Vint anys de la tancada a les esglésies pels "Papers per a tothom"

BarcelonaAl crit de “Papers per a tothom” la tarda del 7 de març del 2001 es posava fi a 47 dies de tancada de més de 700 migrants en una desena d’esglésies de Barcelona. L’èxit de l’acció, encara recordada com una victòria de la lluita col·lectiva al carrer, es va traduir en una sorprenent negociació que es va segellar amb l’acord de l’endemà –aquest dilluns fa 20 anys– per a la regularització de gairebé tots els tancats. Mesos més tard, l’executiu espanyol ampliava els termes del pacte i va accedir a revisar els expedients que s’havien quedat fora del procés de regularització extraordinari del 2000, cosa que va permetre que milers de persones obtinguessin la residència legal. 

Durant les setmanes prèvies, els migrants havien fet actes de protesta a Barcelona en contra de la nova llei d’estrangeria, aprovada en un Congrés amb majoria absoluta del PP de José María Aznar, que els retirava drets i facilitava la seva expulsió. No havien atret gaire l’atenció mediàtica ni política i el 21de gener –dos dies abans que la norma entrés en vigor–, en una assemblea a la plaça de Catalunya, van decidir fer un pas més en la pressió i van votar l’opció de la tancada.

La primera idea va ser tancar-se a la catedral però la negativa del bisbat va fer que mossèn Vidal els obrís les portes de l’església del Pi, en un gest que altres rectors van repetir en altres parròquies de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà. La majoria eren homes sols procedents de l’Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Marroc, però també de l’Europa de l’Est, i no va ser fins a l'11 de febrer que s'hi va sumar un grup reduït de dones a l’església de Sant Pau. No és que no hi haguessin dones en la lluita per la regularització, sinó que “a les internes els van prohibir sortir de les cases”, com subratlla Norma Falconi, erigida en la portaveu de l’acció i durant aquelles setmanes molt present als mitjans.

Alí Aurangzv va ser un dels tancats al Poblenou i recorda els dies “durs” de la vaga de fam, però també la solidaritat de la ciutadania i d’entitats com Creu Roja o Càritas per ajudar-los. Pakistanès del Punjab, havia arribat a l’Estat el 1998 però no havia pogut regularitzar la situació per falta de documents. “No tenia feina i vivia en una casa amb 25 persones més”, rememora, i animat per molts dels seus compatriotes es va afegir a la protesta davant la falta d’alternativa.

Similar és la història de Khan Shakzada, també pakistanès, que va ser una de les més de 500 persones tancades al Pi, el símbol de les protestes. Recorda que va entrar a l’església “pensant només en els papers”, convençut que quedar-se sense “era morir”. Aquesta desesperació el va dur a secundar part de la vaga de fam de 15 dies, que va acabar amb desenes dels migrants necessitant atenció mèdica.

Durant les sis setmanes de tancades, les esglésies es van convertir en albergs improvisats que van sobrepassar la capacitat dels rectors, com admet ara Josep Maria Rierola, el llavors rector de l’església del Carme, que no va dubtar a imitar l’exemple del carismàtic mossèn Vidal, mort anys després i que va ser un dels noms més repetits en l’acte de commemoració organitzat per recordar l'efemèride, aquest 28 de febrer, a la mateixa plaça del Pi. Com el d'Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau, que va ser clau perquè s'abandonés la vaga de fam i els migrants confiessin en les negociacions amb la Delegació del govern espanyol.

A l’auxili dels rectors hi van acudir una munió de voluntaris i d’entitats per oferir ajuda, ja fos per donar aliments, roba o diners, o per netejar els espais o oferir conversa i suport. “Allò va ser increïble, perquè va tenir un impacte com cap altre per a la lluita de les persones migrades, perquè, per primer cop, el col·lectiu va fer servir mètodes tradicionals de la lluita política”, assenyala el britànic Brian, un veterà activista que va fer de traductor en les intenses assemblees diàries que es feien al Pi per debatre els avenços de les negociacions, obertes “des del dia u”, apunta Falconi.

L’indi Raghbir Singh Jaswal ja tenia la residència legal però va voler donar un cop de mà en la logística i coordinació, amb la voluntat d’evitar que la tensió i l’estrès normal del tancament i la convivència de tanta gent a dins del Pi no derivés en grans conflictes. Al Carme, mossèn Riverola va continuar celebrant misses mentre a la sagristia hi havia una vintena de persones seguint la protesta, malgrat que, admet, va haver de veure algun nas arrufat dels fidels habituals perquè hi sentien “pudor”. Ara bé, tothom valora que la tònica general va ser que entre la ciutadania i la societat civil organitzada “la causa “justa i humana” va despertar molta “solidaritat” i comprensió, apunta Jaswal. “Va créixer la sensibilitat per conèixer el problema dels que vivien amb nosaltres però que com que no tenien papers havien de viure al marge”, subratlla mossèn Rierola.

