Ventura Pons: "A Catalunya hem de tirar endavant amb més enginy que pressupost"

Amb 67 anys i 24 pel·lícules a l'esquena, el director de cinema Ventura Pons (Barcelona, 1945) diu que manté intactes les ganes de treballar. Acaba de finalitzar una pel·lícula sobre Mercè Rodoreda i l'exili, i ja té dos nous projectes sobre la taula. Amb tot això va tenir temps de fer la volta al món i publicar el llibre 54 dies i escaig (Edicions 3 i 4), en què hi descriu la seva aventura.

Li va costar molt trobar dos mesos per viatjar i fer el llibre. No para mai de treballar?

La veritat és que no, sóc un treballador compulsiu. Sóc molt prolífic i, tenint en compte que fer cinema no és fàcil i comporta molta feina, m'he convertit en un home orquestra, toco moltes tecles. Aquesta és la manera que tenim de tirar endavant als països on no tenim gaires recursos. I tot això fa que tingui poc temps.

Al final del llibre confessa que li fa mandra tornar a la realitat perquè vindran disgustos i al sector hi falta solidaritat, diu. Per què?

Crec que som un país collonut i amb una gran capacitat de creació. Però dit això també crec que en el meu sector falta molta solidaritat, la precarietat és tan gran que tothom pensa que s'ha d'espavilar sol i això no pot ser.

I les retallades que estem patint ho compliquen encara més?

Les retallades són terribles. La nostra situació ja era bastant precària per temes de mercat i de capacitat industrial, però només faltava això. Aquí a Catalunya hem de tirar endavant amb més enginy que pressupost. D'una banda està bé perquè l'únic que ens pot distingir en aquests moments és la nostra capacitat inventiva, però de l'altra dificulta molt la producció.

Tot i això el cinema en català passa per un bon moment creatiu.

Sí, des d'un punt de vista de creativitat estem molt bé. Som un país molt divers, amb autors de primera, des dels que fan coses experimentals fins als que fan coses comercials. El problema és que s'ha perdut el públic a les sales perquè la gent no estima gaire el cinema propi i els americans han guanyat la batalla. I a part hi ha el problema de la pirateria, que ens ha fet molt mal i ningú s'ho pren seriosament.

L'augment de l'IVA no ajuda a omplir més les sales.

No. És un atac directe d'un govern que no és amic de la cultura. I a part d'això ens hem quedat sense la font de finançament de les televisions públiques. No hi ha cap país on la indústria del cinema funcioni sense una íntima col·laboració amb les televisions públiques. I això sembla que empitjorarà de cara a aquest nou any. El sistema públic d'ajuts al cinema a Catalunya encara s'aguanta amb molta voluntat per part del Govern, però a l'Estat no. Tot aquest panorama global és molt negatiu i ja veurem com es podrà redreçar, tampoc és a les nostres mans. Crec que si controléssim els mecanismes i els diners d'un estat propi les coses no estarien tan malament.

Al llibre no estalvia crítiques a l'Estat. Com veu la relació amb Catalunya?

Aquest llibre està escrit ara fa un any i en aquest any han passat moltes coses, la societat ha canviat molt. Després de les eleccions s'ha clarificat la situació del país i ara es veu la seva pluralitat. Jo estic molt content. Veig molt bé la pluralitat perquè estic en contra dels pensaments únics, i ara som més plurals que abans i hi ha una idea que ens uneix a molts i esperem que es faci gran. Però el procés per aconseguir-ho serà un calvari i el que no sé és si la gent mantindrà l'esperança.

Fa 45 anys que és en el món de l'espectacle, 35 dels quals fent pel·lícules, que ja en són 24. D'on surt tota aquesta potència creativa?

Sóc molt treballador, però també és cert que ho he pogut fer gràcies a tenir una productora pròpia. Això m'ha donat molta llibertat per poder crear de la manera que he volgut i al ritme que jo he volgut.

Quan mira enrere, hi ha alguna pel·lícula de què se senti especialment orgullós?

Unes quantes, però també n'hi ha alguna que m'agradaria no haver-la fet. De les que em sento orgullós, i crec que quedaran, en destaco Amic / amat , Actrius , Carícies , Anita no perd el tren i Animals ferits . No em sento gaire orgullós de Rosita, please! . Però les pel·lícules que després no t'agraden són de les quals aprens més. Perquè a la vida n'aprens sempre més dels fracassos que dels èxits.

Dels fracassos costa recuperar-se?

Jo sóc un corredor de fons. Els fracassos ajuden a tirar endavant. A la vida dels grans genis també hi ha fracassos. Jo fa només unes quantes pel·lícules que em considero director de cinema, abans no m'ho creia. Sóc molt crític amb mi mateix.

Aleshores no li deuen fer por les crítiques?

No les llegeixo gaire. I a més, avui en dia de qualsevol cosa en diuen un crític. Crec que el millor crític és un mateix, un ha de tenir la capacitat de saber si la feina feta està bé o no.

Sent que l'han valorat més a fora que a dins?

Sí, és així. A la vida hi ha gent que tira endavant i gent que es queda enrere i a aquests no els agrada veure com altres tirem endavant.