La vida després de Germanwings
Barcelona¿Hi ha res més dur que perdre un ésser estimat de sobte i en circumstàncies tan tràgiques com un assassinat múltiple? El 24 de març del 2015 la fatal decisió d’Andreas Lubitz de suïcidar-se a bord d’un A320 va endur-se amb ell la vida de 149 persones més, i va trasbalsar per sempre més les de les seves famílies. Diuen que amb el temps tot es posa a lloc, però cadascú necessita un procés propi per superar el dol. L’ARA ha parlat amb dues persones que van perdre un familiar aquell dia als Alps francesos.
“Donaria tot el que tinc per recuperar l’Ari”
Ariadna Falguera (33 anys) anava a Düsseldorf en el vol de les 10 de matí de Germanwings el 24 de març de l’any passat en representació d’una marca de roba en una fira per obrir mercat a Europa. El seu marit, Lluís Juncà (Olot, 34 anys), i la seva filla d’encara no un any llavors, l’Aitana, es van acomiadar d’ella a les 8 del matí amb naturalitat: “Per a nosaltres agafar un avió era com agafar un taxi”. Dijous va fer un any exacte del dia que ho va canviar tot, i el Lluís no va voler tornar a Le Vernet: “Vaig voler passar el dia sol, passejant i visitant els llocs on ens agradava anar amb l’Ari”. El Lluís ha sigut i és la mà dreta d’Oriol Junqueras -el seu cap de gabinet-, tant al Parlament Europeu, al partit, al Parlament com a cap de l’oposició i ara també a la conselleria d’Economia. Fa un any, després de deixar l’Aitana a l’escola bressol, va anar a treballar a la seu d’ERC, on tenia reunió amb la secretària general, Marta Rovira. “Recordo tots els detalls d’aquell dia, fins i tot de què estava parlant amb la Marta en el moment que em va trucar la meva mare. En canvi, dels dos mesos posteriors tinc com un espai en blanc a la memòria”. El que sí que recorda és el viatge a Marsella per pujar després fins al lloc del sinistre. “Des del primer dia no vaig tenir interès per saber les raons, ni si havia sigut un accident, un atac terrorista o li va caure un llamp, m’era igual”, admet, tot i que la majoria dels altres familiars sí que volien saber-ho. “En la reunió que vam tenir a Marsella amb els investigadors, molts familiars preguntaven què havia passat, com es deia el copilot, per si tenia nom àrab o no... Jo només vaig preguntar si sabien si els passatgers havien patit abans de l’impacte”, recorda.
De fet, Lluís Juncà tampoc està gaire preocupat per l’estratègia legal de Lufthansa per intentar escatimar les indemnitzacions: “Si pogués donar tot el que tinc per recuperar l’Ari ho faria, per tant, que em donin 100.000 euros o un milió no compensa el dolor”. L’Aitana ja sap que la seva mare no tornarà. El Lluís l’hi va explicar de seguida, tal com li van recomanar els psicòlegs: “Explicacions senzilles: que la mare no hi és i no tornarà, i ensenyar-li fotos perquè la reconegui. I quan vagi creixent ja anirà fent preguntes més complicades”, explica melancòlic.
“Des de fa un any rebo un ‘whatsapp’ d’ànim cada dia”
“Et demano un favor, quan parleu del que va passar el 24 de març del 2015 no ho anomeneu accident, com a mínim sinistre, però per a mi va ser un assassinat”. Kiko Ferran (Barcelona, 40 anys) va perdre el seu germà gran, el Miquel, aquell dia als Alps, i ha sigut una de les persones que han impulsat l’Associació de Víctimes del Vol GW9525 -n’és un dels sis membres de la junta-. La mort del Miquel li ha sacsejat la vida, però altres circumstàncies personals que no tenen res a veure amb la tragèdia han convertit aquest 2015 en un autèntic punt d’inflexió per al Kiko. “Ara estic vivint a casa dels meus pares, a Barcelona i, tot i que no és fàcil, segur que per a ells ha sigut molt important tenir-me allà al seu costat”, admet. Considera que un any després la família comença a superar el cop, i dóna gràcies als amics que han estat al seu costat des del primer dia. “Uns amics dels meus pares que em coneixen des que vaig néixer m’envien un whatsapp d’ànim cada dia des de fa un any”. Kiko Ferran ha viscut en els últims 15 anys a Sevilla per amor i per feina, però just el 24 de març de l’any passat era a Barcelona a casa dels pares. “Va ser la meva àvia qui ens va trucar per dir-nos que hi havia hagut un accident d’avió”, recorda. “Al Miquel l’acabaven d’ascendir a la feina -era product manager a Fujifilm- i aquell era el seu primer viatge a Düsseldorf”. El Kiko va anar a l’aeroport de seguida amb el seu pare, però quan va veure el drama li va dir que tornés cap a casa. “Els dos primes dies van ser complicats, ens donaven la informació amb comptagotes, i teníem la sensació que a Alemanya els explicaven més coses que a nosaltres, i a més venien els forenses a demanar-nos detalls dels passatgers per identificar-los... va ser molt dur”. Malgrat aquells primers dies, el Kiko no té cap queixa dels governs català i espanyol: “S’han portat molt bé. Potser després del que va passar amb Spanair, no ho sé, però ara hi ha un gabinet de crisi que s’ha gestionat molt bé i tenim un telèfon operatiu les 24 hores per a qualsevol cosa que necessitéssim”, conclou.
