"Sense el suport dels avis seria molt difícil ser família nombrosa"

Lleida, Tarragona, Girona i BarcelonaFamílies enllaçades, monoparentals, separades, nombroses, de dues mares o dos pares, famílies sense fills... Cada família és un món i un dels grans canvis que hem viscut en els últims anys és l’aparició de nous models de famílies. Parlem amb sis famílies de Girona, Tarragona, Lleida i Barcelona per conèixer com són i com viuen.

Hi ha parelles que s'ho pensen molt. Però no és el cas de la Nadina i en Gerard. Fa tretze anys que estan junts i, pel que fa als fills, de seguida ho van tenir clar: serien família nombrosa. "Sabíem que volíem tenir merder a casa, estar animats", explica la Nadina mentre dona el pit a la Diana. Va néixer fa un mes i mig i els ha comportat un canvi important en la intendència diària. Per començar, s’estan acabant de reformar una casa més gran on es mudaran d'aquí a un mes i mig, s'acaben de canviar el cotxe que tenien per un Skoda Kodiaq de set places per poder-hi encabir les tres cadiretes i fa mig any els va arribar a casa la bici cargo elèctrica amb cistella al davant per poder arribar a dur tres nens.

"Amb el tercer fill ens està passant una mica com amb la bici. La gent es pensa que et compliques la vida –diu en Gerard fent paral·lelismes–. Quan vam començar a explicar que esperàvem el tercer, jo deia amb to irònic a tothom: «O em pots felicitar, o em pots donar el condol»”. En el seu cas, però, detallen que els hauria costat més plantejar-se formar una família així si no fos pel suport dels avis. "Nosaltres tenim tres nuclis familiars jubilats disposats a ajudar quan calgui", detalla la Nadina, que té els pares separats. Això fa que la intendència amb l'Enric, de cinc anys i mig, i en Mateu, que aviat farà els tres, i que encara van a escoles diferents, sigui més sostenible. També va ser un factor que els va portar a tenir els fills més seguits, tenint en compte que els avis es farien cada cop més grans.

Tres fills i casa nova

En el seu entorn asseguren que no són uns rara avis amb tres fills, però és cert que a la classe del gran només hi ha una família més que en tingui tres. Ells ho tenien clar, però també tenen molt present el factor econòmic i el de la conciliació. I en el seu cas donen molt les gràcies als avis, que els han permès poder seguir amb la vida laboral. "Crec que hauríem tingut tres fills igualment, però segurament hauríem hagut de fer més sacrificis", assenyala la Nadina, que amb els dos primers fills va reduir-se la baixa de maternitat de quatre a dos mesos i a canvi va fer sis mesos de teletreball amb jornada parcial. Ara, a les portes de Nadal, encaren la tercera paternitat amb els detalls per acabar la casa i mudar-se. “Estem vivint un final d'any bastant heavy, si sobrevivim a això ja podem fer el pregó de la festa major!”, exclama en Gerard.

En el món de l’Alícia Petra, una nena de sis anys, existeixen dues mares. En primer lloc, hi ha la mare fada, aquella que viu al cel; després, la mare d’aquí la terra, la que viu a Arbeca amb ella. La primera va ser qui la va engendrar i la va cuidar els quatre primers anys de vida, va acabar separant-se de la família i, finalment, va morir d’un càncer fulminant. La segona mare és la Vanessa Moyà, una arbequina de 31 anys que cuida la nena des d’aleshores, com si fos la seva pròpia filla. “Me l’estimo tant o més que si l’hagués parit”, assegura.

Vanessa Moyà era fa anys una de les clientes d’en Veres Denis Razvan, el pare de l’Alícia, d’ofici mecànic i propietari d’un taller a Agramunt (a l’Urgell). Ell era qui li feia sempre les revisions del cotxe, fins que un dia fatídic (o molt idoni), ella va sofrir un aparatós accident de trànsit. No va prendre mal, però el vehicle va quedar destrossat. La primera trucada va ser al 112. La segona, al seu mecànic. I, arran dels treballs de reparació, va sorgir l’idil·li.

La Vanessa va descobrir aviat que la relació amb aquell mecànic tenia incorporada una nena petita. No podia permetre’s una aventura adolescent. “Jo li vaig dir que, si realment volia una parella, havia de tenir en compte la meva filla –explica en Denis– no podíem jugar als nenets”. Vanessa Moyà va assumir aquell particular rol tan seriosament que es va posar l’Alícia a la butxaca. “La major part de les vegades, quan juguem, ens unim contra ell”, explica de broma.

