Tres generacions de veïns del Gòtic, a Barcelona: “Viure aquí ara és un acte de resistència”

BarcelonaÉs mitja tarda i no hi ha ningú aturat fotografiant el pont del carrer del Bisbe, ni fent preguntes als responsables de seguretat davant de la Generalitat i l’Ajuntament a la plaça de Sant Jaume. Només un jove, assegut, parla per telèfon a la plaça de Sant Felip Neri. El Barri Gòtic de Barcelona està canviat, com si hagués fet un viatge en el temps per recuperar un ritme més similar al que tenia abans del boom turístic, amb canalla a les places i veïns passejant, però amb tot de persianes abaixades i llocs buits que recorden en tot moment les ferides del canvi de model. Josep Maria Coll va néixer al Gòtic fa 89 anys, fins i tot abans que el barri tingués aquest nom i molt abans que ningú pensés que algun dia la botiga de sabons del Jaume, el sabonero, just al davant de casa seva al carrer del Call, tancaria per sempre, com la lleteria del Manel, o que les merceries passarien a ser botigues de souvenirs. I que hauria de caminar “massa” per anar a comprar el diari i viuria envoltat de botigues de carcasses de mòbil.

“La gent es va anar morint, les botigues van anar canviant i ara el barri ja no sembla el mateix”, radiografia, acompanyat de la seva filla Elisenda, que també viu al Gòtic, i del seu net Martí, ferm defensor del teixit veïnal de la zona. Tres generacions que recorden haver jugat a les places de Ciutat Vella i que han vist com els canvis s’acceleraven des dels Jocs Olímpics.

De l’artesania al turisme

“Primer vam veure com el barri canviava per la institucionalització, hi van anar apareixent edificis oficials i, també, bancs. Després ja va venir el turisme i llavors la pèrdua de caràcter va ser radical”, explica l’Elisenda, que recorda que quan ella era jove al barri s’hi podien trobar botigues singulars, d’artesania, i que després el monocultiu del turisme ho va anar aniquilant tot. Des del balcó privilegiat de casa l’avi, al carrer del Call, la família veu la plaça de Sant Jaume, ara plena de tendes per la protesta del sector de l’oci nocturn, i assenyala l’edifici que va acollir els primers magatzems de Can Jorba, el predecessor d’El Corte Inglés.

“Abans tot passava aquí, tothom venia al centre. Vam sentir el discurs del president Tarradellas, vèiem el Barça quan guanyava títols, la gent quedava aquí...”, recorda el Josep M., encisat pel barri que va conèixer de petit i de jove i pel pis on encara viu i que, com recorda, va servir de refugi a molta gent: va ser on s’amagava el bisbe Irurita abans de ser detingut i suposadament afusellat a Montjuïc i era, més tard, un timbre amic per a totes les persones que fugien de la repressió dels grisos. L’Elisenda, que és una dels seus nou fills, va decidir quedar-se al Gòtic quan es va casar, tot i que el marit era de l’Eixample. Ho va fer pel mateix motiu que assenyalava el pare: perquè aquí era on passava tot. Ara, però, admet que si fes marxa enrere canviaria de parer.

“Som molts els que hi vivim”

Quan veu que avui no hi ha turistes li recorda una mica el Gòtic que ella va conèixer, però només una mica, perquè hi enyora la vida d’abans i sent que els últims anys, tot i l’arribada dels comuns a l’Ajuntament, la dinàmica al barri no ha millorat. El seu fill, Martí Cusó, que té 31 anys, va decidir quedar-se al barri quan va marxar de casa i es nega a tirar la tovallola. “És evident que el meu Gòtic no és el mateix que el de l’avi i el de la mare, però jo també vaig jugar a les places, estic arrelat aquí, hi tinc els meus llocs i les meves vivències”, explica, i assegura que als veïns del barri els toca lluitar contra el relat que al Gòtic no hi ha veïns: “Som molts els que hi vivim i volem que sigui un barri per viure-hi i no per viure’n”.

Entén que viure al Gòtic és un “acte de resistència” i que és comprensible que molta gent hagi marxat, però veu insostenible el model actual de turisme o, més ben dit, el model prepandèmia: “Quan tornem enrere caldran veïns, hem de ser capaços de generar estructures de barri”.