Veïns de la narcosala de Drassanes: "No podem absorbir tots els drogodependents"

BarcelonaLa noia no deu tenir més de vint-i-cinc anys. Està sola, adormida sobre el terra dur i calent, un dissabte d'estiu a les set de la tarda, amb una llauna de cervesa al costat i petites ferides a les cames. La pell blanquíssima i un vestit dessuadora blau cel accentuen la seva joventut. No costa comptar en pocs minuts unes vint o trenta persones al voltant de la popularment coneguda com a narcosala del Raval consumint drogues, molts d'ells fumant heroïna, o bé deambulant pel carrer o asseguts a terra, bastants en rotllanes i sense complir les distàncies de seguretat del covid-19, últim motiu d'indignació del grup de veïns que fa anys que demanen el tancament de la sala i que fan circular vídeos de persones punxant-se a plena llum del dia i fent les seves necessitats al carrer, entre altres conductes perilloses per a la salut pública.

L'última d'aquestes gravacions compartides mostra un home abaixant-se els pantalons per punxar-se al maluc enmig del carrer a plena llum del dia. “No podem absorbir tots els drogodependents del Raval”, afirma l'Óscar, un dels membres d'aquesta plataforma, que demana tancar el Centre d'Atenció i Seguiment Baluard (CAS). El dia 22 de juny alguns d’ells van reunir-se amb membres de l'Ajuntament i en van sortir molt decebuts. “Ens repeteixen mesures que ja ens han demostrat que no són suficients: més actuació policial i posar més educadors al carrer no acaba amb el problema”, afegeix. La setmana vinent es trobaran amb els tinents d'alcalde primer i segon del consistori, Albert Batlle i Jaume Collboni.

La Maite, també de la plataforma i que porta els seus 66 anys de vida al barri, recorda que l’any 2004, quan ells ja s’oposaven a la creació d’una sala de consum a les muralles de les Drassanes, l’Ajuntament va prometre que seria temporal. “Ens la van colar”, diu. La sala va estar 15 anys a l’edifici de les antigues muralles i el 2016 va ser traslladada ben a prop, al costat del Centre d’Atenció Primària Raval Sud. Ara la Maite afirma que “cada dia” ha de dir a un grup fix de tres persones que no es punxin a la porta de casa seva i que la situació “està pitjor que mai”. "Els dies que la policia triga una mica més a passar ens arribem a trobar desenes de persones punxant-se a la vegada, després de recollir els seus kits de xeringues a la narcosala", afegeix.

A la preocupació perquè “els nens es trobin xeringues als parcs” que comenta l’Óscar, i la constant generació de brutícia, deixalles i soroll –malgrat que les patrulles policials i la neteja són constants–, s’hi afegeix ara la por als contagis. “Se t’apropen sense mascareta per demanar-te un cigarro, van als supermercats i s’agrupen fins a deu o dotze a les portes de la Seguretat Social; esclar que ens podrien contagiar”, explica. No costa, en efecte, trobar aquestes escenes, i algunes altres de ben noves. “Ja he vist més d’un cop una mascareta feta servir com a paper higiènic, bruta de defecació a terra...”, explica la Maite, que a més lamenta que els educadors de carrer "hagin estudiat una carrera i els facin estar tot el dia recollint xeringues". Denuncien, a més, la proliferació de punts de venda en pisos de protecció oficial ocupats al carrer de l’Om, on fonts policials reconeixen tenir actives investigacions.

L’Ajuntament i l’Agència de Salut Pública han rebutjat les peticions del diari ARA per entrevistar responsables del CAS o representants polítics per tractar la situació, però una font sanitària que hi treballa explica que estan “sorpresos” pels pocs casos positius coneguts: el primer, confirmat fa pocs dies, ha despertat nerviosisme entre els veïns i propiciat que el personal que hi treballa s'estigui fent tests ràpids i PCR. “La meva teoria és que el seu confinament els ve de fàbrica: ningú se'ls apropa i per això no es contagien. Però és qüestió de temps que es doni el primer cas”, reconeix.

Defensa del model

Els veïns contraris al CAS neguen la seva utilitat i asseguren que la instal·lació ajuda a “perpetuar l'addicció”, malgrat l'ampli consens científic en el sector sanitari a favor de les estratègies de reducció de danys. “Jo els entenc, tampoc els voldria a sota de casa meva”, reconeix la font sanitària del CAS, però defensa la tasca que hi fan. “És una forma de propiciar consums amb menys risc, que són els que maten els drogodependents”, explica, i defensa que la reinserció “no és viable des del carrer” i que en una ciutat amb 1.195 persones vivint al carrer segons el recompte d’Arrels al mes de juny calen models com el Housing First, que dona pisos a les persones pobres sense exigències prèvies.

L’educadora anònima reafirma la tesi mentre mira de despertar la noia de la dessuadora blau cel estirada a terra. “És tot el que podem fer si no tenen on dormir, ja que els llocs on podrien fer-ho tenen unes normes que no poden complir. Però això és el Raval, si no hi hagués el CAS els consumidors hi estarien igual”, diu.

Quinze entitats veïnals del Raval –entre les quals Acció Raval, les Associacions de Veïnes del Raval i del Gòtic i l'Ateneu del Raval– es van desmarcar recentment dels que volen tancar el CAS amb un comunicat on mostren comprensió amb els veïns més afectats però defensen la importància de la sala.

Coincideixen, això sí, com també la font sanitària, que amb més recursos per a la zona i els barris propers (el Poble-sec, Sant Antoni), la sobrecàrrega seria més baixa a Baluard, on es formen cues i on cada mes entre 800 i 500 persones fan ús de les sales de consum segur, segons fonts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, que tanmateix apunten una caiguda del 20% durant els mesos de la pandèmia. Obert de 7 h a 22 h cada dia, és els més concorregut dels 15 centres existents a Barcelona, i també el més problemàtic per al seu entorn. La caiguda d'afluència a la sala no coincideix amb la sensació dels veïns al carrer, que tenen la impressió contrària.

Les persones que consumeixen, alienes a la polèmica, s'apleguen en grups de vegades superiors a deu a les portes de la Seguretat Social del carrer Cid i validen les tesis de les fonts del CAS sobre viure al carrer. “Vaig passar 10 anys sense consumir, els que vaig passar a la presó. Però quan vaig sortir al carrer és el primer que vaig fer el primer dia, és el més fàcil perquè el teu entorn de carrer consumeix”, diu el Tim mentre tres companys fumen heroïna embolicada en paper de plata. Tots els que fumen just en aquell moment viuen al carrer i només un sembla totalment fora de si, blanc, suat, amb la mirada perduda, la cara torçada i arrambat de mala manera contra la paret. La resta semblen tranquils, gaudint del consum, i són amables i receptius amb el periodista tot i no tenir gaires ganes de parlar. “Per comprar les drogues? Doncs en venem algunes a altres consumidors i així ens busquem la vida”, completa el Tim, fent bo també l'argument dels veïns que critiquen que la venda a petita escala i el consum molt sovint es fusionen.