Marta Fradera sempre ha estat de poc dormir, però des de fa uns mesos se'n recorda cada matí de Guardiola quan li sona el despertador. S'aixeca ben d'hora, ben d'hora, abans de les sis del matí, i agafa el metro, que està a vessar, per anar a la parada de bacallà i olives que ha posat al mercat de Sagrada Família amb la seva germana, la Roser. Fa anys que treballen plegades, però en lloc d'estar darrere del taulell estaven a l'oficina d'una empresa de producció cultural, Emblema, on feien projectes museogràfics i exposicions per a tot tipus de centres culturals. "Primer van caure els encàrrecs i als pocs concursos que sortien s'hi presentava tanta gent que la competència era brutal; després vam deixar de cobrar la feina feta", explica la Roser, que era una de les tres sòcies de l'empresa. "Ara ja feia més d'un any que no hi havia cap administració, ni catalana ni de fora, que ens pagués les factures. Ens deuen molts diners, però no hi havia manera de cobrar".
Sense feina i sense atur
Ella, la Roser, té 60 anys i com que era autònoma no tenia dret a l'atur ni a cap indemnització. El futur pintava negre. "Jo sí que tenia dret a l'atur, però també s'acaba", comenta la Marta, que té 53 anys. "Ens vam posar a buscar com podríem viure i cotitzar fins a la jubilació, perquè totes dues som solteres i l'únic sou que entra a cada casa és el que podem tenir nosaltres. Vam pensar que una de les coses que no deixarà de fer la gent és menjar, i després de donar voltes a tot tipus de propostes, des de muntar una botiga de pollastres a l'ast fins a posar-nos a vendre bunyols en un quiosquet, vam decidir-nos pel bacallà, que sempre ens ha agradat molt a casa".
Van capitalitzar l'atur de la Marta i amb un petit préstec i els pocs estalvis que tenien es van posar a buscar bacallaneries que es traspassaven. Van trobar aquesta al mercat de Sagrada Família i s'hi van llançar de cap. Això sí, van fer un pla de negoci i han tingut ajuda. "Una amiga meva de tota la vida té una bacallaneria a Sabadell i ens ha ajudat a saber com funciona el negoci", explica la Roser. "Fins i tot hi vam estar un temps treballant i ella ens va venir a donar un cop de mà al principi". Tampoc paren de tirar floretes als veïns de parada del mercat. "Hem tingut molta sort, ens han acollit molt bé i ens han ajudat en tot", diu la Marta. "Aquí es toca molt de peus de terra i te n'adones de la realitat del món. Sobretot, veus que la gent de mercat és molt treballadora, tant els joves com els grans. Els peixaters a les tres del matí ja són a Mercabarna i a les vuit del vespre encara volten per aquí".
Feina dura però satisfactòria
La parada fa goig -malgrat que el mercat està pendent d'una nova i necessària reforma- i elles la mostren amb orgull. Tenen els productes clàssics i també n'han introduït de nous, a més d'oferir als clients receptes per preparar el bacallà que també es poden trobar al seu Facebook (fradera.bacallarequisits). Al principi, però, estaven preocupades. "No teníem clar si ho podríem aguantar físicament", diu la Marta. "El bacallà ve en caixes de 25 quilos i et passes el dia dreta i anant amunt i avall del taulell, o de la parada al magatzem, que és a l'altra punta del mercat. No pares i acabes molt cansada, però, això sí, les hores passen volant. Mirem de cuidar-nos anant a fer estiraments i estem aprenent com moure pesos i agafar les coses perquè no et facis mal".
El que més els agrada, diuen, és el tracte amb la gent. Anar parlant del dia a dia, conèixer els clients, veure com la vida real els va passant pel davant. "Hem passat de vendre cultura a vendre bacallà, però és una gran satisfacció perquè el tracte és més directe i senzill, no has de tractar amb tècnics ni polítics sinó amb gent de tot tipus que no té cap pretensió", comenta somrient la Marta. "Aprens coses, a més. Descobreixes, per exemple, que hi ha molta gent que viu de les pensions dels avis perquè el dia 24 o 25, que és quan la cobren, es nota perquè hi ha més gent al mercat".
Canvi de vida
El canvi de vida ha estat radical tot i que en el seu cas no es pot dir que fos una experiència nova. La Roser havia estudiat esmalt i disseny gràfic a la Massana, però ha fet de tot. Va tenir una empresa d'esmalts, va treballar en un banc, després en una empresa de doblatges fent la producció i, abans de crear la seva pròpia empresa, en un altra gran productora d'audiovisuals culturals, Konic, que als anys vuitanta va fer molta feina. La Marta era mestra i ho va deixar per començar a treballar amb la gestió cultural, primer a la desapareguda Biennal de Barcelona i després en altres projectes. Als noranta es va dedicar a temes socials: primer va portar una associació de jubilats i després va treballar en una casa d'acollida municipal per a dones maltractades fins que va entrar a l'empresa de la seva germana. "No ens fa por la feina ni tampoc els canvis", diu la Roser.
Ara només enyoren tenir més temps per llegir i poder gaudir d'algun cap de setmana complet, però no se'n penedeixen gens. Des del 15 d'octubre la seva vida ha fet un tomb. Encara que sigui pel cansament, la Marta dorm com mai a la vida. No es queixa de res i li ha tornat el somriure. "Tot se n'anava a l'aigua i ens havíem de buscar la vida perquè no pots quedar-te sense fer res", conclou la Roser. "Les coses no vénen soles i és molt bo canviar encara que això suposi molt d'esforç. Amb la comoditat no es va enlloc".