Víctimes, pedòfils i pederastes, el cara a cara més difícil

BarcelonaLa Míriam s’arrauleix sota l’abric, cobrint-se part de la cara. Som a principis de novembre i el temps ha començat a canviar. Al seu costat s’hi asseu el Daniel. Els seus cossos es freguen per moments, tots dos separats per escassos centímetres; ell animat i expansiu, sense jaqueta; ella pensarosa i protegida sota la llana. La Míriam va patir abusos quan era una nena. El Daniel és pedòfil. I pederasta. L’any 2015 va abusar d’un menor i va ser condemnat a cinc anys i 11 mesos de presó. Ara està en règim obert, dorm quatre dies en un centre penitenciari.

Malgrat que a vegades costa trobar les paraules, la conversa flueix, amb silencis intermitents per recol·locar emocions. Sis persones al voltant d’una taula. Dues víctimes, convertides en supervivents, cara a cara amb un pedòfil que va convertir-se fa sis anys en pederasta. Dos psicòlegs i el periodista completen la trobada. La Míriam resumeix els sentiments que la remouen per dins quan comparteix espai amb el Daniel. “Em xoca i em confronta”, admet aquesta artista visual i cantant de 31 anys. No és fàcil donar resposta a les contradiccions que té, però fa un temps va decidir fer un pas endavant i participar en l’associació Àngel Blau. Organitzen el que anomenen “grups de paraules”, reunions d’unes quinze persones per abordar els abusos sexuals infantils, trobades d’entre dues i quatre hores en què participen persones que han patit abusos i pedòfils i pederastes. “Superant l’abús, encarant la pedofília, prevenint la pederàstia”, anuncia a la seva web l’associació que va néixer el 2019 seguint les petjades del treball que Latifa Bennari fa a França des de fa 20 anys. En aquest temps han rebut prop de 120 peticions de pedòfils i pederastes i unes 50 víctimes.

Has d’estar preparat

Fa 10 anys que la Míriam va començar a treballar al voltant del que va patir quan en tenia 4. Un procés llarg, que vol acabar plasmant a través de l’art, que li ha permès retrobar-se amb si mateixa. Ara ja no es considera víctima. Ha pogut superar aquesta etapa. “Jo vaig voler saltar per damunt de la ràbia, de les emocions i arribar a un estat de pau i serenitat, i això és una trampa. S’ha de viure tot, sentir la ràbia, sentir-se enfadat, trist, víctima... i no forçar que s’ha d’arribar a algun lloc”, argumenta. Un viatge que en els últims mesos l’ha portat a sumar-se a Àngel Blau per trencar “tabús” i treballar “la part més fosca”, el cara a cara amb els pederastes. “El silenci perpetua”, sentencia ella, que en la primera trobada presencial va topar-se amb una persona que li recordava el seu abusador. “Va ser un cataclisme, sentia ràbia, dolor, injustícia... No surts de la reunió en pau”, recorda. Per això un dels requisits per participar-hi és tenir suport psicològic extern, que els assistents estiguin en mans d’especialistes. “Es mouen coses, i quan estàs a casa a la nit pot haver-hi una gran sotragada. Em vaig sentir alliberada per compartir i escoltar, haver pogut fer alguna cosa que em feia molta por, per veure persones que estaven a l’altra banda. Vaig necessitar i necessito suport extern per recol·locar tot això”, relata.

Escoltar-ho de primera mà

Per a la Míriam, l’experiència va ser tan colpidora com sanadora. Però el seu relat buscava sobretot incidir en les persones que hi ha a “l’altra banda”. “El seu testimoni ha ajudat molta gent”, explica la Gemma, coordinadora dels grups de paraules i persona que també va patir abusos de petita. “A vegades ens quedem travats, perquè les paraules no surten quan ho hem silenciat tant temps, però la Míriam té un do de paraula”. Relats que han de servir perquè pedòfils i pederastes comprenguin el dolor que poden causar... o ja han causat. “Pots llegir la llista de seqüeles 50 vegades, però és molt diferent que aquella llista te l’expliqui algú que ho ha viscut, que et diu cara a cara que fins fa quatre dies s’està autolesionant perquè va patir abusos. Si ho sents en primera persona, et toca, ho desmunta tot, i esperem que sigui un desmuntar per tornar a muntar de manera sana”, argumenta la Gemma.

La presidenta d’Àngel Blau, la psicòloga Rosa Nolla, present als grups de paraules com a observadora, n’ha sigut testimoni. “Quan els confrontes amb el que han fet, quan persones de 40 o 50 anys expliquen el que van patir amb 5-6 anys, [els pedòfils i pederastes] connecten”, argumenta. I posa un exemple. Fa uns mesos els va contactar una persona d’uns 60 anys, “pedòfil de tota la vida, amb fills i parella” i que “ho ha viscut en silenci absolut”. Aquesta persona s’ha sentit “un monstre” tota la vida perquè sentia atracció pels menors. Ara s’ha posat en mans d’Àngel Blau per intentar no traspassar la línia i passar de pedòfil a pederasta. “El nostre objectiu és que no passi, els acompanyem per donar-los eines perquè mai passin a l’acció”, diu Nolla.

Amenaces de mort

Volen evitar més víctimes. I per fer-ho, confronten agressors o potencials agressors amb persones que han estat abusades. “Com a persona que he patit abusos, ¿com puc no donar-li la mà si així sé que no violarà la meva filla?”, rebla la Gemma per posar en relleu els motius que la van portar a impulsar Àngel Blau a Barcelona, amb la intenció d’arribar a tot el món de parla hispana: “Sé el que he patit i no vull que ho pateixi ningú més. Què cal fer?”

