En qüestions de llengua, les universitats es mouen en la fina línia que hi ha entre tres objectius: garantir que el català és la llengua vehicular i d’aprenentatge a la universitat, tal com fixa l’Estatut d’Autonomia; assegurar el dret del professorat a “expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que elegeixin”, que també recull la llei; i avançar cap a la seva internacionalització, captant tant alumnes com professors estrangers. Un equilibri que no és gens fàcil d’aconseguir.
Segons l’informe de Política Lingüística del 2018, el 75,6% de les assignatures dels graus que s’imparteixen a Catalunya es fan en català. Però de la teoria a la pràctica hi ha molta diferència. “Tot anava bé fins que la professora va adonar-se que hi havia un parell d’estudiants d’intercanvi i va decidir canviar de llengua i fer la classe en castellà, tot i que ningú ho havia demanat”, explica Àngela Sardà, estudiant de quart de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. No és, ni molt menys, un cas aïllat: hi ha desenes de missatges a les xarxes socials denunciant que, malgrat que al pla docent hi diu que l’assignatura serà en català, el professor l’acaba fent en castellà, sobretot si hi ha alumnes d’Erasmus o d’altres comunitats autònomes que ho demanen. A les privades passa el mateix. “La professora ens va dir que hauríem de fer les presentacions orals en castellà perquè així ens entendria tota la classe”, lamenta Arnau Closes, estudiant de primer d’arts digitals a la Universitat Ramon Llull. Una companya de classe va afegir que seria “una falta de respecte” per als alumnes de fora de Catalunya fer les presentacions en català, i la professora va assentir, diu l’Arnau, que en el seu primer curs no té cap assignatura en català. “No m’ho esperava”, admet.
Les denúncies dels estudiants han encès l’alarma i han fet moure els rectorats i també la Generalitat. Al juny els rectors de les universitats públiques van firmar un manifest en què es comprometien a garantir que s’utilitzarà la llengua prevista al pla docent (sigui quina sigui), a assolir un mínim del 80% de la docència dels graus i màsters en català i a buscar un “equilibri raonable” perquè tots els graus es puguin cursar en català. La conseller de Recerca i Universitats, Gemma Geis, va recollir el guant i en una reunió amb els rectors fa uns dies els va demanar que facin un informe semestral per recollir les incidències que hi hagi sobre els canvis en la llengua de docència. “Necessitem dades reals i objectives per situar l’abast del problema i, després, buscar-hi solucions. Som conscients que hi ha una problemàtica. Entre negar el problema i tot el que es diu a les xarxes, hem de ressituar-nos i veure on som”, diu a l’ARA Xavier Quinquillà, director general d’Impacte Territorial i Social del Coneixement.
Consultades per l’ARA, dues universitats posen xifres concretes al fenomen. A la Universitat de Barcelona, la més gran del país, van rebre 53 denúncies el curs passat, 18 de les quals feien referència a un grup classe en concret i es van prendre mesures, i 35 eren queixes genèriques sobre incompliments en la transparència lingüística. A la Universitat Pompeu Fabra, el curs passat només tres queixes van arribar al síndic del centre, un tràmit que es fa si el denunciant no ha quedat satisfet amb la solució a la queixa. “La presència del català és bona però millorable, tant quantitativament com qualitativament”, afirma Mireia Trenchs, comissionada de política lingüística de la UPF.
Menys català a la UPF
Segons l’informe de Política Lingüística del 2018, la Pompeu és la universitat pública amb menys presència del català, amb un 43,4% de les assignatures de graus en aquesta llengua, malgrat que el percentatge arriba fins al 53% si no es tenen en compte les carreres que són íntegrament en altres idiomes. “Som una universitat petita i no podem desdoblar grups i oferir la mateixa assignatura en dues o tres llengües, com fan altres universitats”, argumenta Trenchs. Per arribar al 80% promès, la comissionada diu que cal assegurar la presència del català no només com a llengua de docència, sinó també en altres activitats acadèmiques, com classes pràctiques, seminaris, pràctiques curriculars o treballs finals de grau. Per al vicerector de comunicació, relacions institucionals i política lingüística de la UB, Jordi Matas, és urgent “interpretar exactament” què significa que el català és la llengua vehicular. “Demano a la conselleria que concreti què vol dir i que hi hagi uns criteris d’interpretació clars. Cal posar ordre i criteri, i ara no n’hi ha”, diu.
Segons Matas, fer docència en català no és incompatible amb captar talent estranger, perquè es fan cursos tant per a estudiants com per a professors que volen anar a la UB. “¿Com podem respectar els drets lingüístics si no coneixem les dues llengües? Soc partidari d’exigir el coneixement de les dues llengües per ser professor”, afirma Matas.
Al seu torn, el Govern assegura que la “forta internacionalització” de les universitats catalanes “no ha provocat en cap cas la reducció del nombre d’assignatures que s’imparteixen en català”. Segons Quinquillà, fer més classes en català “no és contradictori” amb buscar més estudiants i professors internacionals si es posen “les eines que ho facilitin”. “Cal trobar els equilibris entre obrir-nos al món i que el català pugui ser la llengua troncal i vehicular”, sentencia.
![El conseller d'Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, durant una visita a un institut](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
