Vilanova i la Geltrú, una ciutat en estat de xoc

Vilanova i la GeltrúS’acosta el migdia i encara plovisqueja. Ha caigut un bon ruixat a Vilanova i la Geltrú i els centenars d’ofrenes que omplen el centre de la plaça de la Vila estan xopes. Les espelmes, apagades, les flors, mig marcides i els cartells amb missatges d’homenatge a la Laia, amb la tinta desdibuixada. De tant en tant s’hi acosta algú, s’ho mira tot en silenci o hi deixa alguna ofrena i se’n va. La majoria són dones, algunes acompanyades de nens petits.

L’edifici de l’Ajuntament, amb la bandera a mitja pal, el presideix un domàs lila amb un llaç negre. També hi pengen una pancarta que reclama la llibertat dels presos polítics i un llaç groc, però el domàs lila, al balcó principal, s’ho menja tot. Encara no s’han determinat els motius de l’assassinat de la Laia, però tothom té al cap que al darrere, d’una manera o una altra, hi ha la violència masclista.

Per què?

Aquesta ciutat de 66.000 habitants està en xoc, ningú entén gaire bé què ha passat ni, sobretot, per què. Grups de dues o tres persones parlen entre murmuris, com si fossin en un museu. A l’aire lliure, als bars, als forns, a l’estació... tothom comenta el mateix: l’incomprensible assassinat de la Laia, trobada morta dilluns a la nit al pis d’un veí dels seus avis.

Poc abans de les dues del migdia una dona rossa, de quaranta anys llargs, s’acosta amb dues nenes al centre de la plaça. S’atura un moment, mirant amb el cap cot l’estrany cercle d’ofrenes. La nena més petita, que no arriba a la meitat de l’edat de la víctima, li deixa anar: “Per què tornes a plorar com ahir?”. La dona hi conversa una estona, i mira de fer-li entendre què ha passat. No és l’única. Durant el dia bastants pares s’acosten a l’homenatge i ho aprofiten per parlar de la mort de la Laia amb els fills. Als més petits els costa entendre-ho i fan preguntes difícils de contestar que els posen a prova.

Indignació

A l’hora de dinar tres nois joves asseguts davant del bar La Carpeta Moderna, a la plaça mateix, comenten el cas. “És que devia tenir l’edat d’aquesta nena”, diu un, assenyalant amb la mà amb què aguanta un got cap a una adolescent que s’ha aturat un moment al centre de la plaça. “No entenc com va poder fer-ho, això, aquest fill de puta”, afegeix un company seu donant pas a un silenci espès. A dins, minuts més tard, un home en la trentena, dret i gesticulant com si dirigís una orquestra, comenta en veu prou alta perquè el senti tothom com la gent escridassava el detingut, Juan Francisco López Ortiz, el dia anterior quan l’havien dut emmanillat al pis del crim per reconstruir els fets: “T’ho prometo, cridant-li de tot com bojos, semblàvem uns vikings, i jo ja els deia que hi havia totes les càmeres i quedàvem malament davant de tot Espanya, però ni cas, si l’enganxen el maten”.

Les càmeres. És dimecres i ja han passat dos dies, però a Vilanova encara n’hi ha. Al número 26 de l’avinguda de Cubelles, l’edifici on van matar la Laia, al costat de sis espelmes, dos rams de flors i un animal de peluix, encara hi ha un trípode plantat. A l’Escola Pia, on estudiava, no les obliden. Dimarts van haver de fer-les fora quan voltaven per l’entrada buscant els companys de la Laia per entrevistar-los.