"Tard o d'hora vindrà i em matarà. És dur, però és la realitat"

Arenys de MarSempre que va a un bar s’asseu de cara a la porta. Té por que entri ell i l’ataqui per l’esquena. No pot anar sola pel carrer. Sempre l’acompanya una gossa ensinistrada per atacar si l’ataquen. No agafa mai el telèfon si li truca un número desconegut. Té por que sigui ell. “Han passat 15 anys i la por no l’he perdut mai”, diu la Rosa (nom fictici). No pot agafar el transport públic sola des que un dia ell la va perseguir al metro. Li costa molt mantenir relacions sexuals. “Abusava de mi. Per a mi el sexe sempre ha sigut dolorós. Quan s’acosta un home, sento rebuig”. Admet que no ha pogut tornar a tenir una relació de parella en 15 anys. “Necessito viure. La gent em diu que soc jove i guapa”. Intenta guiar-se per la filosofia de viure el moment. “I no anticipar-me a res”. Ho intenta, però té permanentment una data al cap: “Té una ordre d’allunyament fins al 2027. Quan s'acabi, és la crònica d’una mort anunciada. Tard o d’hora vindrà per mi i després s’emportarà el meu fill. És dur, però és la realitat”.

La Rosa mira el Xavier i li diu: “Fa uns anys no era capaç de verbalitzar el que avui estic dient”. Se li escapen les llàgrimes quan recorda que quan estava amb la seva exparella pesava 42 quilos i vestia sempre de negre. “No sabia caminar, no era capaç de parlar amb la gent, ni amb la meva família. Anava molt medicada, fins i tot em donaven ketamina. No era jo. Em mirava al mirall i no em reconeixia”. No dormia perquè sabia que a les nits, quan ell arribava begut, era quan estava més agressiu. El Xavier Aranda li agafa la mà. Ell és agent del Grup d’Atenció a la Víctima (GAV) dels Mossos d’Esquadra d’Arenys de Mar. Coneix la Rosa des del 2008 i l’ha acompanyat des de la primera denúncia fins a l’última, amb molts judicis pel mig. Gairebé 15 anys després, el Xavier truca a la Rosa regularment per saber com està. Avui han quedat a la comissaria, el mateix lloc on va dir per primera vegada tot el que havia patit: “Estava bloquejada. No sabia parlar. Ell em va treure tot el que no m’havia atrevit a dir”.

Parla amb ràbia quan recorda tot el que li va fer. “M’ha perseguit amb ganivets, m’ha arrossegat agafada pels cabells per la carretera per no voler anar a sopar on volia. M’ha tirat ampolles de vidre plenes a l’esquena. M’ha pegat per haver posat la sopa massa freda, o per mirar-lo malament quan no l’havia mirat. M’he pixat a sobre del pànic. De pensar: «Aquest tio em mata, em mata». Tenia els meus pares amenaçats. Una amiga que vivia amb nosaltres dormia amb un ganivet sota el llit". La Rosa va dir prou una nit: “El meu fill tenia sis mesos. Ell va arribar begut i em va atacar. Em va pegar amb el meu fill en braços”. Va sortir corrents de casa, amb pijama i descalça, i va anar a casa dels seus pares. 

Moltes trucades

El fill de la Lídia (nom fictici) també és protagonista en la seva història de maltractaments. Va ser ell qui va trucar als Mossos. S’hi va posar la Glòria Roura, l’agent que fa 12 anys que treballa amb el Xavier al GAV. “A mi em va costar molt atrevir-m'hi perquè tinc tres fills i portava 30 anys amb ell”, explica la Lídia. Van mantenir moltes trucades amb la Glòria abans no va fer el pas. “Al principi era només quan anava begut. Al final, cada dia. M’insultava, em sacsejava. I jo aguantava, i aguantava. M’amenaçava amb emportar-se el fill petit. I jo aguantava. Quan estava posseït deia als meus fills que escoltessin música”. Els dos grans ja passaven de la vintena, però també té un fill petit, que llavors tenia cinc anys. “Un dia els meus fills em van dir: quan puguem nosaltres marxarem de casa i tu et quedaràs sol amb ell”, rememora. Ara, el seu fill petit tremola cada vegada que veu el seu pare.

“La violència era psicològica fins que una nit em va pegar. Em va fer mal. No ho havia fet mai. Aquell va ser el dia que vaig dir prou. L’endemà vaig denunciar”, explica. Ja fa més d’un any d’aquell dia i avui la Lídia i la Glòria han quedat per parlar una estona. “Des que va marxar no sembla casa meva. Estem feliços. El meu fill no venia mai amb la nòvia perquè ell es queixava que havíem de fer més menjar”, descriu, i afegeix que ara no en vol saber res, dels homes. Com en el cas de la Rosa i el Xavier, es truquen periòdicament.