Normalitzar la situació

En Denis va fer costat a la seva exparella en les últimes setmanes de vida. Van ser uns temps en què la Vanessa va ajudar la nena a entendre la mort de la mare biològica i a acceptar la seva presència a casa sense que signifiqués cap substitució. L’abril de l’any passat, la mama (de nom Lavínia) es va convertir en fada i va deixar una pols màgica que ara està instal·lada al cementiri de Tornabous, on van sovint a visitar-la tots plegats. “Vam trobar la manera que la nena visualitzés on era la seva mare i li pogués parlar o fer-li dibuixos”, explica en Denis.

Els veïns interrogaven sovint la nena. Qui era aquella dona que ara la cuidava? La Vanessa va assumir amb estoïcisme el preu de viure en un poble i encaixar els rumors. Però qui era ella? La parella del seu pare? Una nova amiga de l’Alícia? O la seva madrastra?

Per diverses raons, van acabar tancant el taller mecànic d’Agramunt i traslladant-se a Arbeca per encetar una nova vida a la casa pairal de la Vanessa. Allí rumien, fins i tot, la possibilitat d’augmentar la família en un futur pròxim. Últimament, l’Alícia li diu a la Vanessa que és “la millor mare del món”. Del món que trepitgem, és clar. “Sí que m’ho diu —admet Moyà–, però també és veritat que tinc molt normalitzat que per a ella jo soc, simplement, la Vanessa”.

L’Ester Enrich (38 anys) i el Guille de Santisteban (44 anys) es van casar l’any 2015, quan ja portaven quatre anys com a parella. Viuen a Alcover (Alt Camp) però es van conèixer a Valls, treballant com a educadors socials al centre de menors El Guaret. A tots dos els encanten els nens, però això sí: els dels altres.

Segons expliquen, la seva feina ha influït molt a l’hora de prendre la decisió de no tenir descendència. "Mai he volgut tenir fills. He treballat tota la vida amb nens de totes les edats i ja n’he tingut prou", explica el Guille, que sempre ho ha tingut clar. L’Ester, en canvi, tot el que havia previst va acabar canviant: "Tenia clar que no em casaria però tindria fills, fins i tot pensava en la parelleta... i ha estat al revés", diu. A mesura que va anar creixent, la idea de ser mare va començar a difuminar-se i, segurament també per la influència de la feina, les ganes de tenir fills es van anar allunyant. "Ja no era un sí rotund", recorda. Quan va conèixer el Guille van parlar del tema i, al final, ell li va dir: "Si tu vols tenir fills, els tindrem". Aquest compromís del Guille va ser un bàlsam per l’Ester i per la relació. "Ja anirem veient", es van dir.

El casament va ser una festassa de la qual tots dos guarden un bon record i un àlbum de fotos que ensenyen a les visites. El que no s’esperaven és que després del casori s’activaria la pressió social. "Després de casar-nos vam començar a sentir comentaris. Que si «no sé qui vol un cosinet» i coses per l’estil, però amb bona intenció", recorda l’Ester. Tot i que dins de la família també han hagut de suportar comentaris més desagradables i pressions més intenses. "Va arribar un punt que ja dubtava de si no volia ser mare per anar contra la pressió o perquè senzillament no volia", explica l’Ester, que va recórrer a la seva mare i li va demanar consell. La mare li va dir que la maternitat li havia donat plenitud, però que si no hagués estat mare, hauria aconseguit també aquesta plenitud d’una altra manera.

Condició de parella

El consell maternal va deixar sense efecte les pressions socials i familiars i ara l’Ester i el Guille no es consideren una parella sense fills, sinó una parella. Han tingut animals a casa però no per humanitzar-los i tractar-los com els fills que no han volgut tenir, sinó perquè estan compromesos i, per desgràcia, Catalunya està plena d’animals abandonats. La seva condició de parella i prou els permet "fer moltes coses" que no podrien fer si tinguessin fills, com viatjar o tenir temps per llegir i escriure (l’Ester ara és escriptora) o fer aquaris amb les pròpies mans i transformar una bassa en una piscina (el Guille fa anys que és de tot).

