BarcelonaEl consens sobre la necessitat de regular el turisme s’ha obert pas fins al punt que ja ho admeten el mateix sector i governs fins fa poc refractaris a posar fre a un fenomen que, en el cas de Catalunya, suposa al voltant del 12% del PIB. Però com es pot actuar sobre el turisme? Quines eines tenim per gestionar-lo? L’ARA analitza amb l’ajuda de diversos experts diferents vies per influir-hi.
Descentralitzar
La descentralització del turisme és una de les receptes principals de l’administració davant les dificultats que diu tenir per actuar sobre la demanda. Amb l’objectiu de desmassificar els espais més visitats i enviar el visitant a altres indrets, fa temps que la direcció general de Turisme actua per promoure, per exemple, festivals agroturístics arreu del país. També Barcelona, que va obtenir prop de 41 milions d’euros dels fons europeus Next Generation per a aquesta mena d’actuacions, ha actuat per diversificar l’oferta i construir, per exemple, una ruta turística verda entorn del rec Comtal, entre els barris de Vallbona i Trinitat Vella.
Tanmateix, alguns experts creuen que cal aprofundir-hi. “És urgent descentralitzar per descongestionar”, apunta el doctor en geografia i professor de la Facultat de Turisme de la Universitat de Girona José Antonio Donaire, que subratlla que “el turista tendeix a concentrar-se en unes àrees concretes”. L’economista Miquel Puig defensa que el que cal fer és una política de promoció del turisme des d’allà on ja no aporta valor cap als punts de l’interior de Catalunya on el necessiten perquè “és una de les poques maneres de frenar la despoblació”.
La investigadora del col·lectiu Alba Sud Carla Izcara, per la seva banda, alerta que amb la descentralització el que es fa és “seguir creixent però amb un altre discurs”. Destaca que en el cas de Barcelona s’ha vist que el que s’ha fet és expandir el turisme per la ciutat, però això no ha servit per reduir la pressió en altres barris com ara Ciutat Vella.
Un exemple és el cas dels búnquers del Carmel, que el director general de Turisme de Barcelona, Mateu Hernández, admet que no s’ha gestionat prou bé i "s’hi ha generat un problema". Hernández, però, sí que defensa la promoció que s’està fent, per exemple, d’espais com la Colònia Güell, situada al Baix Llobregat, o el fet que en la guia de la ciutat que s'ha fet a la prestigiosa revista Monocle es posi en valor Sarrià-Sant Gervasi per fer-hi una passejada i veure bona arquitectura i els parcs. D’aquesta manera, diu, “no li expliques al món les grans icones sinó que en crees de noves”.
Desestacionalitzar
Sempre que es parla de descentralitzar es parla també de desestacionalitzar. És a dir, que el turista visiti Catalunya en els mesos de menys afluència. En el cas de Barcelona, els experts apunten que hi ha poc camp per córrer perquè el turisme ja hi és present tot l’any, en bona part de la mà dels congressos i fires que s’hi celebren. L’exemple paradigmàtic és el Mobile, que se celebra al mes de febrer. Com en el cas de la descentralització, Carla Izcara remarca que desestacionalitzar “no qüestiona el model turístic actual” sinó que el que busca és tenir més turistes tot l’any.
Un cas a part són les zones més centrades en el que s’anomena “el turisme de sol i platja”. En aquest cas, Miquel Puig exposa que desestacionalitzar no ha de suposar atraure més turistes en altres èpoques de l’any, i que el que caldria fer és redimensionar una oferta turística que, diu, està dissenyada pensant en l’agost, el punt de màxima afluència. És a dir, que en comptes de tenir capacitat per acollir la gent que reben en ple estiu, els hotels només tinguessin les places que omplen durant el mes d’abril. Això, argumenta Puig, els permetria “treballar vuit mesos de l’any a ple rendiment”, cosa que reduiria la temporalitat dels treballadors, i minvaria, de retruc, el cost en subsidis que la resta de l’any té això per a l’administració.
Fiscalitat
Una altra de les eines clau de l’administració pel que fa al turisme és la fiscalitat. Catalunya té des de l’any 2012 una taxa d’entre 1 i 3,5 euros per nit que paguen les persones que s’allotgen en establiments turístics o creuers. Ara bé, els experts consultats coincideixen que aquest tipus d’impost no és dissuasiu –no frena l’afluència de turistes– i apunten que el que cal fer és treballar millor a què es destina. Actualment, els ingressos derivats de la taxa es reparteixen entre els ajuntaments i la Generalitat, si bé el seu ús és finalista i retorna al sector a través del fons de Promoció Turística. En el cas de Barcelona, el 2021 es va implementar un recàrrec que ara s’apujarà fins al màxim legal de 4 euros per nit i que, en aquest cas, sí que va destinat a finançar altres àrees com la neteja, la seguretat o la climatització d’escoles. Miquel Puig sosté que la Generalitat i els ajuntaments podrien anar més enllà i destinar, per exemple, part de la recaptació a comprar hotels per tirar-los a terra i fer-hi una plaça o un equipament. Una política que, diu, serviria al mateix temps per reduir l’oferta turística i millorar-la.
