"Vam respirar. No anàvem a Auschwitz"

Barcelona."Estàvem angoixats, a Salònica érem més innocents, no sabíem què passava als camps d'extermini, però a Bergen-Belsen -un camp de concentració alemany- uns altres jueus amb nacionalitat argentina ens ho van explicar, no ens ho podíem creure, era esfereïdor. Quan ens van pujar al tren teníem molta por, no ens crèiem que ens portaven a Espanya, estàvem convençuts que ens enviaven a la mort, a Auschwitz. Només vam respirar quan vam veure la frontera francesa. Ens havíem salvat." Isaac Rebah (Salònica, 1923) tenia 18 anys quan va arribar a Portbou. Formava part d'un primer comboi de 180 sefardites que havia sortit de Bergen-Belsen el dos de febrer de 1944. En pocs dies en sortiria un segon amb 185 jueus més amb passaport espanyol. "Ens acompanyava un oficial nazi, recordo que quan vam arribar a Espanya, davant el personal que hi havia de la Creu Roja i d'altres organismes internacionals, ens va desitjar bona sort. Quin cinisme! Però tant era, nosaltres érem feliços, érem vius", recorda.

Rebah parla un espanyol perfecte, malgrat que ja han passat més de cinc-cents anys des que els reis catòlics van expulsar la seva família d'Espanya. No li agrada gaire parlar de Bergen-Belsen ni recordar com van ser aquells mesos en què els soldats barbamecs, amb el casc de ferro fermat al cinturó i el cansament enganxat a les botes, van entrar a Salònica. Durant els primers mesos de l'ocupació nazi, els jueus espanyols es passejaven relativament tranquils pels carrers de la ciutat grega. Ni havien de portar l'estrella cosida a la jaqueta ni els havien confinat al gueto. Es creien que estaven protegits perquè tenien la nacionalitat espanyola. El maig del 1943, però, els nazis es van començar a exasperar. Havien enviat diversos comunicats alertant que si el govern franquista no acceptava els sefardites amb passaport espanyol, els acabaria deportant. Espanya no reaccionava, perquè la consigna de la secretaria general de política exterior franquista era la "passivitat".

L'estiu de 1943, els jueus espanyols de Salònica es van començar a angoixar, temien la deportació i trucaven desesperadament al cònsol espanyol a Atenes, Sebastián Romero Radigales. Radigales es desvivia per ajudar-los, però el 17 de juliol de 1943 va rebre un telegrama de l'ambaixada espanyola a Berlín: Espanya no podia acceptar cap repatriació ni en massa ni en grup.

El 2 d'agost, a les vuit del vespre, les milícies civils a les ordres de la Gestapo de Salònica van reunir la comunitat jueva espanyola i van fer pujar homes, dones i criatures a un tren. "Va ser un viatge de vuit dies en un tren de bestiar -recorda Rebah-. Érem quaranta persones en un vagó de tren, tots havíem de portar l'estrella, quasi no es podia respirar, només hi havia una obertura de 10 centímetres a la porta per on entrava l'aire i un racó on tothom havia de fer les necessitats. Era terrible, ni tan sols ho puc descriure. Mentre viatjàvem els aliats bombardejaven les estacions. No podíem veure res, però sentíem l'estrèpit de les explosions."

Franco no ens volia

Rebah, amb les seves dues germanes i els seus pares, va estar confinat set mesos a Bergen-Belsen. Al camp de concentració els sefardites amb passaport espanyol tenien un règim especial, no havien d'empènyer compactadores de més de nou-cents quilos, ni els castigaven a cops de bastó, ni els sotmetien a tots els horrors i tortures ideats per homes com l'oficial Rudolf Höss, comandant d'Auschwitz, qui a les seves memòries confessava que se sentia "tranquil" quan veia que el preparat de cianur que s'utilitzava a les càmeres era higiènic i matava amb eficiència: "Un crit breu, quasi un ofec, i tot havia acabat." Que humanitari. "Vam poder resistir perquè a diferència dels altres interns, a nosaltres, no ens feien treballar -diu Rebah-. Ens donàvem un tros de pa que ens havíem de partir entre quatre i uns cubells amb 50 quilos d'un litre espès. Teníem molt de temps i res a fer, i això era terrible. Podíem pensar molt." Finalment, el febrer del 1944 Franco va donar permís perquè els sefardites creuessin Espanya; en cap cas, però, s'hi podien quedar. "Vam estar uns dies en un hostal de la Rambla de Barcelona que no pagava el govern espanyol sinó l'American Jewish Community. En Franco no ens volia a Espanya i ens va dir que només ens hi podíem quedar tres mesos, que havíem de marxar perquè poguessin venir altres jueus. Després vam agafar un vaixell fins a un camp de refugiats prop de Casablancas, al Marroc, i d'allà a Gaza, a Palestina. Vam intentar guanyar-nos la vida a Tel Aviv, però no parlàvem hebreu i havíem de fer feines terribles. Quan Salònica va ser alliberada vam tornar, ho havíem perdut tot i vam haver de començar de nou", recorda Isaac Rebah.

