"Vaig arribar a ser administradora d’una pàgina d’apologia de l'Estat Islàmic"

BarcelonaÉs molt jove, però sap millor que molts experts com funcionen les estratègies de captació dels jihadistes a les xarxes socials. Ho sap perquè les ha viscut des de dins: com a informadora d’un cos policial estatal. “Tres setmanes després de començar a col·laborar-hi vaig arribar a ser una de les administradores d’una pàgina de Facebook en què es feia apologia de l’Estat Islàmic”, explica enganxant unes paraules amb les altres. Tot i que ha acceptat parlar amb l’ARA, té por que algú la pugui identificar. Aquesta aventura d’espies li ha dut problemes amb la família, la comunitat i -encara que sembli increïble- fins i tot la justícia, per això hi ha detalls de la seva història que no es poden explicar, com el seu nom real. L’anomenarem Mariam.

Tot va començar quan Abu Bakr al-Baghdadi va proclamar, el juny de fa dos anys, el califat islàmic a la zona que controlava a cavall de Síria i de l’Iraq. “Al principi podies veure a les xarxes socials que hi havia molta divisió, el debat estava molt equilibrat”, relata la Mariam en català -va arribar des del Marroc amb la família quan era molt petita-. A través de Facebook es va llançar a rebatre els partidaris de l’Estat Islàmic. Al cap de poc, no sap ben bé com s’hi va trobar, la van afegir a un grup de WhatsApp en què la intentaven convèncer de les virtuts dels jihadistes i més endavant un policia es va posar en contacte amb ella perquè li passés informació. S’hi va implicar a fons, enviant captures de pantalla, informes sobre les converses que tenia a Facebook, WhatsApp i Telegram, i els vídeos i continguts propagandístics que s’hi intercanviaven. Cada vegada aconseguia més contactes i estava més ficada en aquell món.

El reclutador

Així va ser com va entrar en contacte amb una pàgina de Facebook dedicada a fer proselitisme i amb el reclutador que l’havia impulsada, de qui es va guanyar la confiança. L’home, d’origen sirià, havia aconseguit centenars de seguidors, però sobretot es dedicava a les noies. “Era molt natural parlant i no et pressionava, no semblava que t’estigués captant”, recorda la Mariam. No ho semblava, però ho feia. Quan la policia el va voler atrapar ja havia marxat. Tenia contactes amb captadors i simpatitzants del Marroc i d’altres països.

Segons l’últim informe de l’Instituto Elcano, un 80% dels arrestats per activitats relacionades amb el jihadisme entre el juny del 2013 i el maig passat no s’havien radicalitzat sols, sobretot ho havien fet a través de gent que coneixien al món físic, però també per internet. La xarxa va tenir tot o part del paper en la radicalització d’un 71% dels arrestats i, dins de les possibilitats d’internet, Facebook és l’eina més utilitzada.

El psicòleg especialitzat a tractar víctimes de sectes i grups de manipulació mental Miguel Perlado explica que “la gent no entra en una secta o a l’EI, l’hi fan entrar”. Té experiència en casos d’adoctrinament ideològic per part de col·lectius d’extrema dreta i altres grups radicals, i també ha començat a treballar amb víctimes de reclutadors jihadistes. “El primer que t’inculquen quan entres és l’odi al teu país”, explica la Mariam. “La majoria ja no ens sentim marroquins -ella mateixa, més que de cap altre lloc, se sent membre de l’umma, la pretesa comunitat islàmica internacional-, però quan ets a dins això s’intensifica molt més”, afegeix. Perlado explica que, com en les sectes, els captadors fan que la víctima s’aïlli progressivament dels amics i la família. Però en lloc d’atrapar-la “en el discurs delirant del fundador”, la vinculen “a una convicció col·lectiva basada en un mite identitari que es barreja amb realitats històriques”. Això fa que en el cas de l’EI “el grau de toxicitat mental sigui molt gran”.

Errors i trepitjades: què passa quan les policies no cooperen

La periodista Anna Teixidor, autora del llibre Combatents en nom d’Al·là, hi explica que els que acaben anant a zones de conflicte normalment “pateixen una crisi personal, d’identitat”. Molts fills d’immigrants de països àrabs no se senten ni del país d’origen ni del país on viuen, se senten de l’umma i arriben a creure’s que la seva pàtria és el califat de l’Estat Islàmic. El 16% dels detinguts entre el 1996 i el 2012 tenien nacionalitat espanyola; la xifra s’ha enfilat fins al 45% entre els detinguts entre el juny del 2013 i el maig passat.

Els més vulnerables

Algunes persones són més susceptibles que d’altres d’acabar reclutades. Perlado afirma que els moments de “fractura identitària”, com la preadolescència, són especialment sensibles. La cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània, Lurdes Vidal, també destaca que els que acaben captats solen passar per una ruptura interna, un trencament vital, i després per una fractura amb l’entorn social. Els que ja han fet una part d’aquest camí són més vulnerables. “Molts no tenen feina, els falta autoestima i no troben el seu lloc; els falta una colla d’amics i es relacionen amb poca gent”, explica la Mariam. Això fa més fàcil que se centrin en les xarxes socials. “Contesten els missatges immediatament, estan sempre connectats i, en canvi, no tenen motivació per treballar o estudiar”.

La barreja de realitat i ficció amb què adoctrinen els captadors influencia més fàcilment els que tenen menys coneixements de l’islam. L’estudi de l’Instituto Elcano indica que el 89% dels detinguts tenien nocions “elementals” de la seva pròpia religió. Per això Vidal alerta que un dels errors que s’han comès fins ara és “fer perfils de jihadistes”. “Els últims casos ni han passat pel salafisme, com el de Niça, que no anava a la mesquita; tenia una pulsió suïcida i li va donar sentit així”, explica. “Els perfils canvien molt de pressa”, alerta, “i això pot fer que mirem el que passa amb lents antigues”.

El catedràtic de ciències polítiques de la Universitat de Barcelona Joan Anton Mellón afegeix que la difusió “d’una determinada concepció de l’islam -referint-se al salafisme- produeix una radicalització cultural que pot ser caldo de cultiu d’una radicalització política més extrema”. També insisteix que els processos de radicalització són “un problema molt complex” i que no es poden afrontar “només des del punt de vista de la seguretat”.