Per què el cas de Gisèle Pelicot traspassa fronteres?

BarcelonaL'expectació mediàtica de mig món sobre el tribunal d'Avinyó, que ha jutjat i condemnat els 50 homes que van violar Gisèle Pelicot durant una dècada, demostra que les repercussions d'aquest judici inèdit poden significar un abans i un després en els casos de violència sexual, sobre la qual encara hi ha una llosa que l'oculta. Com ha proclamat aquesta dona de 72 anys, mare i àvia, "la vergonya ha de canviar de bàndol". El diari francès L'Humanité li dedica la portada amb un "Gràcies, senyora" i a Libération albiren que els jutges han dictat un "veredicte per al futur". En les seves primeres paraules, Gisèle Pelicot s'ha mostrat ferma i digna i ha insistit en la seva satisfacció per haver fet del seu cas un judici contra els homes agressors: "Mai m'he penedit d'aquesta decisió de fer partícip tota la societat. Gràcies a tothom que m'ha donat suport", ha manifestat envoltada de periodistes a la sortida dels jutjats.

Per què el seu cas ha traspassat fronteres? Amb la seva decisió que les càmeres de televisió entressin a la sala del tribunal, Gisèle Pelicot ha aconseguit trencar els silencis que hi ha al voltant de la violència masclista, sobretot la que es perpetra dins de la parella. I encara més la de caràcter sexual, que té unes xifres molt baixes de denúncia. La por a l'agressor i la vergonya per no ser creguda o ser jutjada socialment frenen les dones, que també senten desconfiança cap al sistema policial i judicial, segons tots els estudis. D'aquí que el gest de Pelicot de comparèixer i permetre que la premsa enregistrés cadascun dels seus moviments a la sala sigui tan paradigmàtic: ha fet evident que no és ella –no són les dones víctimes dels atacs sexuals– la que ha d'amagar-se. Durant totes les sessions, ha sostingut la mirada i ha escoltat la declaració dels violadors, en un gest del qual s'ha destacat la valentia.

El silenci de les dones supervivents de la violència i també el dels perpetradors és vital perquè es mantingui la situació violenta. De fet, durant la dècada en què el marit de Pelicot –Dominique, condemnat a 20 anys de presó– va sedar i oferir la seva dona als altres 50 homes processats, van mantenir un pacte no escrit en què tots callaven per poder continuar violant quan se'ls proposava. Un dels acusats, de fet, va tornar fins a sis cops al domicili dels Pelicot on es cometien les violacions. Mentrestant, Dominique enregistrava les agressions, potser també per assegurar-se que cap se n'aniria de la llengua, com efectivament va passar. Cap dels 50 homes va creure oportú anar a la policia per denunciar les agressions. Les imatges, però, van acabar sent la condemna definitiva de tots.

La septuagenària Pelicot trenca la imatge de dona desitjada. Senzillament, no encaixa en l'imaginari de la víctima perfecta que el cinema o els mitjans de comunicació han construït: dones joves, desinhibides sexualment. Llavors, què ens demostra el cas? Que la violència sexual no respon al desig sinó a l'afany d'exercir poder sobre la víctima.

Explica Gisèle Pelicot que quan la policia la va cridar a la comissaria, ella havia definit el seu marit com un home "genial" i "protector" de la família. Mai l'hauria imaginat capaç d'haver planejat sedar-la a la nit perquè uns desconeguts la violessin impunement.

Qui són els violadors? Són homes d'entre 27 i 69 anys, que viuen a pocs quilòmetres de la localitat de residència dels Pelicot. Són professionals liberals, tenen un ofici o estan a l'atur, i en els seus cercles íntims són considerats sovint com a bons pares, marits excel·lents i uns eficients professionals. De la mateixa manera que no comparteixen un perfil socioeducatiu, tampoc tenen el mateix origen, perquè en la fitxa dels processats n'hi ha de nascuts a França i d'immigrants. És a dir, si no hi ha una víctima ideal, tampoc no hi ha un estereotip d'agressor que s'ajusti a la imatge del violador solitari de les pel·lícules. Els agressors no són monstres aïllats, sinó que viuen perfectament integrats en societat i fins i tot poden estar ben considerats socialment.

Dominique Pelicot administrava a la seva dona una substància, sense el seu consentiment, per sedar-la i poder perpetrar les violacions sense risc a ser descobert. La submissió química és un mètode que es fa servir i, contràriament al que es pot creure, el seu ús no es limita només en un ambient festiu i de nit entre dos desconeguts. A l'Hospital Clínic de Barcelona ja fa anys que detecten la sedació forçosa en un terç de les dones que han estat violades. El problema és que molts cops la mateixa víctima no n'és conscient i, com que no acudeix als serveis mèdics, els fets passen desapercebuts. En aquest cas, les imatges enregistrades per Pelicot no deixen cap dubte que els homes violaven el cos inert de la Gisèle.