Just abans que arribés la Lídia, la Glòria estava atenent una trucada d’una víctima de violència masclista a qui estaven a punt de desallotjar. Al davant, el Xavier parlava per telèfon amb una víctima que ja fa gairebé 12 anys que truca periòdicament. Estava fent la maleta per agafar un vaixell cap a Mallorca: “Arribes aquesta nit? I en tens ganes? Quan estiguis per aquí truca’m i així ens veiem. Una abraçada”. Es creen relacions gairebé d'amistat. Sovint pregunta si es veu amb algú. “No és per curiositat, si té un nòvio és un moment de risc perquè l’exparella la pot anar a buscar per gelosia”, comenta. Si ella li diu, per exemple, que ha d’anar al dentista, ell s’ho apunta. Així el següent dia li pregunta com va anar. Quan el Xavier penja, obre un document llarguíssim amb molts noms i telèfons. Totes són víctimes. La Glòria ha començat una nova trucada. És una dona a qui el 2012 la seva parella va intentar matar. Ella li explica que serà àvia. L’home que la va agredir no ha tornat a la presó després d’un permís. 

Aquest era un dels moments que més temia la Rosa. En un permís la va anar a buscar amb dos ganivets quan ella estava amb les seves amigues. “Me l’he trobat a la porta de casa, a fora dels jutjats esperant-me, fins i tot em va trobar a la casa d’acollida”, narra. “Ens trobem desprotegides”. Mira el Xavier i diu: “Els tenim a ells, sí. Però mai acabes d’estar segura”. “L’ordre d’allunyament, en el fons, és un paper”, comenta el Xavier. Cada cop creixen més els trencaments de condemna i la Lídia també ho ha viscut en primera persona: viuen al mateix poble amb la seva exparella. Les dues porten un telèfon Atrempo, de la Creu Roja, per a urgències. “Fa poc estàvem prenent alguna cosa i es va acostar. No vaig trucar a la policia, em va saber greu que se l’emportessin davant del meu fill”, descriu. Recorda que li costa dormir des d’un dia que ell va intentar entrar a casa a la nit. I que intenta no anar mai sola pel carrer perquè a vegades se’l creua. Cada denúncia per trencament de condemna vol dir un nou judici, amb el desgast emocional que suposa. Uns judicis on “no ho dius tot perquè això pot jugar en contra teva”, diu la Rosa. “I si denuncio cada vegada que el veig no em deixarà viure. Vindrà per mi”, diu la Lídia. 

Quan van a un judici la Glòria i el Xavier també les acompanyen. “Hi ha vegades que només ens tenen a nosaltres”, afegeix la Glòria, i recorda el cas d’una noia que els esperava asseguda en un banc, sola, abans del judici. Admeten que els frustra entrar a la vida de persones que són agredides cada dia i l’endemà tornen amb l’agressor. “No els hi pots recriminar res, les has d’entendre. T’has de posar a la pell d’una dona que es creu el seu marit quan li diu que no ho tornarà a fer, que se l’estima. En algun moment ha d’obrir els ulls, però ho ha de fer ella”, diu la Glòria.

Recorden el cas d’una dona a qui la seva parella feia despullar cada dia per ensumar-la i així veure si havia mantingut relacions sexuals. Li va costar molt denunciar. Per aconseguir que facin el pas, exploren totes les possibilitats. Des de trucar a la mare, al germà o al fill fins a anar a una consulta mèdica a parlar amb una víctima mentre el seu marit, de qui mai se separava, estava buscant aparcament. Hi ha dones, però, que no segueixen el camí de la Rosa i la Lídia i mai acaben fent el pas. Ara mateix hi ha 13.000 dones que reben trucades periòdiques del Grup d’Atenció a la Víctima. En 12 anys, la Glòria i el Xavier han vist de tot. Han viscut en primera persona casos de dones a qui intentaven ajudar setmanalment i que han acabat assassinades.

La Rosa no té problemes per dir que si no hagués sortit d’aquella relació segurament estaria morta. El camí, però, admet que ha estat ple d’obstacles, i més amb un fill petit. Recorda com quedaven amb la seva exparella en un punt de trobada habilitat perquè veiés una estona el seu fill. “Venia sota els efectes de l’heroïna i l’alcohol. I al punt de trobada ningú deia res. Em tornava el nen pixat i cagat. Es fotia heroïna davant seu i després jo havia de fer la prova del VIH al nen. El nen, però, no sap ni una quarta part. Mira si he sigut tonta que fins als cinc anys li deia que els regals de Reis eren del seu pare, que estava de viatge”, narra. I afegeix: “Un dia escriuré un llibre, però m’esperaré que ell estigui mort per fer-ho”.