Veterans del col·lectiu LGTBI: “No ens faran tornar a l’armari, però haurem de tornar a lluitar”

BarcelonaTrenta-un anys va haver d'esperar Antoni Ruiz per obtenir un gest de l'estat espanyol al col·lectiu LGTBI per la repressió del franquisme. Era el 1976 quan, amb 17 anys, va explicar que era homosexual a la seva mare i ella, buscant consell, ho va dir a una monja, que va acabar denunciant-lo. A partir d'aquí comença l'itinerari de la repressió: comissaria, on per suggeriment d'un gris, va ser violat per un altre pres; quinze dies a la presó de la Model de València, quinze a la de Carabanchel i quinze a la de Badajoz, i un any més desterrat a 100 quilòmetres de la seva casa de Xirivella. El calvari repressiu va suposar el seu despertar en l'activisme, tot just quan l'Espanya de la Transició avançava amb el pes de les estructures feixistes. "Des de llavors mai he deixat de lluitar i ara encara menys", assenyala Ruiz, fundador de l'Associació d'Expresos Socials, que va crear després d'assabentar-se per casualitat que a la policia encara li constaven els seus antecedents penals per homosexual. No va ser fins al 2000 que es van destruir els expedients. Més tard, el 2007, va aconseguir les primeres indemnitzacions a homosexuals presos i torturats. Poca cosa: en el cas de Ruiz, uns 4.000 euros. Dels gairebé 5.000 represaliats, només 200 van demanar una compensació. "Cap de nosaltres havíem comès delicte, només érem homosexuals".

Rehabilitació per a gais i trans

Són anys en què els homosexuals i transsexuals són tractats com a malalts psiquiàtrics i, amb la complicitat de l'Església, pateixen la persecució policial i legal, emparada per lleis que des de la II República havia reprimit tots aquells que s'atrevien a sortir de la norma. Durant el franquisme, s'obren dos centres de rehabilitació que en realitat eren una presó: l'un a Badajoz, per a "homosexuals passius", i l'altre a Huelva, per a "actius", a banda del camp de concentració a Fuerteventura. Les lesbianes es deslliuren d'aquests càstigs.

Des dels primers Orgulls, en la semiclandestinitat, el col·lectiu s'ha fet fort, amb infinitat d'entitats que han sensibilitzat una societat educada en la família tradicional, han visibilitzat el col·lectiu i han empès als canvis legals de l'equiparació en el matrimoni, les adopcions i la llei trans. Amb tot, l'homofòbia continua sent present i els últims anys els atacs físics i insults s'han vist legitimats per discursos de l'extrema dreta que amenaça amb fer passos enrere. "No ens faran tornar a l'armari, però pensava que no hauríem de tornar a la lluita del carrer i agafar la bandera", lamenta Ruiz.

Des de fa quinze anys, la Fundació Enllaç treballa pel benestar dels LGTBI+ més grans, per vetllar per la salut, castigada pel VIH entre els homes o els vells tractaments hormonals de les persones trans, detalla el president de l'entitat, Josep Maria Mesquida. "Som la generació que ha perdut molts amics per la sida", apunta Jordi Samsó, president del Casal Lambda. Enllaç, que ha atès 200 persones, detecta "soledat no desitjada" i pensions molt baixes, sobretot entre lesbianes i transsexuals, obligades a feines informals.

Paulina Blanco

"Fora de casa era la meva amiga, no podia dir que érem nòvies"

Paulina Blanco va sortir de l'armari en un grup de catequesi d'adults l'any 2004, tot just quan es debatia la llei del matrimoni gai. La seva història il·lustra fins a quin punt les lesbianes havien de viure una doble vida, una doble condemna per estimar una altra dona. Nascuda en un petit poblet de Càceres el 1949, Blanco "es va enamorar" en silenci d'una companya de classe quan l'escola educava les nenes a "ser bones cristianes per ser bones esposes i mares". A les que sortien d'aquest camí, les aixafava "l'aïllament i la soledat". Fins i tot, de vegades entre la mateixa família, com la de Blanco, que la va desheretar quan es va assabentar que l'Encarnita era més que una amiga. 

Totes dues es van trobar el 1972, quan Blanco va anar a parar en un altre poblet extremeny amb una plaça de mestra guanyada. De seguida es van enamorar, però es van veure obligades a fingir una amistat. "De portes enfora era la meva amiga, la meva cosina quan viatjàvem, el que fos, però no podíem dir que érem nòvies", subratlla. I assenyala que, en part, va ser més fàcil que per als homes homosexuals, perquè al franquisme "les dones érem de segona, invisibilitzades," i "pocs creien que dues dones trobessin plaer sexual". Buscant més llibertat van anar arribar l'any 1983 a Barcelona i, tot i que van trobar un ambient més còmode, es van mantenir com a "amigues". Al carrer anaven amb compte, "ni un petó ni una abraçada", res que les pogués delatar. Fins que en aquell grup de catequesi Blanco "es va alliberar" i van entrar en l'activisme per complir amb el "sentiment d'obligació" d'ajudar companys. Ara són patrones de la Fundació Enllaç. "Hi ha un gran deute amb la gent gran LGTBI –afirma–. Hem passat els millors anys de la vida a l'armari i hem pagat els impostos, però hem tingut menys drets".  

