Res d'explicar-ho a la tornada, quan siguis a casa. Els protagonistes d'aquest reportatge han fet viatges de llarga durada que han retransmès gairebé en directe a través dels seus blogs. La intenció inicial de tots ells era mantenir el contacte amb familiars i amics perquè estiguessin informats i per evitar que patissin. Però la narració detallada de tot el que els anava succeint els ha permès accedir a una nova manera de compartir la seva aventura. Són els viatgers 2.0.
Comencen a quedar enrere els temps en què els viatges eren un parèntesi en què desconnectàvem del nostre entorn més pròxim per submergir-nos en una altra realitat. Fins ara, el contacte amb els nostres es limitava a una trucada de tant en tant i a l'enviament de postals perquè parents i amistats tinguessin, dies o setmanes més tard, constància de les meravelles que havíem vist. Era després, quan tornàvem a casa, que els fèiem el relat complet de la nostra vivència, en llargues, i sovint tedioses, projeccions de diapositives a la paret del menjador.
Avui, siguis on siguis, les noves tecnologies permeten estar gairebé sempre connectat. Els viatgers 2.0 escullen treure partit d'aquesta opció, que, evidentment, també es pot triar esquivar. "Al principi fas el blog per a familiars i amics", explica Francesc Balagué (www.rutabaobab.com), que a finals de juny va finalitzar un periple de setze mesos que l'ha dut a visitar 22 països. "És un esforç, perquè hi has de dedicar moltes hores, però compensa. És una manera de compartir amb els teus i amb tota la gent que, sense conèixer-te, et fa preguntes a partir de coses que tu expliques o et dóna informació actualitzada sobre llocs on pots anar. Les sinergies que es creen són brutals", diu Balagué.
A Balagué, el blog li ha servit per aconseguir visats, per evitar allotjaments bruts i per assegurar-se que podia comprar el seu bitllet del transsiberià sense passar per una agència. "Per tot això, i perquè he fet un doctorat sobre multimèdia aplicada al camp educatiu, no veia altra manera de compartir la meva volta al món que no fos amb un blog".
Cris Gros i la seva parella (www.loliplanet.com) van ser dels primers catalans a fer una volta al món i explicar-ho a la xarxa. Cinc anys després de tornar a Barcelona, Gros explica que l'espai que van obrir a internet s'ha convertit en el llibre que no han escrit: "Ens ha aportat moltíssim. En un viatge llarg està molt bé fer l'exercici d'ordenar les fotos, triar les que penjaràs i escriure textos que expliquin el que has fet sense fer-te pesat. Era la petita feina que ens autoimposàvem, un temps que ens donàvem a nosaltres mateixos, sense haver d'estar pendent d'una cosa o l'altra. I quan tornes a casa és un refugi al qual tornar quan enyores el viatge". Però el que sobretot valora Cris Gros és el feedback que ella i el seu company rebien a través d'internet. Fins que un dia, casualitats de la vida, el contacte virtual va esdevenir tangible. Va passar en un cibercafè en un poblet de l'Índia. La parella que tenien al costat es va quedar mirant la seva pantalla i, sorpresos, els van preguntar: "Sou els de Loliplanet?"
Sinceritat fonamental
Una de les claus de l'èxit d'un blog és que la persona o les persones que l'administren siguin sinceres. Si vols que els altres s'obrin, obre't tu primer. Ara bé, es poden explicar les mil i una situacions, algunes de les quals, difícils d'entendre a milers de quilòmetres de distància, que es produeixen en un viatge tan llarg? "Quasi totes -confessa la Cris-. Nosaltres només vam callar algun tema de salut sense importància que hauria fet patir. Pel que fa a la resta, explicàvem que ens estafaven i que ens equivocàvem, les coses que ens sorprenien, la gent que coneixíem i els llocs on havíem estat".
Jordi Corominas i Anna Jubero (www.voltaalmon.com) van crear el seu blog per mantenir el contacte amb els seus i per retornar a altres viatgers l'ajuda anònima que ells havien rebut quan preparaven el seu periple. Tot i que s'ho van marcar com una obligació, reconeixen que dedicar una o dues hores diàries a escriure i seleccionar fotografies "no és tan agradable quan arribes cansat a l'hostal". Però en Jordi no té cap dubte que ho tornaria a fer: "S'han organitzat quedades entre blogaires que hem fet la volta al món i érem vint o trenta. Segur que n'hi ha d'altres, i no els vam localitzar perquè no tenien blog. En certa manera, es podria dir que qui no ha escrit del seu viatge no existeix".
El blog de Marc Serena (www.lavoltadels25.cat) és un cas a part. Amb 25 anys, el seu projecte de fer la volta al món anava associat a la idea d'escriure'n un llibre. Es tractava de conèixer 25 nois i noies de la seva edat i, amb tota la informació compilada, dibuixar un mapa de les inquietuds de la joventut actual. Així, el seu blog esdevé el portaveu del viatge i l'eina de difusió del llibre.
Ell ho compara amb el DVD amb material complementari que regalen amb la compra d'una pel·lícula. "La diferència respecte d'altres blogs és que explicava coses pensant en el lector, no en mi mateix. O sigui, que no hi vaig penjar la meva foto al Machu Picchu perquè de fotos així ja n'hi ha moltes a la xarxa".
Gràcies al seu treball, Serena va guanyar el premi internacional que cada any atorga l'editorial de guies Lonely Planet al millor blog escrit en llengua no anglesa. Sobre els inconvenients que suposa viatjar connectat, aquest periodista fa la següent reflexió: "Viatjar ja no és tan romàntic com fa un temps. Vas veient la gent que més t'estimes per Skype i, fins i tot, fa la sensació que no acabes de marxar del tot".