Víctimes del franquisme i de l’oblit

BarcelonaA principis d’any el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) publicava la llei de desaparició forçada de menors a Catalunya, una norma que pretén donar resposta a la inquietud de centenars de persones que creuen que ells o un fill seu van ser víctimes d’una adopció irregular entre els anys 40 i 80. La llei busca el reconeixement de les víctimes i vol ser una eina perquè puguin reconstruir la seva història, com ja va fer la Fiscalia, que va concloure que no hi ha proves d’una trama de sostracció d’infants però sí de males praxis a l’hora de registrar els naixements. Set mesos després de la seva publicació, les entitats d’afectats creuen que el més calent és a l’aigüera. “Només s’ha aprovat la llei. Falta tot”, diu Adelina Ruiz, presidenta de SOS Bebès Robats a Catalunya.

“Ara mateix no serveix de res”, diu un dels afectats, Joan Beamonte, mentre el lletrat Samuel Guerrero recorda que el mateix text dona un any per desenvolupar la llei. A l’associació parlen de “desesperació” i “ràbia” perquè senten que estan “en un calaix”. “Teníem moltes expectatives”, diu la secretària de l’entitat, Anna Páez. La llei no és la que haurien volgut, però l’aprovació els va donar una esperança que “comença a flaquejar”. Troben a faltar que la conselleria de Justícia no hagi creat l’oficina de la víctima ni un banc d’ADN “públic i ben gestionat”.

El secretari de relacions amb l’administració de justícia, Eusebi Campdepadrós, admet que falten els pilars: un reglament, l’Oficina de la Víctima i canals d’investigació. “Al final el rescabalament que volen les víctimes és saber la veritat”. Campdepadrós admet “que es va tard” i ho justifica explicant que estan negociant amb el govern espanyol per evitar que presenti un recurs d’inconstitucionalitat. Segons Campdepadrós, “tot i que la proposició de llei va ser iniciativa del PSC”, l’Estat creu que la gestió del Registre Civil podria envair competències.

Fins ara tot el que hi ha són els treballs de la comissió que ha dissenyat el desenvolupament de la llei i que també planteja crear un registre d’afectats, un banc d’ADN i buscar la cooperació policial i judicial. De fet, Campdepadrós creu que cal una “reflexió conjunta” amb el poder judicial perquè en aquests casos la prescripció dels delictes no es comenci a comptar a partir dels 18 anys de les víctimes sinó quan “prenen consciència que ho són”.

La llei també preveu que es creï un equip especialitzat d’investigació als Mossos d’Esquadra. Però el cos no formarà un nou equip, sinó que ha assignat la tasca a la Unitat Central de Persones Desaparegudes. “La funció principal d’aquesta unitat és localitzar persones desaparegudes quan hi ha indicis de criminalitat. Ho encabim aquí perquè són persones que presumptament haurien sostret i que tampoc sabem on són”, explica el cap de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC), l’intendent Ramon Chacón. Ara tenen tres casos oberts, de mares i pares que busquen el seu fill perquè pensen que van robar-lo quan va néixer fent-los creure que havia mort.

L’intendent dels Mossos també avisa de les limitacions que pot tenir el banc d’ADN, perquè no es creuarà amb la base de dades Codis, creada per l’FBI i considerada la més gran del món en ADN: s’hi posen les mostres dels detinguts per delictes criminals. La policia catalana hi introdueix cada any unes 5.000 mostres i a nivell estatal són unes 20.000. Però Chacón explica que la base Codis no valora l’ADN d’una desaparició forçada. El ministeri de Justícia també va crear un banc d’ADN per recollir mostres per la desaparició forçada de menors, però tampoc es preveu que es creui amb la base catalana. “Amb aquest delicte sempre haurem de recórrer a l’ADN per estar segurs de si és el seu fill”, adverteix Chacón, que pensa que caldria centralitzar les mostres en una única base de dades. Com que la informació depèn de diferents departaments, també demana que, “per fer-ho més senzill”, el reglament obligui a lliurar la documentació sense que calgui un requeriment judicial.

Joan Beamonte és de les poques víctimes d’una desaparició forçada que té un reconeixement judicial. Va aconseguir que una jutge anul·lés la seva filiació d’adopció, per il·legal. En virtut de la nova llei també rep suport psicològic, però només mitja hora al mes. “M’he hagut de buscar la vida per aconseguir-ho”, diu. La contradicció és que clínicament se’l “reconeix com a víctima”, però administrativament no en té la condició. “Jo perquè hi he posat recursos, temps i salut, però moltes de les víctimes no saben res i només ens posen traves”, sentencia el Joan, que recorda el “desgast” que ha patit per poder recopilar informació.

“Falta dotar la llei de recursos”, afegeix el seu advocat. Segons Guerrero, “per reconèixer les víctimes a tots els efectes s’han de reconèixer els seus drets, la gratuïtat dels tràmits, impulsar les investigacions i donar-los la documentació”. “Amb la llei, tenen l’obligació de bolcar-s’hi”, assegura.

El fiscal, a favor d’investigar més delictes en el cas Beamonte

Un dels afectats que més lluny ha aconseguit arribar en la seva batalla judicial és Joan Beamonte. Aquest veí de Banyoles havia topat una vegada i una altra amb un mur judicial per intentar esbrinar per què amb sis anys, després que la seva família paterna el deixés un temps en un orfenat -però sense autoritzar l’adopció-, va acabar en mans d’una altra família que el va inscriure com a fill biològic. Beamonte va aconseguir que una jutge anul·lés la filiació d’adopció i va querellar-se contra els pares adoptius per “erradicar-li la identitat”. El jutge de Badalona va arxivar el cas, però l’Audiència de Barcelona el va obligar a reobrir-lo. Al desembre el seu advocat, Samuel Guerrero, va presentar una ampliació de querella demanant investigar el cas com un delicte de genocidi i lesa humanitat. Segons fonts judicials, la Fiscalia ja ha informat el jutge que no s’oposa a l’ampliació tot i que per ara no entra a valorar si existeixen els delictes. Si prospera la imputació, seria el primer cop judicialment a Espanya que es tracta una desaparició forçada com un crim contra la humanitat.