Víctimes de l’amiant reconegudes però amb una batalla pendent

BarcelonaMaite Martín, veïna i mestra de Ripollet, va morir fa un any. El 2019, quan es va posar un monòlit per homenatjar les víctimes de l’amiant a Ripollet i Cerdanyola del Vallès, Martín va explicar que era l’única víctima ambiental de l’amiant reconeguda per la justícia que quedava viva. “Ens van enverinar simplement pel fet de viure aquí”, va lamentar. Ella tampoc ha pogut veure el final d’un procés judicial que s’ha allargat una dècada. Fa dues setmanes el Tribunal Suprem va elevar a ferma la primera sentència que té en compte les víctimes ambientals: persones afectades per l’amiant que mai van treballar a l’antiga fàbrica Uralita de Cerdanyola. Eren treballadors d’empreses pròximes o veïns que igualment van estar exposats a l’amiant i que també en van patir els efectes.

Però aquest reconeixement tan esperat, que arriba tard, encara no podrà ser el punt final. La batalla judicial haurà de continuar, perquè, tot i que la sentència del Suprem obliga Uralita a pagar 2,3 milions d’euros d’indemnització a 43 familiars de víctimes ambientals, la companyia ara està en fallida. Fa mesos Coemac -l’antiga Uralita- va entrar en concurs de creditors i això fa que quedi pendent el cobrament de les indemnitzacions que ha reconegut la justícia, que no està garantit. “Esgotarem totes les vies legals”, adverteix Esther Costa, una de les advocades del Col·lectiu Ronda que ha defensat la demanda de les víctimes ambientals. Una sospita és que l’empresa hagi buscat la fallida per evitar pagar, perquè els últims temps s’havia descapitalitzat: es va vendre línies de producció que aportaven diners i va reduir la seva activitat al mínim.

“Són molts diners, i per molts diners que toquin, no paguen la vida d’una persona. Són moltes les que han mort i també les que estan malaltes”, diu Mercè Miralles. D’aquí uns mesos farà 10 anys que el seu marit, víctima ambiental de l’amiant, va morir. “Fa molta ràbia perquè no tenia cap contacte directe amb la fàbrica, només treballava al carrer del costat. De sobte es va començar a trobar malament i al cap d’un any ja havia mort”, recorda Miralles. Poc després ella va entrar en el procés judicial i assegura que va arrossegar el dubte de si serviria per a res. De fet, al principi es va arribar a plantejar de deixar-ho estar, perquè quan anava a l’hospital a recollir proves havia de reviure moments dolorosos.

“La justícia és lenta i sempre beneficia el poderós, no el dèbil”, admet Costa. L’advocada explica que durant la dècada que ha durat la demanda de les víctimes ambientals contra Uralita moltes persones han decidit retirar-se’n. Un dels riscos que van provocar les primeres baixes va ser que el jutjat els podia tombar la demanda i hi havia l’opció que haguessin de pagar els costos. “Molta gent tenia por i pel camí altres també en van sortir perquè es van desil·lusionar”, recorda.

“Buscar responsabilitats”

Els que han continuat i han pogut veure el final ara viuen la incertesa de si rebran la indemnització que els pertoca. Abans que el Suprem reconegués les primeres víctimes ambientals, Uralita ja acumulava més de 25 milions d’euros que havia de pagar d’indemnització a treballadors de la fàbrica que entre el 2011 i el 2018 van obtenir el reconeixement de la justícia com a víctimes de l’amiant. Des de llavors s’hi han sumat altres sentències, a part de la de fa dues setmanes. Aquesta allau ha topat amb la fallida de l’empresa i per això el Col·lectiu Ronda s’ha incorporat a la causa del jutjat mercantil que porta el concurs de creditors per veure si és fraudulent o no. En el cas que la companyia esquivi haver d’indemnitzar, Costa avança que “buscaran responsabilitats” en els administradors del grup.

Fins ara les víctimes ambientals de l’amiant i els seus familiars només han rebut la indemnització que va fixar la sentència del jutjat de primera instància, abans que arribés a l’Audiència de Madrid i al Suprem: 700.000 euros, molt per sota dels més de dos milions de la sentència ferma. Però aquesta és l’única quantitat que han cobrat. “Es lluitarà”, deixa clar Miralles, que afegeix que, al marge de la indemnització, la sentència “és un precedent del mal ambiental que han fet algunes empreses”.

L’advocada coincideix a destacar que és la primera vegada que una companyia ha de pagar per un dany ambiental que va afectar persones que no tenien res a veure amb la seva activitat. Costa atribueix la falta de casos al fet que els tribunals d’Espanya “són reticents” a aquest tipus de demandes: “Són conservadors i poc proclius al canvi”. També recorda el poder de “lobis importants que són empreses que han mogut molts diners”.