Turistes i pispes, fauna i flora a les entranyes de la ciutat
BarcelonaFa calor al metro de Barcelona. La xafogor a les andanes és tan asfixiant que els turistes amb prou feines poden dissimular el neguit. Al carrer, el sol colpeja amb força però, comparat amb la temperatura dels ventres del metro, emergir de les profunditats es converteix en la promesa de la felicitat.
Poca gent sap que a l’estació de Plaça Catalunya va existir, a tres metres sota l’asfalt, La Ciudad de la Luz, la modesta rèplica barcelonina de les modernes construccions d’esbarjo de les ciutats avançades. I per aquell entramat ara enrajolat, els turistes transiten tranquils. Alguns carreguen maletes, d’altres les darreres imatges de la ciutat guardades a l’encèfal. És cert que les modes s’han globalitzat i a Barcelona costa distingir la procedència dels residents de la ciutat, però als forans que estan de passada se’ls percep d’una hora lluny, amb les seves càmeres, les seves motxilles, les seves gorres de beisbol, i alguns, amb un gelat a les mans. Un barceloní mai es menjaria un gelat al metro, a la vista de tothom.
Les guies adverteixen: “Compte amb els carteristes de Barcelona”. Però la tranquil·litat dels turistes no va en paral·lel amb la gravetat de l’advertència. “Van molt despistats”, m’explica un guàrdia urbà. Va amb una companya de servei i no em volen donar els noms. Tots dos porten l’uniforme, i la seva tasca és empaitar els manters. “Els companys que persegueixen els carteristes van de paisà”, afegeix. Encara que la seva competència és una altra, m’explica que ahir van aparèixer tres o quatre turistes dient que havien perdut la cartera i el mòbil. “Els pitjors són els xinesos”, diu. “Porten molts diners a sobre, i això els carteristes ho saben”. El més curiós de tot és que aquests xinesos estafats no es refien dels agents de paisà i per això es dirigeixen als guàrdies uniformats.
Quan passo la barrera de control per agafar el metro en direcció a Drassanes, topo amb un grup de manters asseguts a les escales i els seus sacs plens d’objectes prêt-à-porter. Sembla un acudit. “Es col·loquen aquí perquè saben que la Guàrdia Urbana no entrarà a les andanes”, m’informa un vigilant. Al costat de les vies, les corredisses podrien ser mortals.
A la parada de Drassanes hi ha poca gent i em dirigeixo a peu fins a l’estació de Barceloneta. Una marea de turistes emergeix embadalida de la boca del metro i em costa baixar les escales. Rus, anglès, francès, italià, al llarg dels quinze esglaons he pogut sentir llengües diverses i davant aquest exemple de multilingüisme no és estrany veure un treballador del metro ajudant a orientar una italiana en un efectiu italià: “Solo due stazzione ”. Sembla que l’home li serveixi una pizza.
“Estic fent una crònica per al diari ARA sobre els turistes i carteristes. Et puc fer unes preguntes?” És cert que he atacat el vigilant poliglot amb les maneres d’un carterista poc destre, però finalment aconsegueixo vèncer les seves reticències. “Es mouen com serps”, em contesta. “Les que distingeixes són les romaneses, per com van guarnides, però els veritables professionals són indetectables excepte que els agafis in fraganti”. Aquestes serps, m’agrada la comparació, van disfressades de turistes, una disfressa que sol anar acompanyada d’una càmera i un mapa, i acostumen a aparèixer en les hores punta. “En aquesta ciutat hi ha molt per escollir”, afegeix mirant el grup d’alemanys que acaben d’emergir amb el rostre, les motxilles i els bolsos mig penjant. La calor és una fidel aliada del xoriço metropolità.
Amb els nous plans de l’Ajuntament de descentralitzar el turisme, el carterista, un expert viatger de l’entramat ferroviari, ho tindrà més fàcil. “La gent mira de sobreviure com pot, i els carteristes són el mirall de la societat on vivim”. Un vigilant poliglot i espavilat.