No tothom, però, entén que en una mateixa taula s’hi asseguin víctimes i agressors. Fa unes setmanes van rebre una amenaça de mort a través d’un correu. De fet, aquest mateix periodista porta setmanes amb el debat ètic de què significa fer aquest exercici periodístic, i ha necessitat parlar amb persones que han patit abusos per tirar endavant aquest text. Però Nolla ho té claríssim. “Les coses de què no es parla no passen, i això està passant. No mirem a l’altre costat, sabem que és més gratificant treballar amb les persones que han patit els abusos”, defensa. “És una elecció. Entenc que hi ha persones que ho han patit i no estan preparades o no volen fer-ho. Aquesta associació mira el problema de forma global”, afegeix la Míriam, que és “la quarta generació” de la seva família que ha patit abusos. “La meva mare no em va saber protegir, no sabia com fer-ho amb ella, que també va patir-ne. I jo penso: «Amb mi això s’acaba»”, diu. “Per què hi vas sent víctima? Perquè ajuda al procés de desvictimització. Posar la responsabilitat a qui li toca”, esgrimeix la Gemma.

El perdó

La Míriam introdueix a la conversa el concepte del perdó. “La persona que ens va fer això ens va fer molt mal i no sé si es pot arribar a perdonar, però te l’estimes amb tot el teu cor. Jo hauria volgut que hagués sigut ajudat”, reflexiona. Si hagués conegut a temps una associació que l’ajudés, potser hauria “pogut prendre un camí diferent”. També parla del perdó la Gemma, i de la diferència entre compartir espai amb un pedòfil i un pederasta. “Amb un pedòfil que demana ajuda em venen ganes de plorar i abraçar-lo, perquè és valent. Quan és pederasta, aquesta debilitat em confronta. En el primer grup de paraules vaig sentir molta ràbia. El pederasta em va fer entendre que és molt difícil que una persona que pot distorsionar tant la veritat entengués el mal que fa i acabés demanant perdó. Per tant, la meva lluita per buscar aquest perdó no va ser tan frenètica, ja no era la fita de la meva vida: em vaig responsabilitzar de salvar-me a mi mateixa. No em salvarà el seu perdó [que li demani], perquè no l’obtindré”.

No obstant això, la Míriam reconeix que una de les coses que més la van ajudar van ser les paraules del Daniel el primer dia. Li va demanar perdó. En nom del seu abusador.

El Daniel assenteix. És conscient del dolor que va provocar. I entén que molta gent no el perdoni o el vulgui “escanyar”; sobretot les persones a qui va fer mal l’any 2015. Tot i que la majoria del seu cercle íntim no li “ha girat l’esquena”, alguns coneguts l’han foragitat per tot el dolor que va causar. “Sé que no tinc cap dret d’anar a demanar perdó a la víctima i rebre’l”, assumeix, però “hi ha persones que el necessiten”.

Quan va cometre l’abús va posar-se en mans de psicòlegs i psiquiatres, va buscar ajuda al CAP, però no li podien oferir cap servei i el van empènyer a seguir amb el tractament privat. Just abans d’entrar a la presó va veure un documental en què es parlava d’Àngel Blau i, un cop a dins de Brians 2, el van posar en contacte amb l’associació. “Per què soc aquí? Perquè és important parlar sobre pedofília i pederàstia i que la gent doni el seu testimoni. El mal que he fet és molt gran, ha tingut una repercussió enorme per a la víctima i per a mi”. A través de les sessions amb Àngel Blau, el Daniel ha pogut “posar cara” al dolor i entendre que pedòfil ho serà “tota la vida” perquè “no hi ha vacuna”, però ara, com a mínim, pot “conviure amb això” i “contraatacar les fantasies” amb menors que va començar a tenir als 17 anys. Però la por i la vergonya van fer que no ho compartís amb ningú: “No vaig demanar ajuda i vaig acabar aquí”.

El Daniel entén que hi hagi debat sobre l’associació. “Com se t’acut ajudar aquest cabró, gent que ha comès un delicte, un abús? Però si no existís Àngel Blau difícilment una persona com jo demanaria ajuda, i això vol dir més víctimes”, argumenta abans d’explicar que parlar-ne li ha permès guanyar seguretat, fins al punt que es veu enamorant-se d’una persona de la seva edat, abans un fet impensable. Quan està envoltat de menors ja no sent aquell “monstre interior” que el tensionava. “Seguretat des de l’acceptació i el fet de compartir amb l’entorn per prevenir. El seu entorn n’està assabentat”, aclareix el psicòleg Joaquim Almeda, vicepresident de l’associació. Perquè “una persona sola això no ho domina”, afegeix el Daniel. Per això és important parlar-ne, compartir-ho amb l’entorn per minimitzar riscos.

El Daniel s’esplaia en l’argumentari. “Tota persona humana té un desig sexual, que s’ha de satisfer d’alguna manera. En la pedofília, molts comencen consumint imatges, però aquest desig arriba un moment que no el satisfàs i acabes cometent un delicte. Per això la importància de donar el testimoni, perquè gent que estan en aquest inici, que ja és delicte, siguin capaços de demanar ajuda a temps”, raona. Parla sempre “d’orientació” sexual. Fins que Nolla el talla: “No compartim la terminologia. No es pot normalitzar: és una parafília”. Se’ls escolta, se’ls acompanya, però no se’ls compra el relat: han causat un dolor que dura per sempre.