Silvia Reyes

"Les travestis som unes aventureres a la força per la pressió familiar"

Els mesos de recluta a la mili cap al 1971 no li van treure "la ximpleria" i poc després de llicenciar-se Silvia Reyes va començar a punxar-se hormones que comprava en una farmàcia sense recepta ni por de possibles efectes adversos. "Peti qui peti, em volia posar tetes i en pocs mesos em van sortir uns pits preciosos", recorda. Llavors aquesta canària ja s'havia acomiadat d'una família que no l'acceptava i s'havia instal·lat a Barcelona per començar una nova vida de zero com a travesti perquè, apunta, el terme transsexual no va arribar fins dècades després. "Totes les travestis som unes aventureres a la força perquè no suportem la pressió familiar", afirma. 

Amb la nova identitat femenina va intentar buscar feina en l'hostaleria "dissimulant els pits", de cambrera en una whiskeria i durant un temps es va guanyar la vida amb la prostitució, la sortida més comuna per al col·lectiu. En aquella Barcelona del tardofranquisme, a Reyes la van detenir per "travesti, per vestir com una dona", en una batuda habitual contra el col·lectiu en què van atrapar 37 companyes més, totes menys una rebutjades per la família. Entre reixes es va estar sis mesos i mig, primer a l'antiga presó Model de Barcelona i posteriorment al centre de Badajoz, d'on va sortir quatre dies abans de morir Franco. Com a la mili, tampoc a la presó els guàrdies li van tocar ni un pèl, potser perquè "era molt tímida i sempre estava callada". 

Carrera en l'espectacle

Sota la llei de perillositat, transsexuals i homosexuals completaven la condemna amb desterrament en una altra província. Li va passar pel cap tornar a les Canàries, però al final, forçada a marxar, va triar París, on sense contactes ni saber francès va fer carrera al cabaret gràcies al seu físic i el seu art. Durant una dècada va treballar als escenaris i, ja lliure totalment, venia un cop al mes a Barcelona. En una d'aquelles visites va coincidir amb la primera manifestació d'homosexuals, l'any 1977, en què transsexuals com Reyes van ser a primera fila.

Als 54 anys va baixar dels escenaris perquè s'havia "cansat" d'aquella vida, que li va permetre guanyar bé fins al punt de poder ajudar econòmicament la família que l'havia repudiat. "A la meva mare li vaig dir que era feliç, que tenia una feina sense drogues ni prostitució".

Indemnitzada per l'Estat com a represaliada pel franquisme, Reyes veu amb cert temor l'auge dels discurs transfòbic, però assegura que "encara que governi Vox no es tornarà a l'armari ni a aquella època fosca". I té un missatge per als joves trans: "Que estudiïn i no s'amoïnin pel que diran". Ella, que fa quatre anys es va canviar el nom al registre, diu que mai ha sentit rebuig pel seu cos per sentir-se una dona.

Eliseo Picó

"La llei del matrimoni gai ens ha fet tenir els mateixos problemes per la hipoteca i l’escola dels fills que tothom"

Pocs anys després de sortir de l'armari, el 20 de desembre del 1975, Eliseo Picó, Lubara Guilber de nom de guerra, va ser un dels fundadors de l'històric Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), l'entitat que va impulsar la manifestació del 1977 del col·lectiu. Aquest valencià, que ara té 71 anys, era l'encarregat "de picar de mans" com a senyal per arrencar les marxes del col·lectiu. D'aquella primera mostra de força LGTBI (les sigles són molt posteriors), Picó en guarda un gran record, com un "moment bonic, de llibertat", on malgrat la vigilància policial no hi va haver detinguts. La consigna dels organitzadors era clara: vestir sense estridències perquè la llei de perillositat social encara era ben vigent. 

El jove Picó no va dir mai a la seva família que era homosexual, sinó que se'n van assabentar quan ho va fer públic en una revista en què un veí del poble (Manuel, a la Ribera Alta) hi estava subscrit. Era el 1979 i Picó ja vivia a Barcelona, després d'haver passat per una comuna de Londres dirigida "per dos travestis" i on va conèixer i tenir una relació amb l'italià Mario Mieli, autor d'Elements de la crítica homosexual, un dels tres llibres que el van marcar. A Londres va trobar l'ambient obert, de llibertat i diversió que li faltava a Barcelona, on recorda que els "bars d'ambient" com l'Elefante Blanco (el Daniel's era per a lesbianes) eren llocs "difícils per lligar" perquè, malgrat tot, els gais havien d'anar amb compte. A finals del 70, coincidint amb les crides a l'amnistia, explica que la policia ja no els detenia, però sí que miraven cap a una altra banda en els robatoris que patien quan sortien dels locals d'Escudellers. 

Dels drets conquerits, Picó assenyala el matrimoni, que va suposar que els gais passessin de ser "solters amb bones feines i sofisticats a tenir els mateixos problemes que tothom d'hipoteques o l'escola dels nens". Per això, diu que no es pot retrocedir ni un mil·límetre en la defensa del que s'ha aconseguit.