La llar de les germanes Akel Castro ha estat sempre un grupuscle d’amazones, tan lluitadores com les de la mitologia grega. Adriana (de 61 anys) i Carolina (de 51) són originàries de la província argentina de Tucumán. Han estat mares solteres per convicció i han volgut conviure i compartir els seus projectes de vida.

De joves van assumir la separació dels seus pares i la figura de la mare, Nacha Castro, va convertir-se en el seu referent. Amb el pas dels anys, quan l’Adriana en tenia més de trenta, va sentir la necessitat de ser mare, però l’absència d’una parella estable i unes condicions fisiològiques poc favorables, la van encaminar a adoptar. “A mi no m’importava l’edat ni el sexe que tingués, únicament desitjava ser mare”, argumenta Adriana. Una jove coneguda de la zona més rural del Tucumán estava a punt de tenir el seu cinquè fill, però les seves possibilitats econòmiques eren tan limitades que l’hi va donar en adopció. És aleshores quan aquell infant, l’Ángeles, va convertir-se en la primera filla de les germanes Akel.

Amb el temps, a la Carolina se li va despertar també l'instint maternal. De formació arquitecta, i amb anades i vingudes d’Argentina a Catalunya, ha estat sempre vinculada al sector de la construcció. Va decidir quedar-se embarassada d’una relació esporàdica just l’any 2012, en plena crisi del totxo. Quan va esgotar la baixa de maternitat, l’empresa li va rescindir el contracte i es va quedar a l’atur.

No s'han sentit soles

Les dues germanes Akel, amb l’àvia Nacha, una nena adolescent i una nounada (la Julieta) van emigrar temporalment a l’Argentina per tornar novament juntes a Alcoletge (Lleida) set anys després. Va arribar la covid i la Nacha (el gran referent matriarcal) va morir. Una desaparició que va deixar un buit molt difícil d’omplir, però que no va suposar cap impediment per continuar juntes.

Les germanes Akel asseguren no haver-se sentit mai soles com a mares. Les decisions de la llar i de l’educació de les seves dues filles es prenen conjuntament. “La nostra mare era molt forta i sempre hem viscut el matriarcat d’una forma molt natural”, explica la Carolina, que assegura haver tingut sempre les coses molt clares en el procés de transició de la seva filla.

L’Ángeles (que ara té 25 anys) i la Julieta (13) atorguen a les seves respectives mares una autoritat gairebé compartida. “Les dues sempre s’han complementat”, explica l’Ángeles. “Quan m’empipo, les abraço”, confessa rient la seva cosina. Totes quatre tenen els mateixos cognoms i, malgrat que les filles s’emanciparan en qualsevol moment, les dues mares solteres i germanes tenen la ferma intenció de continuar juntes.

El Driss, que té 45 anys, ja havia decidit que marxava de Barcelona per anar a viure on el portés la feina, quan va començar a sortir amb la que ara és la seva dona, la Montse. Nascut al Marroc, va emigrar als deu anys i va arribar a la ciutat quan tenia només quinze anys després de passar per un internat a França perquè la seva mare, que amb el seu pare sobrevivien d'un restaurant marroquí al barri xino que havien obert a la dècada dels vuitanta, no volia que es criés en aquell entorn poc segur ni a una casa on ella era víctima de violència domèstica.

El Driss i la Montse, que és barcelonina, es van conèixer estudiant un màster a IESE un any abans de començar a sortir. Tot i la diferència de cultures, ell és de religió musulmana i ella catòlica, van encaixar perfectament. Abans de tenir un fill, però, aquest va ser l'únic tema que van posar sobre la taula. "Vam decidir ser pragmàtics i que la nostra filla (que ara té quatre anys) fos qui decidís quan fos gran la seva creença", detalla el Driss. Per no influir-la, per exemple, a casa del matrimoni mai es fan mostres ni litúrgies religioses. Ara bé, el que sí comença a conèixer la petita són les tradicions de les dues bandes perquè "són cultura". "Ella sap qui són els Reis i també viatjarem al Marroc perquè conegui la família i coneixerà el Ramadà", relata. Pel que fa al menjar, a casa no es compra porc. "Jo no en menjo, però mai ho he demanat, ho va decidir la Montse i la seva família com a respecte a la meva cultura. Ara bé, quan anem a dinar fora, si la Montse o la nostra filla volen pernil se'l mengen sense cap problema". A l'hora de criar la seva filla el Driss i la Montse segueixen una educació "universal". De fet, la mare del Driss, tot i viure en un entorn complicat, el va educar sempre amb una visió feminista.

