Què és la cultura de la violació que Irene Montero relaciona amb el PP?

BarcelonaDesprés de dies rebent els atacs i insults de la dreta i ultradreta per la llei del només sí és sí, la ministra Irene Montero ha agafat el micròfon aquest dimecres al Congrés i ha acusat el Partit Popular de fomentar la "cultura de la violació". Aquest és un concepte que ha fet fortuna entre el moviment feminista perquè exemplifica fins a quin punt el patró de les violències sexuals està assumit per la ciutadania.

L'expressió va sorgir en els anys de llibertat que va suposar la dècada dels 70 als Estats Units per referir-se a tota una estructura que s'endinsa profundament en gairebé la totalitat de les societats i cultures per normalitzar i justificar la violència sexual cap a les dones. La idea primordial és que la dona és només un cos que està constantment al servei de satisfer el plaer dels homes, sense tenir en compte els seus propis desitjos. Tot alimentat pels estereotips de gèneres: les dones submises i amb poca inclinació pel sexe, i els homes dominants, forts i masculins. Aquests conceptes són omnipresents, assenyala l'ONU, i està tan arrelada que es mostra en la manera de parlar, de moure's, de pensar, i s'ha traslladat a les cançons i cinema, cosa que ha perpetuat els estereotips.

En aquest aspecte, es tendeix a responsabilitzar directament les dones dels abusos que pateixin. Expressions com ara "Portava una faldilla massa curta", "Caminava provocant", "És una escalfabraguetes" o "Folla com una puta" són tan habituals que s'han normalitzat, fins al punt que més d'un jutge les ha inclòs en les sentències per justificar el comportament abusiu d'un acusat. Les dones, doncs, són les culpables d'allò que els passa, i no ho és l'agressor, que s'ha deixat endur per la passió, un rampell o guiant-se per un senyal de la víctima.

Trencant el tòpic d'un desconegut assaltant una dona al mig d'un carrer fosc, les estadístiques policials apunten que els agressors són bàsicament la parella, els amics o els companys de feina. Aquest coneixement, aquesta relació propera, fa que moltes de les víctimes no denunciïn els casos i, fins i tot, apunten les expertes, no siguin conscients que han estat abusades o, per contra, es creuen responsables d'haver permès que allò passés.

En aquest punt, tant la llei del només sí és sí com les campanyes institucionals contra la violència masclista es basen a posar sota la lupa l'agressor i explicar què és el consentiment, el sí, en una relació íntima. Per això, aprofitar-se d'una dona que ha perdut el sentit (per consum de drogues, per fàrmacs o per estar profundament adormida) per mantenir relacions sexuals és una agressió sexual, independentment de si la dona amb plenes facultats hagués sentit desig. Les dones, quan diuen que no, volen dir que no.

L'ONU afirma que posar-li nom és el primer pas per trencar les bases de la cultura de la violació i anima tothom a observar-se i analitzar els comportaments i expressions per tal d'erradicar el masclisme imperant. És la tolerància zero i també la revisió de la masculinitat. Per això, és important que en els ambients familiars, laborals o educatius es trenquin les complicitats entre els homes, que creen camaraderies al voltant de confidències i fanfarroneries masclistes.