José Luis Zoreda: "Un motxiller també és un turista de qualitat"

BarcelonaJosé Luis Zoreda és el vicepresident executiu d'Exceltur, la patronal espanyola del sector turístic i una de les primeres veus a alertar sobre el risc de saturació.

Creu que el turisme ha arribat al seu límit?

— El que diem és que cada cop és més irresponsable mesurar l'èxit de sector en els volums d'afluència. Sovint em pregunten si guanyarem França, i ni ho sé ni m'importa. Si hem de batre rècords d'alguna cosa és de satisfacció ciutadana. I aquí tenim una responsabilitat doble: la dels empresaris que tenim àmbits amb molt marge de millora, i de la funció pública que ha d'actuar amb molta més valentia i determinació per millorar la gestió del turisme i controlar la il·legalitat.

Ha faltat autocrítica en el sector?

— Sí, hi ha hagut una certa complaença, però tampoc havien aflorat abans unes tensions socials amb la intensitat actual. D'alguna manera la funció pública continuava encoratjant creixements des del punt de vista de l'afluència mentre s'oblidava de la gestió fins que la societat s'ha queixat.

Ha sobrat promoció?

— Ha faltat una gestió integral. Hem de replantejar la gestió del creixement turístic i hem de tenir en compte tots els elements que hi incideixen: urbanisme, mobilitat, seguretat, gestió de l'aigua, etc. A més, Espanya i Catalunya no poden competir en el preu, sinó que hem de competir per diferenciació: replantejar el que oferim per atraure un perfil de client que deixi més valor. Això ens permetrà generar una ocupació de més qualitat i reduir la càrrega sobre les destinacions turístiques.

Hem de mantenir els turistes actuals o n'hi ha d'haver menys?

— Jo diria que el límit d'afluència de les destinacions turístiques catalanes i espanyoles en el seu conjunt és que la societat admeti i consideri que millora la seva qualitat de vida. En alguns llocs s'haurà de reduir i en d'altres s'haurà d'ampliar. No hi ha una fórmula màgica.

Per tant, pot ser que en alguns llocs calgui posar límits.

— Quan vas al teatre hi ha un límit d'aforament. Posar límits no ens ha d'escandalitzar i menys quan hem arribat als nivells i als volums d'ara en alguns llocs concrets. Enn destins com Barcelona, les Balears, i en certs punts de les Canàries, el creixement té uns límits clars. On són? No m'atreviria a posar xifres.

Es parla molt d'apostar pel turisme de qualitat? Què vol dir això?

— Hem banalitzat el concepte qualitat. ¿Què vol dir turisme de qualitat? ¿Turisme de luxe? Doncs molt malament. ¿El turisme de qualitat són només els que paguen milers d'euros? Doncs molt malament. Un motxiller és un turista de qualitat. El turisme de qualitat és el que aporta ingressos, respecta els valors dels llocs que visita i torna. No és una estratificació per nivells de preus, sinó per nivells de conducta.

Per lluitar contra la massificació cal replantejar el model de vols barats?

— Després de la pandèmia s'ha accelerat la propensió a viatjar pel món i el consumidor prioritza el consum turístic a altres menes de consum. La paradoxa és que viatjar cada vegada és més car, però cada dia puja més el nombre de turistes. I encara falta que les classes mitjanes xineses i índies també comencin a viatjar.

Veient les manifestacions recents, s’ha trigat molt a escoltar els veïns dels destins turístics?

— Cada lloc té les seves peculiaritats i no m’atreviria a dir si s’ha trigat molt o poc. El problema del sector és que té externalitats, i que allò que fem bé ho comuniquem fatal. Si sumes les dues coses, el turisme acaba tenint un pes més important del que seria just en el sentiment de cansament i inconformisme ciutadà. Per això creiem que cal fer evolucionar el model turístic perquè la societat en sigui més còmplice.

Què pot fer el sector per lluitar contra la massificació?

— En primer lloc, estar d'acord amb la idea que el creixement té límits. Hem d’intentar alleugerir la saturació dels espais, però el primer problema que tenim és que bona part d’aquesta saturació la causa una oferta il·legal. Per això demanem al sector públic que, si us plau, combati aquesta il·legalitat.

Barcelona ha anunciat que tancarà tots els pisos turístics en cinc anys.

— És una mesura que ens sembla molt valenta. No sé si és la millor o l’única, però dona el missatge que s’ha acabat la festa. Perquè encara que siguin legals, els pisos turístics no deixen de ser una perversió absoluta de l’urbanisme. L’habitatge residencial no va ser concebut per destinar-lo a activitat econòmica turística. El problema és l’extraordinari cinisme de les plataformes. Si en lloc de jugar a fet i amagar, Airbnb decidís controlar que tot el que ofereix compleix la legalitat, s’hauria acabat el 90% del problema que generen els pisos turístics.

Descentralitzar i desestacionalitzar serveix per lluitar contra la massificació?

— A diferència dels destins de sol i platja, en ciutats com Barcelona la gent no deixa de venir perquè faci més o menys calor. I és veritat que en alguns casos aquesta desestacionalització està començant a fer sentir que hi ha massificació durant més mesos a l’any.

Mesures com la taxa turística serveixen per limitar el turisme?

— Si alguna cosa han demostrat les taxes fins ara és que 4 o 5 euros no són dissuasius perquè un japonès o un turc que somien venir a Barcelona o a Venècia deixin de fer-ho. Nosaltres no estem a favor de les taxes per se, però, si s’han d’aplicar, que sigui per millorar les condicions dels residents que han de conviure amb l’afluència del turisme i les dels turistes que aportin més valor afegit deixen als destins.

Un altre retret que es fa al sector són les seves condicions laborals.

— Se’ns diu que som mals ocupadors. No és veritat. Hem fet estudis comparant el personal de base amb equivalents com ara reposadors de supermercats o treballadors de la construcció, i les condicions en general són bastant correctes. Tot és millorable a la vida, però, a més de les millors condicions econòmiques possibles, el que hem de procurar és guanyar en salari emocional: que el treballador recuperi el sentiment de pertinença, que el cambrer i el cap de recepció se sentin orgullosos de ser cambrer i cap de recepció.