Pagar 35 euros perquè algú et faci l'examen de la 'uni'

BarcelonaEn només 30 minuts, deu persones responen a un anunci oferint-se per ajudar o directament fer un examen d’universitat: “Contáctame por Telegram y dime la asignatura, la universidad y el horario del examen. Gracias”. La compravenda de treballs i les trampes a l’hora d’aprovar una assignatura a la universitat s’han perfeccionat i, aprofitant que la pandèmia ha obligat a la docència i l’avaluació virtual, s’han estès també als exàmens. Hi ha centenars de missatges a les xarxes com aquest: “Busco una persona que me haga un examen de Derecho para este Lunes 25 por la tarde. Se pagan 35 euros”.

Les tradicionals xuletes amagades als llocs més inversemblants són història al costat de les sofisticades tècniques que permeten els exàmens virtuals. La més bàsica és un grup de WhatsApp amb tots els companys de classe per passar-se les respostes en cas que l’examen sigui tipus test i es presenti als estudiants amb el mateix ordre. Ja hi ha professors, però, que han aconseguit infiltrar-se en aquests grups fent-se passar per un estudiant per poder detectar si copien. 

Hi ha mètodes molt més elaborats. L’ARA ha constatat també que és fàcil trobar candidats que es facin passar per l’estudiant i, cobrant una quantitat que en pocs casos supera els 100 euros, li facin l’examen de la universitat, aprofitant que es pot fer des de casa, i que la majoria d’universitats no tenen sistemes per comprovar si qui hi ha a l’altra banda de la pantalla és l’alumne o no. I fins i tot s’investiga si hi ha sistemes en què algú pugui entrar en un ordinador per fer un examen mentre per la pantalla surt l’alumne.

Una minoria que perjudica

Malgrat que només una minoria faci aquests tripijocs, el cert és que posen en risc la confiança general entre universitat i estudiants i, de fet, han servit d’argument als rectorats per no fer tots els exàmens virtuals, com volien els estudiants. Els alumnes han criticat la incoherència que suposa que facin les classes per internet durant tot el semestre però, en canvi, hagin d’anar a la facultat a fer els exàmens presencialment. I diverses associacions d’estudiants han lamentat, de fet, que no s’aprofiti aquesta situació per canviar els mètodes d’avaluar i enfocar les proves de manera més competencial i menys memorística.

Això és, almenys, el que ha intentat fer Jordi Regincós, professor del departament d’informàtica, matemàtica aplicada i estadística de la Universitat de Girona en l’examen virtual als seus alumnes. Conscient que “sempre hi haurà algú que farà frau”, va fugir de l’examen test i va procurar fer una prova final “d’anàlisi, justificar i desenvolupar” per evitar que fessin “copiar i enganxar a través d’un grup de WhatsApp”. 

Creu que ho ha aconseguit: sospita que no hi ha hagut més frau que els anys anteriors als exàmens presencials i diu que el que hi hagi pogut haver és suportable si ha pogut estalviar “posar més pressió” a estudiants “honrats”: “Soc conscient que potser algú me l’ha colat, però també sé que és una minoria. Prefereixo que dos o tres se n’aprofitin i que la majoria tinguin la nota que els hi toca que no convocar-los a tots en moltes aules, amb mascareta i abric”.

Per curar-se en salut i guanyar-se la seva confiança, Regincós va fer signar als alumnes un “compromís d’integritat acadèmica” en què es comprometien a “respectar les normes bàsiques de comportament i actuar amb honestedat” durant l’examen de l’assignatura enginyeria del software II.

Sis hores per a 11 alumnes

El que no va poder comprovar de cap manera Regincós és si realment eren els seus alumnes els qui responien l’examen. Una cosa és copiar, l’altra és suplantar la identitat. “Això sí que em molestaria de veritat”, afirma. Precisament per evitar casos com aquests, el professor de ciències polítiques a la Universitat de Barcelona Jordi Muñoz va preferir fer l’examen presencial, però donant una opció virtual per als estudiants que ho volguessin, que finalment van ser 11 de 60.

En l’opció online, Muñoz es va assegurar de comprovar que qui estava fent la prova era realment alumne seu, que era el que més li preocupava. Com? Fent un examen oral de mitja hora de conversa. “Si no han fet l’assignatura és fàcilment detectable”, diu. Ara bé, el peatge per fer aquest tipus de proves és molt car per als professors: “Vaig trigar sis hores a avaluar 11 alumnes”. 

Una de les universitats més avançades en aquest tema és la UOC, que ha aplicat el projecte TeSLA per comprovar la identitat dels estudiants i l’autoria de les activitats i els exàmens online a través del reconeixement facial, el reconeixement de la veu o els patrons de teclejat, entre altres mecanismes. Ara bé, fins i tot en aquests casos hi ha risc de frau. “L’única manera de saber 100% segur que és l’estudiant i no algú altre qui ha assolit els coneixements és l’examen presencial en una aula”, recalca un docent universitari. Una presencialitat que no se sap quan es podrà recuperar.