La vida després de llançar-se a la via del metro
Dos joves expliquen la seva experiència després d'haver-se intentat suïcidar
BadalonaVa esperar que no hi hagués cap nen a l'andana perquè no volia que veiés el que ell tenia previst fer. Va esperar, esperar i esperar, fins que finalment va deixar de donar-hi voltes: quan el comboi del metro va entrar a l'estació, es va llançar a la via. Confiava d’aquesta manera que posaria fi a la seva vida. Ella, com ell, també volia morir. Va pujar a l'última planta de l'hospital on havia anat a buscar ajuda i, sense pensar-s'ho, es va llançar al buit. Tots dos van intentar suïcidar-se i tots dos van fallar. Ell ha quedat postrat en una cadira de rodes. Ella pot caminar, però té infinitat de seqüeles físiques. Volen explicar com és la seva vida ara i sobretot volen parlar del suïcidi perquè, argumenten, si no se'n parla és com si el problema no existís. I, per desgràcia, el suïcidi continua sent la primera causa de mort a Catalunya entre homes i dones de 25 a 34 anys. Tots dos han estat tractats a l'Institut Guttmann, que, paradoxalment, els ha tornat la vida.
L'Institut Guttmann és conegut sobretot per atendre persones amb lesió medul·lar a causa d’accidents de trànsit, però també tracta persones que s'han intentat suïcidar i pateixen lesions neurològiques greus. De fet, hi deriven pacients de tot Catalunya. I no són pocs. Cada any atenen una quinzena de persones que s'han intentat treure la vida precipitant-se des d'algun lloc, penjant-se o disparant-se amb una arma de foc, segons explica la metge psiquiatra Beatriz Castaño, que fa 22 anys que treballa al centre i lamenta que el nombre de casos, lluny de disminuir, ha augmentat lleugerament la darrera dècada. A més, destaca, crida l'atenció que només el 30% dels pacients estaven vinculats a la xarxa de salut mental. És a dir, la resta, més de la meitat, no havien anat mai ni a un psicòleg ni a un psiquiatre. El 62% són dones i l'edat mitjana és de 33 anys.
Les dades generals posen els pèls de punta: l'any passat a Catalunya hi va haver 4.285 intents de suïcidi, segons el departament de Salut. L'Institut Guttmann ofereix a aquests pacients rehabilitació física, però també tractament psicològic i psiquiàtric. Normalment, estan ingressats tres mesos, i durant dos mesos més són atesos de manera ambulatòria.
En aquest procés està ell, que es va llançar a la via del metro el mes de maig passat a l'estació de Verdaguer de Barcelona. Té 30 anys i l’anomenarem Joan, per dir-li d'alguna manera. No vol que aparegui el seu nom, ni que se'l pugui identificar a les fotografies perquè els seus companys de feina no saben que es va intentar treure la vida. Creuen que és al Guttmann perquè va patir un accident de trànsit. No és que ho vulgui amagar, aclareix. De fet, parla obertament del que li va passar. “Però em fa por el que puguin pensar. Encara que jo ho pugui entendre, hi ha gent que no”, argumenta.
El Joan no sap precisar què el va dur a llançar-se a la via del metro. "Jo sempre he tingut l'autoestima baixa, patia alts i baixos emocionals i estic diagnosticat de TDAH des dels 6 anys", enumera. També diu que li va costar pair la pandèmia i no va saber gestionar bé el confinament. “Tenia massa temps per pensar”, justifica. I una cosa més: mai no va demanar ajuda. En alguna ocasió sí que havia comentat que no tenia ganes de viure, anava de tant en tant a una psicòloga privada i un familiar psiquiatre li havia receptat antidepressius. Però mai havia dit obertament que la seva situació era tan desesperada. “Tant de bo ho hagués fet”, se'n penedeix ara. Després del que va passar, tothom es va bolcar a ajudar-lo. Està segur que també ho haurien fet abans si haguessin sabut el que li passava.
El Joan no podrà tornar a caminar. Amb tot, assegura que això no és el més dur, malgrat que ell era una persona a qui li agradava fer esport i no parava quiet. “Hi ha gent que va amb cadira de rodes i viu bé”, argumenta. El més dur per a ell és “superar la culpabilitat i acceptar l'error”. “Hi ha gent que per un error s'acaba arruïnant. El suïcidi és una mala decisió, un error. Això és el més difícil: passar del sentiment de culpa a acceptar-ho com un error”, reflexiona.
