Ulrich Beck: "Ser europeu és superar el racisme del passat alemany"
Incertesa. Ha teoritzat sobre la societat del risc per arribar a la conclusió que "la política és la resposta" a una nova era que no sabem on va. Però la seva política no és la d'Angela Merkel, a qui Ulrich Beck, inspirant-se en Maquiavel, anomena 'Merkiavel'
Ulrich Beck se sent europeu per fugir dels errors del passat i trobar noves respostes als riscos del present. Viu entre Munic i Londres. A la capital bavaresa s'oblida del món, però sense el cosmopolitisme londinenc no se sentiria "complet". El sociòleg carrega contra una Europa egoista en què la cancellera alemanya imposa principis i model.
Què té la cancellera Angela Merkel de Maquiavel?
Merkiavel és la combinació perfecta de la teoria del poder de Maquiavel i la situació de crisi que viu Europa. L'actitud natural de Merkel en política és no decidir, esperar, i, quan totes les opcions són sobre la taula, tria la més pràctica, la que li aporti més beneficis. La resta de països queden atrapats pendents de Berlín. És maquiavèlic que Merkel -que no pretenia convertir-se en la princesa d'Europa- utilitzi aquest poder per imposar el seu model d'estabilitat econòmica.
Per què ho fa?
Els alemanys estan convençuts que imposant el seu model salven Europa de la fallida. Per justificar-se, parlen de "responsabilitat", i no de poder o de lideratge, perquè en alemany haurien d'utilitzar la paraula führung, que encara és un concepte tabú.
¿Però aquesta "responsabilitat" no amaga una idea de deure moral?
L'ètica protestant és molt present en l'economia alemanya. És Martin Luter que torna un altre cop. Merkel, a més, era filla d'un pastor protestant i, des del punt de vista protestant, el patiment ens fa millors. Ens cal expiació. En canvi, el sud d'Europa és majoritàriament catòlic, i els catòlics només han de confessar els seus pecats i s'arregla.
O sigui que ho fan per nosaltres?
Per Berlín les polítiques d'estabilitat no són una qüestió de moral alemanya, sinó una llei universal, i se senten responsables de fer que els altres també aprenguin aquesta racionalitat econòmica. Sempre he pensat que la identitat europea consisteix a saber-nos veure els uns des de la perspectiva dels altres, però els alemanys no som gaire bons en això.
¿És només Merkel, o hi ha tota una elit alemanya que pensa com ella?
Sempre em sorprèn el gran consens que tenen les polítiques de Merkel. Té tota una elit econòmica al darrere. Per això els partits de l'oposició li donen suport al Parlament, i la majoria de comentaristes polítics a la televisió hi estan a favor. Merkel és com un enigma. És menys convincent intel·lectualment parlant del que podria semblar, però ningú li discuteix el seu poder a Europa. Ha aconseguit instal·lar a Berlín el telèfon informal de la Unió Europea, i no es pot decidir res important sense trucar directament a aquest número.
¿Són conscients que l'Europa d'avui és cada cop més desigual?
Aquest imperialisme contradiu els valors més bàsics de la UE, que és, per sobre de tot, una organització de poder multilateral en què els països grans i petits, els més poderosos i els que ho són menys, interactuen en peu d'igualtat. L'euro es va introduir precisament per assegurar que Alemanya i la seva moneda, el marc, serien part d'Europa, per fer l'economia europea més forta i igualitària. I ha passat just el contrari.
I ha rebut Grècia, i tot el sud.
Si al principi de la crisi Merkel hagués donat la cara i hagués estat més honesta amb Atenes, defensant les reformes i garantint el seu compromís amb Grècia, avui seria totalment diferent. Però Merkel només està obsessionada per si les polítiques europees són bones o no per als interessos del seu estat nació. Aquest és el nucli del problema d'una Europa alemanya. No entenen aquesta idea que Europa està per sobre de les nacions.
Com encaixen les demandes d'independència en aquesta Europa d'estats nació?
Per Alemanya el nacionalisme és l'enemic. El nazisme i l'Holocaust ens han marcat. Per això s'ha d'anar molt amb compte quan s'utilitza el terme nacionalisme. El més important és que Europa s'enforteixi, no les nacions. Així que si hi ha una nova nació o un nou estat a punt de sorgir a Europa cal que sàpiga explicar molt bé com encaixarà a la Unió Europea. ¿Es tracta només d'un guany per al nou estat? ¿O són capaços de garantir que tant ells com la UE en sortiran beneficiats? Aquesta és, per mi, la clau que cal considerar en aquesta Europa cada cop més interdependent. Si Catalunya es vol plantejar ser un nou estat, probablement ni el terme independència ni el terme nacionalisme estan ben triats.
Per què és bo el risc?
Perquè és mobilitzador. El que fa deu anys era un èxit a la Unió Europea avui ja no val i no entenem què ens passa. Aquesta incertesa ens obliga a buscar noves respostes. Mai com ara s'ha parlat tant d'Europa, a les notícies i al carrer. Mai hem estat tan conscients que depenem els uns dels altres, fins i tot si encara no tenim les respostes correctes.
Què és per vostè ser europeu?
És la resposta per superar el racisme del passat alemany. És la superació de l'experiència del nazisme, que ens va ensenyar els perills del nacionalisme. Avui ho veiem als carrers de Grècia.