Vida d’en Dan al terra del passeig de Gràcia

BarcelonaTreballa cada dia de la setmana, matí i tarda. També diumenge, però només de deu a dues. El carrer és el seu hàbitat, les rajoles decorades del passeig de Gràcia, les seves companyes de feina. Sempre és al mateix lloc, baixant a l’esquerra, entre Provença i Mallorca. El Dan Constantin no passa desapercebut, forma part de la fesomia del carrer des de fa setze anys, quan va decidir-se a demanar ajuda a la intempèrie, a tocar de la Pedrera, deixant visible el seu cos malalt per a barcelonins i turistes. Qui més qui menys segur que el té vist, segur que l’identifica, però no sap quina és la seva història. Potser la coneixen els que treballen a la vora i els que el saluden quasi cada dia, els que l’ajuden amb el que poden, amb una ampolla d’aigua, amb alimentació variada o una gorra nova per protegir-se del bat de sol que cau sobre seu entre quarts d’una i quarts de tres. Mentre conversem, intercanvia paraules cordials amb cinc o sis persones, dues o tres li deixen alguna moneda i els torna el favor amb una pedra blava de la sort o taronja de l’energia. També té unes quantes polseres per vendre. Al seu costat, sota la samarreta, hi guarda la ràdio, companya imprescindible que fa més curtes les hores i amenitza matins i tardes. I darrere seu la cadira de rodes, companya de viatge. 

El Dan acaba de complir quaranta-sis anys i en fa vint-i-tres que viu a Catalunya. Primer, va viure en un pis al carrer de Rocafort, i des de fa quinze anys comparteix pis amb un amic seu pakistanès –que va conèixer al carrer– a Badalona. Cada dia agafa l’H10 d’anada i de tornada. Ho té per la mà i, malgrat les dificultats de mobilitat, pocs dies falla a la seva jornada laboral. Neix l’any 1975 a Sibiu, una ciutat del nord de Transsilvània. No va ser fins als tres anys que se li manifestar una greu escoliosi, malaltia òssia que deforma la columna vertebral i provoca malformacions molt visibles. “Com a mínim no va a pitjor”, exclama. Per contra, sí que va haver de fer front a un important atropellament fa cinc anys que li va provocar seqüeles a la cama. Els canvis de temps sempre deixen empremta de dolor: la calor és el seu pitjor enemic, el fred, en canvi, li dona una rellevant treva.

La seva infància és difícil. No coneix els seus pares i sí que coneix, en canvi, la solitud d’un orfenat. Als catorze anys s’escapa, la policia se’n fa càrrec, l’identifica i el porta a conèixer els seus setze germans. Els pares ja no hi són, no els coneixerà mai. No li agrada la vida a Romania, molt dura, sense expectativa, sense progrés, pura grisor. Comença, doncs, la ruta per Europa. Primer Bulgària, després Polònia, Alemanya i Bèlgica. Petites feines com netejar plats en restaurants per anar trampejant, per posar pedaços, per tirar endavant. Tres mesos a Madrid són el pròleg de l’arribada a Barcelona. 

“La gent és amable, m’ajuden, em tracten bé, després de tants anys al mateix lloc tinc alguns amics”, destaca el Dan. També s’ha endut ensurts i patacades: l’han robat, ha percebut totes les formes possibles del menyspreu. Arran de terra té una visió privilegiada de la vida al passeig de Gràcia, de tota la fauna vital que transita per allà cada dia. Li agradaria poder tenir una feina de veritat, però, esclar, donades les seves penoses condicions físiques costa que algú faci el pas, s’atreveixi a vèncer les suspicàcies. Està content amb el seu estil de demanar ajuda, sap que utilitza el seu cos com a motiu de persuasió, però ho porta amb dignitat: “Que tothom faci el que vulgui. Si em volen ajudar que ho facin, jo no obligo ni increpo la gent, no és el meu estil”. 

Té alguns amics que el cuiden i es preocupen d’ell, amics amb qui parlar i passar la tarda els dies de descans al barri de Sant Roc de Badalona. No ha tingut parella, però algunes floretes sí que s’ha endut gràcies als seus transparents ulls verds. Confessa que els barcelonins el tracten millor que els turistes. Va ben acompanyat amb una manta del Barça perquè jeure a terra sigui una mica més còmode, també la gorra i la mascareta són del seu equip de futbol preferit. El Dan somia amb canviar de vida algun dia. Estalvia i viu una existència austera, si passeu per davant seu, potser una pedra de la sort us encomana a una bona estrella.