Només una de les quinze dones assassinades aquest any havia denunciat

BarcelonaNomés una de les quinze dones assassinades per violència masclista aquest any a Catalunya havia presentat una denúncia contra el seu agressor. Si el càlcul inclou l’històric des del 2011, quan la Generalitat va començar a fer-ne el registre, només el 10% de les 139 víctimes havien fet el pas de dur als jutjats o a la policia l’home que havia de ser el seu assassí. La història es repeteix en el cas de les últimes dues víctimes, una dona veïna de Castellbisbal i una altra de Rubí, assassinades a trets per un mateix home –exparella i parella, respectivament–, que havia estat el número dos de la Policia Nacional a Catalunya fins a la seva jubilació l’any passat.

Tenint en compte la complexitat de la violència masclista, la infradenúncia és especialment elevada, molt més que en altres delictes. Només el 18,4% de les catalanes que s’havien sentit violentades van presentar una denúncia, segons l’enquesta del departament d’Interior del 2021, una xifra que es rebaixa al 12% en les agressions sexuals. Què explica aquesta baixa denúncia? Les expertes coincideixen en el fet que les causes són múltiples. Hi ha una part de vergonya o estigmatització, de no voler ser percebuda pels altres com una víctima, a més de les dones que no tenen consciència que els cops o els insults són violència. Júlia Humet, advocada especialitzada en violències masclistes membre del despatx Némesis, apunta que, en línies generals, el maltractament és un procés que dura anys –una mitjana de deu anys, tot i que la durada està baixant– i que les dones que el pateixen acumulen “un esgotament i una baixa autoestima que fan que ni es plantegin que poden denunciar o marxar de casa”.

En una casa d’acollida, on es refugien les dones temporalment després de trencar amb l’agressor, les històries es repeteixen: són dones que s’han sentit molt soles, fins i tot aïllades de la seva xarxa social, i que sense una alternativa on viure dignament no s’han sentit segures de fer el pas. És la “desconfiança” en el sistema judicial, policial i institucional, segons la psicòloga Alba Alfageme, que admet que, malgrat els esforços que s’han fet en les polítiques públiques i en l’eficàcia de les lleis específiques contra la violència masclistes, encara hi ha “molta feina a fer” en la millora dels recursos i els circuits establerts per “evitar que es revictimitzin les dones”. Es tracta de reforçar la idea que “denunciar sí que pot ser una via de sortida” de la situació de violència, incideix aquesta professional, que també està especialitzada en tractar supervivents de violències masclistes.

Allunyar-se sense perjudicar l'agressor

La relació d’agressor i víctima en aquest tipus de violència és tan especial que també és un factor que s’ha de tenir en compte a l’hora d’entendre la infradenúncia. Sovint els homes són la parella i també els pares dels fills, i moltes dones eviten notificar les agressions per “no perjudicar-lo”, indica Alfageme, que matisa que l’afany de la dona passa més “per deixar de rebre cops que perquè l’home vagi a la presó”. Tot i que no hi ha un patró concret entre les víctimes, pesa també la “justificació i la normalització” de les actituds violentes, alimentades per segles de patriarcat, que provoca que tant les dones com els seus entorns considerin, erròniament, que els agressors “poden canviar”. 

Per contra, les dades oficials contradiuen l’imaginari col·lectiu que la denúncia és un paper mullat. Així, segons el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), vuit de cada deu sentències per violència masclista acaben en una condemna per a l’agressor. “Cada cop que no es denuncia és un fracàs del sistema, perquè darrere d’un feminicidi hi ha milers de casos de violència que queden a la intimitat”, assenyala Humet.

En aquesta mateixa estadística del poder judicial també es revela que l’entorn de les víctimes manté un perfil molt baix i que, de totes les denúncies presentades, menys del 2% són de familiars o amistats. Per a Alfageme, aquesta és una assignatura pendent: aconseguir que veïns, amigues o companys de feina “s'hi impliquin i no mirin cap a una altra banda”. Amb tot, subratlla que el focus al voltant de la violència masclista s’ha de situar en els homes i el concepte de masculinitat. No pot recaure sobre les dones la responsabilitat de no denunciar ni tampoc de no sortir del cercle violent, insisteixen les expertes.

La violència masclista és transversal tant en el cas dels agressors com en el de les víctimes que la pateixen, i no hi ha cap frontera que salvi per raça, edat, religió, procedència o nivell d’estudis o professió. En el doble crim masclista del Vallès, l’assassí era Juan Fortuny, un comissari retirat de la Policia Nacional que va ser el segon en el comandament a Catalunya. Quan es va jubilar, els seus companys li van retre un homenatge pels 44 anys de servei públic. Tot i que no hi ha cap investigació local sobre la relació entre policies i violència masclista, un informe de la investigadora argentina Maria Hereñú sobre els tretze crims perpetrats per agents a l’àrea metropolitana de Buenos Aires entre el 2015 i el 2017 assenyalava la càrrega de la masculinitat tòxica, l’autopercepció masculina dels cossos o la construcció que el que és femení significa debilitat i inferioritat. Alfageme, que ha estat assessora del departament d’Interior, afirma que, tot i que s’ha fet un esforç els últims anys per “formar” els agents en la igualtat, pot pesar el fet que les policies tinguin una “cultura organitzativa en la qual s’ha posat molt el valor del poder o l’ús de l’autoritat”. A això cal sumar-hi la manera com un home entén les seves relacions afectives. “Si està en una relació asimètrica, des del poder, que nega que ningú el pugui deixar, suposa un còctel que afegeix risc”.