Quan el pare és l'assassí de la mare: traves burocràtiques i un dol impossible per als familiars de les víctimes

BarcelonaJoshua Alonso Mateo no apareix a les estadístiques oficials de violència masclista perquè quan la seva mare va morir assassinada ell ja era major d'edat. El 20 de febrer del 2017 va rebre una trucada alertant-lo que la casa familiar havia esclatat per un incendi que havia provocat l'exparella de la seva mare. Sesé Mateo, sindicalista feminista de 52 anys, i el seu agressor van morir junts en un atac masclista que l'agressor havia preparat a consciència. A Alonso la vida li va canviar per sempre més, i als 25 anys es va fer càrrec del seu germà de vuit (fruit de la relació de la mare amb el que va ser el seu assassí). I a més de la pena per la pèrdua, va haver de treure forces per denunciar que la família, els que queden, també són víctimes de la xacra. Unes víctimes invisibilitzades.

 Alonso va topar-se amb el que ell anomena "burrocràcia", que es tradueix en haver de presentar la mateixa paperassa a organismes i administracions un cop i un altre, haver de trucar a portes on no saps ni si tan sols et respondran o que els funcionaris no sàpiguen on adreçar-te. "Em demanaven el llibre de família per a tot, i no podia fer entendre que es va cremar en l'incendi de la casa i no es podia recuperar", explica aquest jove gallec, que diu que tampoc no va aconseguir una assistència psicològica pública i afirma que l'única ajuda de l'administració li va arribar per un anònim que li va parlar de les beques Soledad Cazorla, que ajuden els orfes de violència a estudiar. "Li estic molt agraït a aquest anònim", diu. 

Sense dol

Poc després de l'assassinat, Alonso va haver de declarar davant de la policia, complir el reguitzell de tràmits sense l'ajuda de l'administració i només amb el suport de la seva parella i família. "No es pot fer cap dol", perquè la burocràcia obliga a continuar i a prendre decisions, es queixa, i per facilitar la vida de les famílies reclama la creació d'un professional "referent" per gestionar els problemes que sorgeixen. 

Atenent el desig del menor, Alonso va assumir-ne la tutela en un procés prou curt, de menys de tres mesos. El 2 de maig –el dia del seu aniversari–, es va convertir en tutor del seu germà, que alhora és l'únic hereu de l'assassí i, per tant, segons la llei s'ha de fer càrrec dels deutes pendents. Com a tutor, Alonso s'ha de sotmetre als controls judicials per detallar en què es gasta aquests diners. Avui, gairebé sis anys després de l'assassinat, encara no està tot resolt, diu. "No et deixen plorar la pèrdua", insisteix. 

Orfes a Canàries

Exactament quatre anys abans, el 20 de febrer del 2013, un home matava la seva exdona en presència dels fills i de la sogra a les portes d'un pis de l'illa canària de Santa Cruz de Tenerife. La víctima era Guacimara Rodríguez, treballadora social de professió, de 35 anys, mare de dos fills, de 5 i 7. La família va entrar en "xoc" perquè no van calibrar el risc, descriu Luz Marina Rodríguez, germana de la víctima. Avui és la presidenta de l'associació Todos somos Guacy, que van crear per visibilitzar la "solitud" amb què es queden les famílies "l'endemà del minut de silenci". Acabada la condemna pública, fet l'enterrament, comença la jungla, perquè "no hi ha un protocol que digui per on caminar", lamenta Rodríguez. "Els crims masclistes són una bomba que destrueix tota la família", afirma aquesta canària.

Com en el cas d'Alonso, els Rodríguez van haver de batallar amb la ràbia i el dolor de l'assassinat i els tràmits: de la custòdia dels menors, primer, i posteriorment de l'adopció;  el canvi de cognoms perquè les criatures no carreguin amb el llinatge de l'assassí i que, malgrat que és una mesura reconeguda legalment, encara no han aconseguit, com tampoc cancel·lar assegurances i hipoteques a nom de la víctima sense que les entitats els penalitzin. "Tampoc no hem pogut vendre la casa familiar, perquè la meitat és de l'assassí", que compleix 23 anys de presó, explica Rodríguez per telèfon i lamenta que "les lleis són molt boniques al paper, però després hi ha la realitat i ningú et sap dir ni què has de fer ni on fer el següent pas".

A més, Rodríguez ha hagut de pagar-ho tot de la seva butxaca, perquè com que té nòmina diu que no té dret a advocat d'ofici que li porti els casos, i les taxes del notari són sagrades, mentre que l'assassí, diu, "té un advocat d'ofici" gratuït. El germà d'Alonso tard o d'hora també s'haurà de fer càrrec de les despeses que ha heretat. Com que ni la seva mare ni l'assassí havien fet testament, li va suposar entrar en un laberint interminable i complicat, tant que admet que de vegades tenia la sensació que "no arribava enlloc". Hi ha famílies que s'han d'endeutar amb préstecs per poder fer front a aquestes despeses o a la manutenció dels orfes, assegura Rodríguez. És tot tan complicat, que diu que entén que al final les famílies víctimes de la violència de gènere "deixin de lluitar" i per "esgotament físic i psicològic" acceptin que l'assassí s'ho quedi tot. "Quan pots plorar i fer el dol?", es pregunta.

La pensió d'orfandat

Però ni l'una ni l'altre han callat, sinó que s'han posat al capdavant dels familiars que exigeixen ser tinguts en compte i han ajudat a impulsar canvis legislatius, com el de reforçar la pensió d'orfandat. Alonso va fer un grau en igualtat i ara fa xerrades per empreses i instituts. "Als adolescents els impacta molt quan els dic que a mi em va passar el que em va passar", explica, i assegura que li agradaria poder viure el dol en solitari, però que el superen totes les injustícies i dificultats. 

On no va arribar l'administració ho va fer la comunitat del petit poble de Chapela, al costat de Vigo, on vivia la mare, que va organitzar un concert benèfic perquè els dos germans poguessin reconstruir la casa malmesa per l'explosió. De les runes, Alonso va rescatar un No camiño do vento, una llibreta de poemes i dibuixos de la seva mare que es va editar com a llibre i els beneficis van a parar a la beca Soledad Cazorla.

Alonso i Rodríguez van participar en el recent 18è Fòrum que organitza cada any la Plataforma Unitària contra les Violències Masclistes, que en aquesta edició va posar el focus en les agressions sexuals i la violència vicària. També hi va participar Cecilia Piris Asiaín, advocada de l'associació Clara Campoamor, que reclama per a aquestes famílies un sistema de justícia reparadora que posi les víctimes al centre per facilitar-los la recuperació emocional.