El més difícil, fer amics

L'arribada de Driss a Barcelona, fa ja trenta anys, no va ser fàcil. "El més difícil va ser fer amics, tinc 45 anys i només tinc un amic català" –resumeix–. "Em costa sentir-me català tot i que parlo perfectament l'idioma, conec la cultura i pago els meus impostos aquí. És una societat molt patidora i crec que no cal patir tant", afegeix. Segurament la seva pròpia experiència l'ha portat a aquesta conclusió. Quan va arribar a Barcelona va començar a estudiar 2n de BUP. Parlava una mica d'espanyol i gens de català. "Soc el clar exemple que la immersió lingüística funciona", explica. Per la complicada situació que vivia a casa va acabar durant sis mesos passant les tardes al Casal dels Infants del Raval. "Allà vaig descobrir per primer cop que podia estimar i ser estimat", recorda. A tercer de BUP, però, va deixar els estudis i es va posar a treballar: primer carregant camions a la Boqueria i, després, de cambrer. "Vaig ser conscient que si em quedava com estava no tindria més sortida", relata.

Mantenint la feina, doncs, va decidir estudiar l'actual batxillerat nocturn. "Vaig presentar-me a la selectivitat per la insistència d'un professor". La va superar i va començar a estudiar ADE i, amb alguna interrupció pel mig per les dificultats de compaginar feina i estudis, va aconseguir acabar la carrera per, després, estudiar dos màsters. Actualment treballa de director financer a una tecnològica. "Haver viscut aquí m'ha donat aquest caràcter treballador", reconeix. A tenir somnis, però, li ha ensenyat la Montse a partir d'un dia que li va preguntar: "Per què mai parles dels teus somnis?".

Totes dues es diuen Carla, fa tretze anys que estan juntes i van tenir el seu fill Kay fa cinc anys. La Carla Montaner (35) és mestra i la Carla Martínez (37) treballa en una empresa de logística. Però ser una parella lesbiana comporta viure coses que no ha de viure una família tradicional cis heterosexual.

La seva família ha estat sobretot rebutjada o qüestionada dins l'àmbit laboral. A la Carla Montaner la van fer fora de l'escola on feia onze anys que treballava. El centre, que es troba a l'Eixample de Barcelona, va patir un canvi de titularitat i a partir d'aquí a la Carla li van treure hores de classe i va deixar de ser coordinadora i tutora dels infants. Finalment, li van fer un acomiadament disciplinari: "Em van dir que era una gran professional, però que l'escola era molt tradicional i jo no ho era en cap sentit". Ella va portar el cas a judici i actualment treballa com a interina en escoles públiques. En els últims anys ha estat a més de dotze centres diferents, però ara té llibertat per dir que té dona: "Abans no deia res a l'escola, sempre parlava de la meva parella. He tornat a confiar en mi'". La Carla Martínez també va canviar de feina quan la van obligar a signar una baixa de paternitat. A l'empresa inclús la felicitaven al dia del pare: "La meva dona va marxar perquè ens estava afectant a nivell familiar", explica Montaner.

El Kay va néixer el 2019 per fecundació in vitro a través del mètode ROPA que permet compartir la maternitat entre dues dones. Un cop va néixer, inscriure el bebè al registre civil va ser complicat: "En aquell moment només donava l'opció de pare i mare, no de mare gestant i parella no gestant". Van posar una instància i els van canviar els documents: "Et sents com una pionera".

Cap diferència

I van decidir portar-lo a una escola concertada de l'Eixample. Sobre el perquè d'aquesta decisió, tot i que totes dues són agnòstiques, expliquen: "No volíem introduir-lo en una religió que a nosaltres ens ha rebutjat, però li hem de donar la possibilitat de conèixer aquest entorn". Pel que fa a les seves famílies, la de la Carla ho va acceptar plenament: "Ho sabien ells abans que jo", explica rient. Però per part de la seva dona la cosa va ser diferent: va estar uns anys sense parlar amb la seva mare, i ha estat amb el temps que ho ha acabat acceptant.

El camí cap a l'acceptació ha avançat molt, també amb els seus familiars, però encara hi ha feina a fer. De moment, la Carla i la Carla intenten deixar-li molt clar al seu fill que són una família com qualsevol altra: "Ell no hi veu cap diferència. Li demanem «la teva família és igual que la de la teva amiga de l'escola?» I sempre diu que sí".