A fora les converses amb la Delegació del govern espanyol a Catalunya no paraven, amb la intermediació de sindicats de classe, el síndic Anton Cañellas i entitats socials. Els migrants havien plantejat que volien una “negociació directa”, però al final es van avenir a nomenar tres advocats, que havien d’explicar-se davant dels portaveus dels col·lectius, abans que aquests traslladessin els avenços a les assemblees de cada parròquia. “No els hi vam posar fàcil als advocats”, assenyala Falconi, encara ara en la lluita pels drets dels migrants a Papers per a Tothom i Sindillar.

L'ansiat resguard

Finalment l’acord amb la Delegació del govern es va tancar el matí del dimecres 7 de març i hores després les assemblees el van ratificar –tot i que un petit grup de marroquins van continuar tancat uns dies més–. Darrere seu tenien les signatures de més de 62.000 ciutadans que s'havien solidaritzat amb les reivindicacions. “Va ser una alegria immensa perquè tenir papers suposava no haver de tenir por per la policia i sobretot poder aconseguir una feina”, explica Mohammed Islam, natural de Bangladesh, que com la resta de tancats va obtenir el “resguard” amb què va poder anar a regularitzar la situació legal. El pacte a Barcelona es va assumir a nivell espanyol i l’executiu d’Aznar es va avenir a suavitzar la duresa de la llei, acceptant l’arrelament i els motius humanitaris per donar residència.

“La tancada i vaga de fam va ser una aposta per guanyar i en vam sortir com a guanyadors”, assegura l’activista Falconi, que lamenta que malgrat l’esforç i la duresa de la protesta no s’aconseguissin les reivindicacions per un habitatge digne però, per contra, celebra que s’acceptés l’asil per a les dones víctimes de la violència masclista.

Per al Brian les tancades són “irrepetibles” i per a Falconi són l’exemple que la lluita es guanya als carrers. Ja amb les esglésies buides es va crear una comissió de seguiment de l’acord, amb sindicats, partits, el síndic i entitats com Justícia i Pau i Càritas. En aquelles dates Mercè Darnell era coordinadora de l’àrea de migracions d'aquesta última associació i va participar activament en el compromís de reallotjament i atenció bàsica dels migrants que a causa del tancament havien perdut la casa i la feina. “Vam omplir totes les places d’hostals i albergs que hi havia lliures a la ciutat i fins i tot vam haver de traslladar-ne uns quants a la Conreria de Badalona”, explica la responsable de Càritas, que també els va oferir assessorament legal.

Amb una Catalunya en bonança econòmica, molts dels migrants van aconseguir feina i amb els anys van poder reagrupar la família o formar-ne una i construir una vida nova més estable. Mohammed Islam va passar tretze anys a les obres de l’aeroport de Barcelona, però la crisi del 2012 el va enxampar de ple i, com la resta dels tancats entrevistats, no ha sortit de la precarietat laboral i ara busquen feina amb desesperació.

Vint anys després, es calcula que a Espanya hi viuen al voltant de 400.000 persones en situació irregular (100.000 a Catalunya), de les quals 157.000 són menors d’edat (34.000 a Catalunya), i en molts casos es tracta d'una irregularitat sobrevinguda per no haver pogut renovar els permisos. Governs del PP i el PSOE han fet regularitzacions extraordinàries que han donat drets a centenars de milers d'immigrants i han suposat per a les arques públiques més ingressos que despeses. Amb tot, l'executiu de Pedro Sánchez ignora els clams de les entitats socials i ha evitat imitar les legalitzacions massives d'Itàlia i Portugal en plena pandèmia, per donar més protecció a un col·lectiu que en aquesta crisi s'ha evidenciat d'extrema vulnerabilitat. “És molt greu tot el que està passant, i necessitem amb urgència una nova regularització extraordinària”, apunta Darnell, perquè la irregularitat condemna a viure als marges de la societat durant almenys els tres primers anys des de l’arribada i barra l’accés a prestacions públiques i, en molts ajuntaments, a integrar-se al cens municipal. “No es pot invisibilitzar éssers humans”, conclou Darnell.