Vint anys de lluita contra el càncer

BarcelonaAra que es reivindica la creació d’estructures d’estat, convé recordar que als anys 30 del segle XX ja es va posar sobre la taula la necessitat de crear a Catalunya un hospital monogràfic per tractar el càncer. Una iniciativa pionera que el llavors govern de la Generalitat va encarregar a l’investigador Francesc Duran i Reynals. L’esclat de la Guerra Civil va frustrar el projecte i van haver de passar 60 anys per fer-lo realitat. És l’Institut Català d’Oncologia (ICO), que enguany celebra el vintè aniversari convertit en un referent en l’atenció integral del càncer: des de la prevenció, la recerca i el diagnòstic fins al tractament i les cures pal·liatives. Ubicat davant de l’Hospital de Bellvitge en unes instal·lacions que, esclar, porten el nom de Francesc Duran i Reynals, l’ICO és avui el centre de referència per a més del 40% de la població adulta catalana.

Un dels primers professionals que hi va entrar a treballar va ser Miguel Gil, oncòleg especialista en càncer de mama, que hi va arribar abans que l’ICO es digués així. Eren els anys 90 i llavors l’oncologia formava part de l’Hospital de Bellvitge. La creació d’un hospital monogràfic a l’altra banda de l’autovia de Castelldefels va ser revolucionari. “Va ser un canvi important per atendre les necessitats del malalt, ja que permetia una gestió -des de convocar places fins a la compra de material- molt més àgil”, recorda Gil. En aquell moment el personal era molt jove i “tothom, des dels zeladors fins als metges, passant per infermeria i administració, era molt comprensiu amb les necessitats del malalt, que, com que era un hospital només de càncer, percebia un tracte més càlid i personalitzat”, explica Gil.

No obstant, al principi, els malalts hi anaven amb reticències, perquè els deprimia saber que se’ls traslladava a un hospital dedicat només al càncer. “Però un cop aquí, se sentien més acollits”, afegeix Gil. És el cas de Manuela García-Cuenca, una de les primeres pacients que va atendre el doctor Gil fa vint anys. “Prefereixo un hospital especialista perquè l’atenció és integral i el personal està molt preparat i té una sensibilitat que no té un hospital generalista”, indica. La Manuela tenia 45 anys i dos nens petits quan l’any 1995 li van detectar un primer tumor al pit. Tant llavors com ara fa dos anys, quan li van diagnosticar un segon tumor, s’ha sentit una “privilegiada”. Els dos càncers de mama els ha viscut “positivament”. “Quin remei! -diu-. L’acompanyament és important però al final depèn de tu perquè el càncer és intransferible”.

Sí que reconeix que la forma com ho ha encaixat l’entorn ha canviat en dues dècades. “L’any 1995 va ser unxoc perquè en aquella època el càncer era un tema tabú. Jo vaig decidir que no me n’amagaria i el vaig viure obertament, però la gent reaccionava amb perplexitat perquè no estava acostumada a parlar de càncer amb normalitat”. Ara ha sigut diferent: “El càncer està molt més present. Qui no té un familiar amb càncer?”, es pregunta.

Fa vint anys la van tractar amb quimioteràpia i radioteràpia, i ara només amb ràdio i tractament hormonal. “Els tractaments ara són menys agressius i els percentatges de supervivència han augmentat”, destaca. El tractament del càncer ha evolucionat molt en els últims 20 anys. “Alguns càncers es curen més, però, sobretot, els pacients viuen molts més anys i això ha sigut perquè els tumors es diagnostiquen abans, i més petits. Jo tinc pacients de fa 20 anys que han cronificat la malaltia i fa més de 20 anys que viuen amb el càncer”, destaca Miguel Gil. Això també fa que es creïn vincles entre metge i pacient. “I a part de parlar de la malaltia, també segueixes l’evolució de la família i parles dels problemes de la vida”, explica Gil. Per a la Manuela, el Miguel ha sigut el seu metge i el seu referent tot aquest temps. “Hi tinc una confiança absoluta i això dóna molta seguretat”, admet.

La Manuela reconeix, però, que cada control i cada revisió fan despertar el fantasma de la recaiguda. I de la mort. Per això diu que ella intenta que el càncer no la “canviï”, perquè no vol que se li oblidi “la sort” que ha tingut ni el tracte que ha rebut dels professionals mèdics, que qualifica “d’excel·lent”. És per aquest motiu que no es vol estar de denunciar les retallades en la sanitat pública. “Veig la precarització dels professionals i no es pot permetre perquè això, al final, deteriora el sistema”, lamenta. Un sistema al qual ella reconeix que deu molt.