Viure al km 0 de la turistificació: "Hem perdut el cap: això és casa meva!"

Barcelona / PalmaPer anar a comprar al supermercat, la Cira ha de caminar quinze minuts. A prop de casa seva tampoc hi ha cap forn de pa ni cap farmàcia, ni tan sols un bar on reunir-se amb les veïnes. Tot el que s'hi pot trobar són botigues de souvenirs i restaurants que ofereixen paelles (d'aspecte dubtós). Però per a ella això no és el pitjor. Des que va venir a viure al barri de la Salut, ara fa poc més d'un any, la banda sonora del seu dia a dia és el soroll dels motors i els clàxons dels taxis que acompanyen i recullen els turistes d'un dels quilòmetres zero de massificació a Barcelona. "Visc davant la parada de taxis, a cinc minuts del Parc Güell. El soroll va calant i és molt frustrant. A més, els conductors es barallen amb freqüència, i també sents els crits dels turistes que demanen que es respecti la fila –explica–. He de tenir les finestres tancades durant tot l'any, i a l'estiu la calor és asfixiant", lamenta.

El soroll i l'agònica desaparició dels comerços locals no són els únics rastres de la massificació turística a la zona, sinó que també cal sumar-hi –enumera la veïna– la brutícia i les dificultats per desplaçar-se en transport públic. "El 24 i el V19 sempre estan col·lapsats. No hi pots pujar mai. A més, els turistes moltes vegades no deixen seure la gent gran o no avancen fins al fons de l'autobús", critica. Això l'ha obligat a evitar el bus en hora punta, i confessa que –per primera vegada a la vida– ara compra en línia. A més, si vol passejar pel parc, ho fa durant les franges reservades als veïns, tot i que considera que s'haurien "d'ampliar": "Si hi vas en qualsevol altre moment has d'esquivar els turistes. És esgotador", conclou.

Desviar-se per anar a comprar

Aquesta sensació d'aclaparament també la comparteix l'Ernest. Des de fa 23 anys viu a menys de cinc minuts a peu de la Sagrada Família, on diàriament es concentren centenars de turistes. Fins i tot en un dia de pluja. L'experiència acumulada l'ha portat a modificar els trajectes per fer activitats tan bàsiques com anar a comprar al mercat o al gimnàs, i així evitar els carrers més transitats. "Sempre està abarrotat; hi ha carrers per on no es pot passar. Si vas amb pressa, et sents una mica agredit –diu–. L'única solució per arribar a segons quins llocs és, per norma, desviar-me, baixar per un carrer paral·lel", insisteix. Els caps de setmana la situació es converteix en "terrorífica".

L'empremta del turisme en aquesta zona de la capital catalana contrasta vívidament amb com la recorda l'Ernest quan va anar-hi a viure. "Aleshores no hi havia turistes. De fet, aparcava el cotxe just davant del temple, en una zona blava. Però, a partir de la consagració de la basílica, el novembre del 2010, va haver-hi un boom, i no han parat d'arribar de manera exponencial".

Per a l'Alícia, en canvi, els turistes sempre han format part del seu paisatge quotidià: "Fa trenta anys que visc a la Rambla, i sempre n'hi ha hagut". Ara bé, reconeix que no és el mateix model que l'actual. "Està augmentant el turisme de grup", apunta. Potser és per això que la seva rutina no s'ha vist gaire afectada: "És com qui viu a les vies del tren. Sempre hi ha hagut soroll, sempre hi ha hagut gent i sempre m'he sentit insegura", explica. No obstant això, sí que assenyala com a moment significatiu entre les sis i les set de la tarda, quan torna de treballar. "Aleshores em trobo la Rambla plena a vessar. Si vull anar a comprar al supermercat a aquesta hora és un problema; estan a rebentar". Així mateix, agraeix que l'edifici on viu és antic i està "ben insonoritzat".

"Ara mateix és insuportable"

Els veïns de les Balears també són testimonis directes de la complexa convivència amb el turisme. És el cas de la Maria, que fa 25 anys va decidir anar a viure al centre de Palma, molt a prop de la plaça Santa Eulàlia. "Aleshores ja hi havia turisme, fa un segle que en tenim a Mallorca. Però era tolerable. Sobretot venien els dies ennigulats perquè no podien anar a la platja". Una acumulació de circumstàncies, però, l'han portat al límit i ha hagut de marxar del pis. "Ara mateix és insuportable. No pots sortir pel portal, no pots trobar un comerç que no sigui un souvenir, no hi ha gairebé gent local, llevat de quatre senyors i senyores majors. La resta són joves que teletreballen, que són d’aquí i d’allà, que es passen el dia al balcó fumant i que sovint fan festes al pis –relata–. Tens dues opcions, enfadar-te i entristir-te cada dia, o partir. I el que més mal em fa és veure que ara mateix només interessa treure diners als turistes, fer caixa com sigui", denuncia.

La seva opinió s'assembla a la de la Cira: totes dues consideren que "no s'està prioritzant la vida de les veïnes, sinó el comerç turístic". "Poden semblar ximpleries, com, per exemple, no poder aparcar la bicicleta al costat de casa. Però arriba un moment que no pots més. És casa meva i a ningú li està important!", insisteix la veïna de la Salut. Per a l'Alícia, la clau està en la pedagogia: "Hem d'educar el turista. Ensenyar-li qui som perquè respecti l'espai on va". L'Ernest, com la Maria, confessa que s'ha arribat a plantejar la possibilitat de vendre el pis. "El problema és la limitació de la gent. Tothom té dret a fer turisme, però el volum està fora de lloc. Això no para de créixer i tinc la sensació que anirà a pitjor", adverteix. "Jo mai he sigut antiturisme; hi he fet feina. Però això és una bogeria; hem perdut el cap", assegura la Maria.