Sobre la taula hi ha diversos debats, com ara si cal canviar la llei que regula la taxa turística per augmentar-ne els topalls o si en comptes d’una quantitat fixa la taxa hauria d’equivaler a un percentatge del que es pagui per nit. Donaire apunta la possibilitat de fer servir la política fiscal per atraure el tipus de turista que es desitja, com ara premiant les llargues estades ajudant –amb bonificacions– a reduir el preu mitjà d’estada significativament. Això, apunta, ajudaria a reduir la massificació –menys visitants, però més dies– i portaria a una reducció de les emissions que compensaria, diu, la inversió pública feta.
En el cas de Barcelona, també s’estudien mesures per gravar els autocars que entren a la ciutat, en un intent de compensar l’impacte que té el transport de turistes. Ara, per exemple, la Generalitat ja fa que els creuers hagin de pagar un euro per cada quilo d’òxid de nitrogen (NO) i partícules en suspensió (PM) generats. Carla Izcara aposta per aprofundir en aquest camp, i defensa que més important que l’impost turístic és que, per exemple, s’acabi l’exempció fiscal del sector aeri.
Definir el tipus de visitant
Un altre dels conceptes més repetits quan es parla de quin model turístic volem és el d'anar a la recerca d’un “turisme de qualitat”. La Generalitat, de fet, va impulsar un acord amb diverses entitats i associacions que es va batejar com a Compromís Nacional per un Turisme Responsable i que ha de ser el full de ruta per construir un model turístic més sostenible. Però què vol dir un “turista de qualitat”? Per al director general de Turisme de Barcelona, Mateu Hernández, hi ha una lògica de preus que atrau un tipus de visitant de més qualitat. “Els preus pugen i, si vols fer un comiat de solter, et costarà car; és probable que escullis un altre destí. Tenir qualitat d’oferta t’evita una pèssima demanda”, explica.
“Un turisme que pagui bé als treballadors, pagui impostos i permeti a l'empresari guanyar-se la vida no pot ser un turisme barat”, defensa Puig. L’economista sosté que “millor turisme vol dir menys turisme”, perquè l’actual model, en què els ciutadans fan vols curts i sovintejats, “és un disbarat mediambiental”. Apunta, a més, que el cost de viatjar anirà a més perquè s’encariran els carburants dels avions. Segons Puig, això haurà de contribuir també a definir un nou model de turisme que impliqui fugir de l’actual.
Tot plegat porta a qüestionar si ens encaminem cap a un model on només pugui fer turisme qui té més capacitat adquisitiva. “Les desigualtats socioeconòmiques s’han accentuat, molta menys gent pot fer vacances”, alerta Carla Izcara, i aposta per afrontar un debat a fons sobre el model que garanteixi no tant el fet del turisme per si mateix com el dret de tothom a poder gaudir d’un temps d’oci.
Reducció de l'oferta
La frase de Miquel Puig “Millor turisme vol dir menys turisme” ens porta a l’última de les principals receptes per fer front al fenomen: la reducció de l’oferta. Eines com el decret de la Generalitat per limitar els pisos turístics podrien aprofundir en aquest camí, si bé en el cas de Barcelona l’alcalde, Jaume Collboni, ha obert la porta a incrementar l’oferta hotelera de la mà de la supressió dels pisos turístics. També s’han obert converses amb el Port de Barcelona per limitar el nombre de creueristes que arriben a la ciutat, especialment els que només hi fan escala.
Puig considera que, a diferència del que passava als anys 80, en el segle XXI el turisme “és un mal negoci”, i posa com a exemple el descens pronunciat que des de l’any 2000 fins avui ha tingut el PIB per càpita en poder de compra en aquelles comunitats on el turisme té un pes més important. Un descens que, en canvi, no han patit les comunitats amb més pes industrial.
Carla Izcara defensa que cal avançar en la línia del decreixement turístic i deixar de promocionar la ciutat i de competir per esdeveniments com la Copa Amèrica de vela o congressos internacionals com el Mobile. Un procés que, entén, ha d’anar acompanyat de limitar infraestructures com el port i l’aeroport, així com els hotels i els apartaments turístics.
José Antonio Donaire, en canvi, avisa que “el discurs antiturístic no és possible” perquè “no és viable” no tenir turisme, i per això aposta per “gestionar el turisme de forma eficient i conciliar-lo amb el projecte de ciutat”.