Octavio Salazar: "Els del Col·legi Major de Madrid són un exemple de manual de manada"

BarcelonaEl cordovès Octavio Salazar és jurista, professor de la Universitat de Còrdova i una de les veus més rellevants per parlar de masculinitats tòxiques i de quin paper han de jugar els homes en el nou feminisme. El 2018 va signar El hombre que no deberíamos ser (Planeta), un manifest sobre com haurien de ser les relacions home-dona per avançar cap a una societat més igualitària i justa, i un any després va publicar #Wetoo, una brúixola per a nous feministes.

Què li diuen les imatges d'homes joves, amb formació universitària, aparentment de bona posició econòmica que apareixen com a energúmens?

— Són un exemple més que com a societat no hem aconseguit erradicar comportaments i actituds depredadores, d'homes que tracten les dones com a éssers disponibles i utilitzables. Les imatges són també una mostra més que el model patriarcal i masclista també continua entre nosaltres, i ens demostra que malgrat les lleis, l'educació i els avenços socials, al final no hem canviat tant com a societat.

Un altre cop ens escandalitzem per una actitud de manada.

— Sí, entren en una dinàmica de grup perquè s'envalenteixen amb la suma d'un, un altre i un altre. Són un exemple de manual d'allò dels iguals que es reflecteixen entre ells i així creuen que es mostren cap a enfora com els autèntics homes, els machitos. Entre grups nombrosos d'homes continua viva la creença que ells són els dominadors, i que qui tenen enfront són dones que han d'estar sempre disponibles per satisfer els seus desitjos.

Dones disponibles i putes.

— El consum de la prostitució i sobretot de pornografia des de molt joves els dona una imatge de les dones com a purs objectes, a qui es pot insultar i humiliar tractant-les de putes o meuques.

¿És un problema d'educació? De qui és responsabilitat?

— No, va molt més enllà. Això va de com tenim d'arrelat el masclisme en tota la societat, i si parlem de responsabilitat, és una responsabilitat compartida. Hi ha d'haver límits, una mena de control perquè aquests joves ja tenen una edat i venen educadets de casa i de l'escola.

El vídeo sembla una actuació, una coreografia molt ben executada, una voluntat de ser vistos.

— En aquests comportaments hi ha un grau d'exhibicionisme molt gran, que s'ha multiplicat amb el ressò de les xarxes; no els importa tenir un concepte masclista de les dones i fins i tot fan bandera de sentir-se discriminats per ser homes i mostren seguretat perquè creuen que reivindiquen una cosa justa.

Les xarxes van plenes de reaccions i hi ha qui s'ho pren de broma, ¿però com hem de reaccionar com a societat?

— Crec que és una bona oportunitat per fer pedagogia, no quedar-nos en l'anècdota del cas. Jo soc professor universitari i entenc que els docents poden posar el tema a debat, perquè siguin els estudiants els que ho analitzin i debatin sobre què han vist. També en les famílies se n'hauria de poder parlar i fer una reflexió conjunta.

¿Escenes com la del Col·legi Major fan més necessària la llei del només sí és sí, que entra aquest divendres en vigor?

— Evidencia que fa falta una educació afectiva, sexual i per la igualtat, i que les lleis es queden curtes. Aquesta llei és important, però durant la seva tramitació i debat s'ha generat un camp adobat que ha donat cobertura als discursos polítics que legitimen aquests comportaments masclistes. Però també haig de dir que els silencis al voltant d'aquestes actituds també legitimen el masclisme.

¿És un error plantejar-nos que els masclistes són ells i que nosaltres no ho som?

Jo crec que tots som part de la masculinitat negativa i violenta. El masclisme és dins de tots i de totes. L'única diferència, no menor, està en el grau de consciència que tinguem, i per descomptat en la responsabilitat que assumim per combatre'l.