"Vaig dir al vigilant que no baixaria del metro pel fet de ser negre i em va donar un cop de puny"

BarcelonaEl diumenge 17 de gener del 2010 Castro Nguema, nascut a Guinea Equatorial, tenia 23 anys i en feia deu que vivia a Barcelona. Eren les vuit del matí passades quan tornava de festa amb uns pocs amics. Van agafar la línia 1 del metro a plaça Espanya i, segons explica, al vagó hi havia unes "trenta persones africanes". "Un noi anava molt borratxo i va començar a molestar: ballant, saltant, cridant", diu, i afegeix que "algú va trucar a seguretat i el metro va parar a Marina". Un vigilant va entrar al vagó i va dir: "Que tots els negres surtin fora", recorda Nguema, que assegura que va ser l’únic que es va negar a obeir-lo.

"Soc activista i sé com va això. Jo no havia fet res i li vaig dir que no hi havia cap norma que, pel fet de ser negre, m’obligués a baixar". La seva explicació no va servir: "El vigilant es va posar un guant negre i em va donar un cop de puny a la boca", recorda. Amb el llavi sagnant, va baixar finalment del vagó i va decidir que el denunciaria. Va haver de passar més de vuit anys de periple judicial, però el 27 de juny del 2018 va aconseguir que el vigilant fos condemnat per l’Audiència Provincial de Barcelona. La sentència, a la qual ha tingut accés l'ARA, no imposa responsabilitat penal, sinó civil, i va obligar el vigilant a pagar a Nguema una indemnització de 202,16 euros per una agressió en què el tribunal no hi va veure motivació racista. La víctima va rebre els diners l'any passat.

SOS Racisme, que va portar la defensa de Nguema, destaca que la condemna és un desenllaç excepcional en aquesta mena de casos, perquè sovint queden arxivats. Els fets, per contra, no són anecdòtics. Segons l'informe anual sobre l'estat del racisme a Catalunya, presentat aquest dimarts per l'entitat, el 2019 van rebre 17 casos de racisme en l'àmbit de la seguretat privada. La xifra tan sols representa un 9% dels 188 casos que han tractat, però suposa un increment respecte als cinc anys anteriors, en què el percentatge d'aquesta mena de casos es movia entre el 3% i el 5%, cosa que l'entitat vincula a un més gran ús de les xarxes socials per denunciar aquestes situacions.

Com a l'informe del 2018, les discriminacions i agressions racistes entre particulars ocupen el primer lloc a la llista, amb 50 casos l'any passat (27%), seguides de les situacions de racisme causades pels cossos de seguretat pública (28 casos, un 15% del total). Segons ha denunciat l'entitat en roda de premsa, aquestes últimes situacions tenen més "impunitat" amb l'estat d'alarma decretat per la pandèmia del coronavirus, per la falta de testimonis i de proves.

La violència policial també va ser present en el cas de Nguema un cop ell i els seus amics van baixar del vagó de metro. "Vam cometre l'error de trucar als Mossos, en lloc d'anar a denunciar el vigilant directament", diu. Fins a set agents van arribar a l'estació –segons la sentència, trucats pel servei de seguretat del metro, que haurien actuat perquè un grup estava molestant al vagó una dona d'edat avançada– i van portar els joves al vestíbul de l'estació. Malgrat el seu relat de l'agressió, van considerar que "la seguretat de l'actuació requeria escorcollar els integrants del grup [...], per si poguessin portar alguna arma o instrument perillós", relata la resolució judicial. Els van posar de cara a la paret amb les cames obertes.

"Ens vam queixar i llavors una agent va dir a una noia: 'Si no t'agrada el que veus, ves-te'n al teu país", diu Nguema. Entre els escorcollats hi havia Paulino Ondo, també de Guinea Equatorial i que llavors tenia 17 anys. Estava nerviós i no parava de demanar explicacions als agents, fins que un d'ells li va posar la mà al darrere del cap i el va empènyer contra la paret. Segons considera provat la sentència, ho va fer dues vegades, la segona "de manera més violenta". L'agent li va obrir una cella, que va començar a sagnar. El noi, marejat, va haver de seure a terra i va requerir l'assistència del Servei d'Emergències Mèdiques (SEM).

