Pilar Babi: "La violència masclista no es pot abordar a la consulta preguntant «A vostè la maltracten?»"

BarcelonaCom a metge de família al CAP La Pau de Barcelona i coordinadora del grup de violència masclista de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Pilar Babi fa anys que analitza les deficiències de l’atenció primària en la detecció de dones –les seves pacients– que pateixen aquest tipus de violència. Fet el diagnòstic, reclama canvis estructurals per dur un control de les conseqüències en la seva salut, com es fa amb les malalties orgàniques.

De quines eines disposa la primària per a la detecció?

— Des del 2008 hi ha un protocol d’abordatge de la Generalitat i, per llei, als plans d’estudis de medicina és obligatori que els proveïdors del sistema de salut i els docents ofereixin formació sobre violència masclista. Però està clar que aquestes obligacions s’han pres com a recomanació, així que aquesta atenció depèn bàsicament de cada professional. En una enquesta de la CAMFiC, la majoria de metges van admetre que no estaven formats i que no sabrien actuar davant d'un cas així.

I el protocol?

— En la violència masclista, com en la diabetis, seguir el protocol no et fa ser metge, sinó que has de saber quins són els efectes i conseqüències que provoca en la salut. Sabem que ho podem fer perquè, de fet, les llevadores i les ginecòlogues sí que segueixen un protocol d’actuació sistematitzat amb les gestants, perquè se sap que durant l’embaràs la violència masclista es manifesta o s’intensifica. Però fora d’aquest àmbit no hi ha res estandaritzat, i no pots dir-li a una pacient «A vostè la maltracten?, l’han violat?», sinó que has de saber com abordar-ho, com preguntar. Igual que no li engaltes a un pacient «Vostè té un càncer». Necessitem que s’incorpori la detecció de la violència masclista a la nostra rutina i aprendre a abordar aquestes qüestions.

Aprendre a preguntar, tenir empatia?

— Aquestes preguntes destapen una realitat de la dona i són l’inici d’un procés llarg, que segurament obligarà a estar en contacte amb altres recursos i professionals especialitzats, perquè a la primària no som especialistes en violència masclista.

Això vol dir que alguns casos els passen per alt, que hi ha infradetecció.

— Jo estic obligada a fer cada dos anys un curset de reanimació cardiopulmonar (RCP) tant si ho vull com si no, perquè s’ha determinat que, com a professional, haig d’estar al dia en aquesta tècnica. Si sé que la violència masclista provoca símptomes com estrès posttraumàtic, insomni i ansietat i detecto que hi ha dones que se salten els controls, seria lògic que els preguntés la causa, perquè pot haver-hi violència masclista. Si sabem que la violència masclista té una alta prevalença entre els 17 i els 64 anys, potser que a l’historial clínic es recollís i es motivés el professional a preguntar-ho.

És només qüestió que falta formació sobre com es pot detectar?

— Molts tenen por de l’ús que es pot fer d’aquesta informació i que no s’utilitzi d’una manera adequada.

Què vol dir?

— La diabetis o la hipertensió es registren i són apunts molt visibles, perquè es considera que són factors importants per a qualsevol professional sanitari que visiti el pacient. El mateix passa quan fem constar que hi ha violència masclista. I això provoca certa inquietud, perquè de vegades la pacient ve amb el seu agressor, que sovint també és pacient nostre, i ens podem trobar que llegeixin les indicacions a la pantalla. 

Se senten desprotegits?

— Per això demanen una cosa tan simple com tenir una pestanya a l’historial clínic per a aquesta informació en una part que no sigui visible a simple cop d’ull. A més, que s’encriptin les dades perquè, a diferència dels cossos de seguretat, al nostre informe de lesions que enviem a la policia o als jutjats no apareix el nostre número de col·legiat, sinó el nom i els cognoms, i per a l’agressor és molt fàcil localitzar les consultes on treballem, perquè hi ha penjats els nostres noms.

Abans parlava dels efectes de la violència en la salut de les dones. Quins són?

— Hem de posar nom al patiment de les dones, i per això hem de saber com escriure-ho a la història clínica, perquè el que no és a l'historial no existeix, i pot ser que la tractis per una ansietat i mai hi hagis parlat sobre què li passa. A partir de parlar-ne, es pot arribar a trobar un bon tractament i dir-li a la dona que no, que no està boja com molts cops li diuen, sinó que està patint violència masclista. Aquesta violència condiciona la salut de les dones i per això necessita atenció, com la hipertensió o la diabetis.