Evacuada de Bergen-Belsen

Flor Saltiel (Salònica, 1933) va fer un recorregut diferent. El seu pare va agafar el mateix tren que Rebah però ella, la seva germana, la seva mare i els seus avis van fugir a Atenes perquè creien que estarien més segures a la zona ocupada pels italians. Els nazis, però, també arribarien a la capital grega cap a finals del 1943. "Ens vam quedar sense diners i estàvem convençuts que, com el meu pare, també acabaríem sent repatriats i podríem anar a Espanya, així que vam decidir presentar-nos davant les autoritats. Vam pujar un tren que ens portaria a Bergen-Belsen", diu Saltiel.

Van arribar massa tard. Era el 14 de febrer del 1944 i ja no era possible creuar França. "Vam estar al camp fins al 6 d'abril del 1945. Aquell dia els nazis van començar l'evacuació. A molts interns els van matar, utilitzaven diferents mètodes perquè volien destruir-ho tot abans que arribessin els aliats. Nosaltres vam pujar a un tren amb altres presoners." Era una "marxa de la mort": els presoners havien de recórrer llargues distàncies, sense pràcticament roba i descalços, en dures condicions hivernals i acompanyats pels guàrdies de la SS, que els sotmetien a brutals pallisses. L'objectiu era eliminar els testimonis de les matances. "El tren va començar a marxar cap a l'est i va quedar atrapat pels bombardeigs -recorda Saltiel-. Avançava i retrocedia, retrocedia i avançava. Finalment, va parar prop de Magdeburg. Aleshores els soldats i oficials van baixar del tren i van començar a córrer. Ens van deixar sols, enmig del bosc. En una banda de la via del tren hi havia un petit turó. A dalt hi havia una carretera. A l'altra banda hi havia un riu. Els oficials, abans de fugir, hi van llençar tota la documentació relativa al nostre comboi. El tren era llarguíssim. Teníem molta fam i vam començar a buscar menjar desesperadament. Estàvem a primera línia de foc i totes les cases havien estat abandonades." El 13 d'abril Saltiel i la seva germana, amb tots els altres presoners, van veure com per la carretera s'enfilaven els tancs dels soldats nord-americans: "El primer que vam saber sobre el que succeïa al món és que el president Roosevelt havia mort. Ens van portar a unes cases i van ser, segurament, els moments més luxuriosos de la meva vida: em vaig poder banyar amb aigua calenta i sabó i dormir en un llit amb llenços nets i mantes càlides." Saltiel encara conserva el contacte amb alguns dels soldats americans que la van trobar. Al matí següent els carrers del poble eren un autèntic camp de batalla, xiulaven les bales i les metralletes no deixaven de tremolar. Al final del dia, els nazis havien estat derrotats i Saltiel i la seva germana van ser traslladades a un altre poble, Hillersleben, on les cases havien estat transformades en improvisats hospitals. Els americans vam començar a traslladar els espanyols a París. "A un grup de tretze, però, ens van deixar enrere perquè estàvem malalts. No ens podien transportar. La mare i la Rose, la meva germana, tenien el tifus. La meva àvia s'havia trencat una cama. El meu avi tenia gangrena i va morir allà. El vam enterrar en un terreny que hi havia darrere els laboratoris, vam pintar un tros de fusta i hi vam posar el seu nom." A Flora Saltiel, però, li dolia haver enterrat al seu avi "com si fos un gos" i tenia por que la tomba, amb el pas dels anys, s'hagués esborrat. No podia, però, tornar a Alemanya: "Els 59 anys següents vaig ser incapaç de tornar-hi, la sola idea em provocava autèntic pànic." Finalment va fer el viatge fa sis anys: "Hi havien aixecat una columna. Hi vaig poder llegir el nom del meu avi."