Derrida i el retorn

És la nit més curta i el dia més llarg. Ho citava fa unes setmanes en relació al solstici d'estiu. Avui el dia és més curt i la nit més llarga. Hora de recollir les cendres del nostre estiu, i començar a preparar-nos psicològicament per al retorn a la quotidianitat aparcada. Mentre que el cap ja no està de vacances, els peus potser encara són a saber on, governats per la inèrcia de tornar.

Jacques Derrida, el filòsof i etern rodamón, explicava sempre que el veritable i més extrem viatge que havia fet mai era anar del sud de París, on ell vivia, fins al 54 de Boulevard Raspail, seu de la universitat on ensenyava. Per ell, recordar-se de les coses que havia de portar a París cada matí, per exemple, era un pensament molt més complicat que fer la maleta per marxar a Amèrica. 31 quilòmetres de carretera d'anada i tornada. La metàfora d'un viatge que ens afronta a partir d'ara amb la nostra quotidianitat, més o menys carregats de pes, depenent de la quantitat de propòsits estivals que hàgim pogut fer realitat. Derrida va fer els seus últims 31 quilòmetres ara fa uns anys, amb la certesa que el viatge per al qual és necessari més coratge és el del dia a dia, i mentre veig allunyar-se l'illa penso en quanta raó tenia.