Tant Nguema com Ondo van decidir denunciar les respectives agressions. Van anar a l'Hospital del Mar, on al més jove li van posar punts a la cella, i amb l'informe mèdic van anar a fer la denúncia a una comissaria dels Mossos, contra el vigilant i contra l'agent de la policia. Allò només va ser l'inici d'un llarg camí: un procés que inicialment no volia ser investigat pel jutge, que va intentar arxivar-lo unes quantes vegades i que no va arribar a judici fins al juny del 2018, més de vuit anys després, recorda Lorena Antón, l'última de les tres advocades de SOS Racisme que va portar el cas. Malgrat les traves i la llarga durada del cas, durant el qual les víctimes van haver de declarar unes quantes vegades, el final va ser inesperat: com va passar amb el vigilant, l'agent dels Mossos també va ser condemnat, en aquest cas per un delicte de lesions amb l'agreujant de "prevaldre's del caràcter públic que ostentava" i l'atenuant de la "dilació extraordinària i indeguda" del procediment", segons estableix la sentència. Va ser castigat amb una multa de 1.800 euros i una indemnització a Ondo de 1.056,83. Però en la seva actuació, el tribunal tampoc hi va veure racisme.

La resistència a reconèixer el racisme

Malgrat que es va acabar donant credibilitat a la versió dels nois, no es va poder demostrar ni que el vigilant fes fora "tots els negres" del vagó de metro ni el comentari racista d'una de les agents de policia durant l'escorcoll. Els dos condemnats, de fet, van negar al judici haver agredit cap dels joves, i van assegurar desconèixer com s'havien fet les ferides a la cara. Per a Antón, doncs, el resultat va ser "agredolç". Destaca, d'una banda, la petita victòria que suposa haver arribat a tenir una sentència condemnatòria contra un policia, cosa que només recorda haver vist en tres ocasions a SOS Racisme. "Els agents gairebé sempre denuncien l'altra part i, davant de versions contradictòries, es tendeix a creure's els policies". En aquest cas no va passar perquè els denunciats no podien demostrar cap lesió. "Però ens vam quedar amb la sensació que, fins i tot en les millors circumstàncies i quan es dona credibilitat a les víctimes, hi ha reticències a identificar o assumir que les agressions són racistes", afegeix l'advocada, que qualifica d'"incoherent" la decisió judicial.

La pena hauria sigut més alta si hi hagués un agreujant per racisme? Antón considera que la quantitat a pagar hauria sigut més alta en el cas del policia, però en el cas del vigilant no hi hauria hagut gaire diferència perquè, arran de la reforma del Codi Penal del 2015, la seva agressió quedava exempta de responsabilitat penal. Les dificultats que posa el sistema i el fet que la majoria de denúncies per agressions dels cossos de seguretat acabin arxivades fa que moltes persones racialitzades descartin denunciar, explica Antón. Segons l'informe de SOS Racisme del 2019, de fet, un 36% dels casos de racisme a la policia no van ser denunciats, i un 12% en el cas de la seguretat privada.

Nguema està convençut que sense la insistència de SOS Racisme el cas "hauria quedat en no res", i lamenta que no hi hagi "una llei que analitzi al 100% si una actuació és racista o no". Antón considera que la solució passa per aconseguir visibilitzar els casos i sensibilitzar una judicatura majoritàriament "conservadora", a la qual li costa reconèixer el "racisme institucional". "No serviria penalitzar més si no canvia el seu cap", diu. Nguema, amb tot, confia que, després de deu anys i quan ell ja en té 33, alguna cosa hagi canviat en els seus agressors: "Em dono per satisfet si, a títol individual, han après alguna cosa. Si el pròxim cop s'ho pensen més abans d'actuar amb prepotència i xenofòbia", conclou.