastorns de la personalitat que no requereixen un tractament psiquiàtric, però poden incidir en la possibilitat de cometre un delicte.
Per exemple, apunta Rodríguez, "una persona pot tenir un tret de la personalitat que el fa estar convençut que l'estan perseguint, quan en realitat no és així". Això, afegeix, "no té per què ser una malaltia mental ni requerir tractament farmacològic, però pot incidir a l'hora de cometre un delicte".
Multicausalitat
El punt de partida per parlar de la violència és que sempre és "multicausal", en paraules de Pueyo. Els especialistes parlen de factors de risc. N'hi ha d'estàtics: "És la motxilla que un porta de naixement", apunta Planchat. Hi ha un exemple molt fàcil, i és que, d'entrada, néixer home implica més risc de tenir conductes violentes que néixer dona.
També hi ha factors de risc dinàmics, que s'adquireixen amb el temps, com podria ser el consum de drogues, d'alcohol o el fet d'haver patit maltractaments. Tots els factors de risc es van afegint i aquesta suma és la que pot acabar desembocant en violència.
Els dos experts coincideixen que algunes malalties mentals greus són un factor de risc per acabar desenvolupant tipus concrets de violència, però que en cap cas és el factor de risc principal. N'hi ha d'altres, segons els estudis citats pels experts, molt més significatius, com les addiccions o l'entorn. Pueyo col·loca un factor de risc al capdavant de tot: "El més important en criminologia són les creences que la violència és una solució legítima". Planchart hi afegeix el fet d'haver tingut conductes violentes amb anterioritat.
Percentatges baixos
Amb tot això a sobre la taula, diversos estudis empírics han arribat a la conclusió que algunes tipologies de trastorn mental greu poden ser factors de risc que poden portar a certes violències. Sempre parlem de probabilitats, mai de certeses. I sempre s'ha de tenir en compte que són percentatges baixos. Segons Pueyo, les aproximacions apunten que de tots els condemnats per delictes greus solament un 5% estan afectats per una malaltia mental greu.
Planchart cita un estudi publicat a la revista mèdica Jama, en què es van revisar els antecedents violents de 80.000 persones a Suècia. D'aquestes, 8.000 tenien esquizofrènia diagnosticada. Dels que no tenien cap malaltia mental detectada, el 5,3% havia comès almenys un delicte greu. Dels diagnosticats d'aquesta malaltia, un 13,2% tenia antecedents violents. Amb tot, en aquest percentatge hi havia un risc molt més significatiu quan la malaltia convivia amb un consum de substàncies estupefaents. "Ens hem de quedar amb el 90% restant", apunta Planchart.
Així, tots els experts conclouen que estigmatitzar és pensar que trastorn mental és sinònim de violència, quan hi ha molts altres elements de risc que tenen molt més pes en aquesta variable.
- Al moment de la detenció
Quan un detingut mostra símptomes compatibles amb algun trastorn mental, s’activen els psicòlegs i psiquiatres forenses per atendre’l, aclarir si els seus símptomes estan relacionats amb un trastorn o el consum de drogues i determinar si està en condicions perquè l’interroguin. Aquesta primera valoració és clau per als forenses, perquè és la més propera al moment dels fets i la que millor podrà aclarir si en el moment del delicte el detingut era conscient del que feia o no. Segons fonts dels Mossos, sempre intenten ser els menys invasius possibles: si veuen que no pot quedar-se a la comissaria, el porten a un Centre d'urgències d'atenció primària (CUAP) i els metges decideixen on ha d'esperar abans de passar a disposició judicial. Serà un forense el que dirà si pot declarar.
- Mentre espera judici
Fins i tot quan des del primer moment es determina que el detingutno era conscient del que feia, cosa que el deixaria exempt de responsabilitat penal, la causa continua endavant. La instrucció seguirà el curs habitual i, si el jutge del cas ha decidit que el processat ha d’esperar judici a presó provisional, ho farà atès per la infermeria del centre penitenciari on sigui. En aquest temps d’espera no hi ha l’opció (com sí que hi és després de la sentència) que l’internament es faci en un centre sanitari i sempre ha de ser en una presó, apunten fonts judicials.
- Al judici
Un element essencial per poder jutjar el processat és assegurar que la seva situació mèdica li permet entendre que l’estan jutjant i de què se l’acusa. Al judici, a més de valorar les proves sobre el delicte que se li atribueix, es determinarà si, quan presumptament va cometre el delicte, el seu trastorn li permetia o no ser conscient del que feia. Si no ho era, se’l declara inimputable i no se’l pot condemnar. En canvi, el jutge pot dictar una mesura de seguretat per a un internament psiquiàtric. L’exempció de responsabilitat penal pot ser total o parcial, i l’ingrés terapèutic pot fer-se en un mòdul psiquiàtric d’una presó (a més, a Brians 2 hi ha una unitat d’hospitalització psiquiàtrica) o bé en un centre sanitari, una decisió que pren el jutge a partir d’informes mèdics.
- Després del judici
Els internaments que pot ordenar un jutge com a mesura de seguretat es dicten amb un temps màxim de durada. Des del moment que s’ordena, es revisa cada any per valorar si el processat ha de seguir amb aquest internament o es pot substituir per un tractament ambulatori, que també estarà sota supervisió judicial per assegurar que es compleix. La revisió anual recau en els sanitaris del centre on està internat el processat, però la decisió final és del jutge, que també pot tenir en compte aspectes com si hi ha risc de reincidència.