Quan es va despertar després de llançar-se a la via del metro, era a l'UCI i recorda que va pensar: “Sí que l'he feta grossa”. El seu pare i la seva parella eren al seu costat i els va dir mil vegades: “Ho sento”. Al cap d'uns mesos, el Joan també va enviar una carta a Transports Metropolitans de Barcelona adreçada al conductor del comboi. L'escrit deia: “Voldria disculpar-me i de tot cor esperar que ho hagis pogut portar de la millor manera possible. Sense que soni a excusa, he de dir que em vaig desbordar emocionalment i no vaig veure altra manera de sortir-me’n i de tirar cap endavant, sense pensar l'impacte que podria tenir en terceres persones, entre elles tu”.
“Ningú vol morir. Si algú es vol treure la vida és perquè el seu malestar és molt important”, aclareix la neuropsicòloga Maria Dolors Solé, que també forma part de l'equip de l'Institut Guttmann que atén persones que s'han intentat suïcidar. És a dir, el seu dolor és tan profund que prefereixen morir a continuar amb aquest patiment.
Això, precisament, és el que va intentar la Judith Rivero Prieto, acabar amb el seu patiment. Es va llançar al buit des d'una altura d'uns sis metres el 28 de desembre del 2016, quan només tenia 19 anys. Ara en té 24. Ella sí que dona la cara i vol que es publiqui el seu nom complet, i afirma: “Vull ser llum amb la meva història per a altres persones”. Ja no està en tractament al Guttmann, però continua fent-hi revisions periòdiques i reconeix que inicialment no volia explicar la seva història.
Abans d'intentar suïcidar-se, la Judith sí que va buscar ajuda i va estar en tractament psicològic i psiquiàtric durant anys. Els seus pares es van divorciar quan ella tenia 12 anys. El seu pare, a més a més, es drogava. “Que escollís la droga abans que estar amb mi em feia sentir inferior”, recorda. Tampoc tenia amics, patia bullying i es comparava constantment amb la seva germana, a qui veia guapa, mentre ella se sentia un aneguet lleig. Tot això se li va fer una pilota ben grossa, difícil de gestionar. El dia que va intentar treure's la vida, va anar a urgències d'un hospital a buscar ajuda. Estava desesperada i va suplicar que la ingressessin o que li canviessin el tractament. Com que no ho van fer, es va llançar des d'una planta de l'edifici.
La Judith diu que està molt bé anar al psicòleg i al psiquiatre, però que a ella l'hauria ajudat moltíssim parlar amb algú que hagués passat pel mateix que estava passant ella i que li hagués assegurat que hi havia esperança, que se’n sortiria i que podria superar tot allò. Per això, ara ella dona la cara, perquè voldria ajudar altres persones que ara estiguin patint el que va patir ella. “Que contactin amb mi”, afirma. Està disposada a explicar com ella va aconseguir sortir d’aquell pou.
La Judith diu que al principi no era gaire conscient de tot el que va passar després de llançar-se des de l'edifici. Estava massa medicada. Però va començar a adonar-se'n quan va comprovar que no sentia les cames. La van operar de l'esquena i li van dir que potser no tornaria a caminar.
Actualment porta una pròtesi al cos, pateix artrosi malgrat que és joveníssima, i és conscient que té un munt de limitacions físiques. Però ara veu la vida d’una altra manera. Això sí, no ha sigut un camí de roses. “En alguns moments he pensat que potser hauria sigut millor morir. El que m'ha costat més és estimar-me a mi mateixa”, afirma.
La Judith estudia ara un cicle superior d'educació infantil i es vol presentar a oposicions per a auxiliar administrativa. Ara, a més a més, té parella. Un noi que, segons diu, va conèixer primer la seva germana, però que va preferir quedar-se amb ella. Creu que fan falta més recursos per a la salut mental i que no s'hi dona prou importància: “Hi ha molta gent que es mor de covid, però també hi ha moltes persones que pensen a suïcidar-se i no sabem com ajudar-les”.
La psicòloga Solé i la psiquiatra Castaño consideren que aquest és precisament el quid de la qüestió: moltes persones no són conscients que tenen un problema, i accepten com a normal un estat crònic de depressió i angoixa. La solució, insisteixen, sempre és buscar ajuda.