Els últims cants del gall fer als Pirineus

BarcelonaHereu de l’última glaciació, quan els gels van retirar-se cap al nord, el gall fer - Tetrao urogallus - sobreviu en una situació crítica a la Península. En un dels seus feus, la serralada Cantàbrica, amb prou feines hi queden uns 200 exemplars, mentre que al vessant sud dels Pirineus no arriben al miler d’individus. Precisament són els Pirineus catalans la seva llar històrica, on més i millor han viscut sempre, però durant l’última dècada la població ha caigut un 30%. Ho explica Diego Garcia, tècnic del servei de Fauna i Flora de la Generalitat, que fa tres dècades que vigila l’evolució de l’espècie a les muntanyes que fan frontera amb França.

La situació del gall fer no és tan dolenta al país veí, però els perills que comprometen el seu futur són els mateixos. “És una espècie poc agraïda amb les mesures de conservació. No val simplement no caçar-la”, explica Felipe González, portaveu de SEO/BirdLife. La solució, a més, no és fàcil perquè la raó principal del seu declivi és justament l’home. La pressió creixent sobre el seu hàbitat que exerceixen boletaires, esquiadors i excursionistes, que el destorben, li impedeixen tirar endavant la descendència en condicions òptimes. El drama és especialment cruent en les zones perifèriques als seus nuclis de població més tradicionals. A la Cerdanya, per exemple, només en l’última dècada han desaparegut un 71% dels ocells. A l’Alt Urgell i a la Vall d’Aran, més d’un 50%. La seva supervivència “necessita urgentment” un pla de recuperació que reguli les activitats que l’afecten, segons conclou l’ Informe del gall fer 2015, fet pels tècnics del departament de Territori i Sostenibilitat. L’aprovació definitiva del catàleg de fauna amenaçada de Catalunya, pendent d’enllestir-se des del 2010, hauria de donar les eines necessàries per poder tramitar i aprovar aquest pla.

Canvis radicals

El cicle anual de l’espècie varia molt i està molt marcat per les parades nupcials. Entre l’abril i el maig, durant dues setmanes, els ocells es concentren any rere any a les mateixes zones, on exhibeixen el seu plomatge i el seu cant per atraure les femelles. De vol curt i potent, necessari per escapar del seu rol d’espècie presa -se’l mengen fagines, guineus i altres ocells rapinyaires-, és l’únic moment de l’any que no estan concentrats a passar desapercebuts. De fet, tot i que es camuflen a les branques de pins i avets, fan niu a terra, i és aquesta capacitat de mimetitzar-se amb l’entorn la garantia d’èxit que els ha permès sobreviure durant milers d’anys. Sigui com sigui, el gall fer té en els cantadors el seu símbol -n’hi ha que acumulen 30 anys d’activitat ininterrompuda i arriben a concentrar fins a 20 mascles diferents-. Garcia es refereix a aquest moment com un “espectacle”, tot i que per observar-lo cal amagar-se bé. Un altre cop, la necessitat de no destorbar-los per no alterar el seu cicle.

Per a un ocell que viu en boscos freds de muntanya entre els 1.200 i els 2.000 metres d’altura, l’hivern és el moment crític. No tant perquè no hi estigui acostumat, sinó perquè necessita una tranquil·litat cada cop més difícil de trobar. Durant la tardor, en què les mares tiren endavant els pollets, els exemplars de gall fer mengen tots els insectes i fruits del bosc que poden, com nabius i boixeroles. Amb el fred, pugen fins al llindar dels boscos, just on comencen els prats alpins, i s’alimenten només de fulles de pi. Com que el contingut nutricional d’aquest aliment és molt baix i ells miren de moure’s el mínim possible -poden fer iglús per passar una tempesta-, arribar a la primavera en bones condicions és essencial, i qualsevol interrupció que els obligui a fer una despesa extra d’energia és un contratemps. Una excursió amb raquetes, una moto de neu o un esquiador fora de pistes són enemics potencials. “Aquestes activitats han augmentat molt. Sembla que ho tingui tot en contra”, raona Garcia. A banda, l’obertura cada cop de més camins per a l’aprofitament forestal limita els espais verges, i una zona de cant tallada és una zona on no tornarà el gall. A més, la progressió imparable de cérvols i senglars, que competeixen pels recursos, juga fins i tot més en contra seva que els caçadors furtius o el canvi climàtic.

Aquest còctel és el que fa que les poblacions de gall fer més meridionals que hi ha al món, les de la Península, visquin al límit. El seu final, però, també pot ser el final dels boscos centenaris tal com són avui, perquè la presència del gallinaci només és possible en boscos amb un ecosistema ric i divers. “És una espècie emblemàtica, l’herència d’un passat ple de grans boscos i un símbol de les muntanyes salvatges”, afegeix González. El seu cant, any rere any, es va apagant als Pirineus.