¿Ha arribat l’hora de posar límits al turisme?

BarcelonaL’estiu del 2014, la fotografia de tres turistes italians passejant nus per la Barceloneta va esgotar la paciència dels veïns i va donar peu a les primeres grans mobilitzacions contra la massificació turística a Barcelona. Aquella espurna va fer aflorar un malestar que feia temps que es covava a la ciutat i va donar pas a un debat sobre la limitació del turisme que avui, una dècada més tard, reprèn amb força arreu del món. Venècia, les Canàries, Barcelona i Binibèquer Vell, per posar només quatre exemples, han sigut notícia aquesta setmana per qüestions lligades a la massificació. La recuperació de les xifres del turisme després del parèntesi de la pandèmia ha fet ressuscitar un debat que és global: la necessitat de posar-hi límits. 

Aquest plantejament, que no fa gaire s’acotava a moviments ecologistes o veïnals, s’ha obert ara pas fins al punt que la mateixa patronal Exceltur ha admès que el turisme ha tocat sostre. Algunes xifres acrediten que el sector –que representa el 12% del PIB català– viu un moment dolç. Espanya va superar el 2023 el rècord de visitants que havia assolit el 2019. I pel que fa a Catalunya, l’any passat van trepitjar Barcelona més creueristes que mai i enguany el nombre de passatgers a l’aeroport del Prat s'encamina cap al rècord. I això s’ha fet visible als carrers de la ciutat, i també al mercat: fa mesos que el preu mitjà d’una habitació d’hotel a Barcelona encadena rècords. El juny de l’any passat, dormir a la capital catalana costava de mitjana 173 euros, segons un estudi de les consultores STR i Cushman & Wakefield.

L’altra cara de la moneda són les conseqüències negatives que comporta aquest nivell de visitants i que les entitats que el 2018 van fundar la xarxa SET de ciutats europees contra la turistificació van resumir així: reducció del dret a l’habitatge; encariment i transformació del comerç local; massificació de carrers i places; saturació de la xarxa pública de transport, i precarització de les condicions laborals en unes ciutats especialitzades en el sector turístic. Un còctel que pot portar al límit un territori, com s’ha pogut veure recentment en les històriques manifestacions de les Canàries.

Coraima Niz és la promotora de la plataforma Canarias tiene un límite a Barcelona i lamenta que les illes s’han convertit en un lloc “inhabitable” per als canaris per culpa del turisme. “Som dos milions i venen 14 milions de persones a l’any, és una bogeria”, apunta. Tot i la marea ciutadana dels últims dies, destaca que encara hi ha un punt de “por”. “Se’ns ha fet creure que no es pot viure de cap altra cosa que no sigui el turisme”, opina.

Guillem Colom Montero és professor d’Estudis Hispànics a la Universitat de Glasgow, on investiga les relacions entre turisme i cultura. Explica que en els últims anys l’opinió pública està canviant i que, si fins ara el turisme era vist majoritàriament com un aspecte positiu associat als beneficis econòmics, ara, “sobretot a Europa, hi ha un gir cap a considerar les implicacions del turisme sobre els residents”. Ho corrobora l’enquesta sobre la percepció turística a la ciutat que publica anualment l’Ajuntament de Barcelona. L’any 2016 per primer cop van ser més els barcelonins que apostaven per limitar el turisme que els que creien que calia fomentar-lo. Des d’aleshores, la distància no ha parat de créixer.

Un dels factors clau en aquest canvi d’opinió, apunta Colom, és el de l’impacte que el sector té sobre l’encariment de l’habitatge, que considera “definitori”. “Si a això hi afegim la impressió que els beneficis que reporta acaben en mans foranes i que l'ocupació és molt sovint precària, es pot entendre que en alguns casos s’hagi passat de la benvinguda cap a l’animadversió”, opina. El professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Lluís Garay avisa que no es pot “acusar el turisme de tots els mals de la ciutat actual”, però admet que el problema és que s’ha convertit gairebé en l’única aposta econòmica.

Davant d’aquest escenari, Exceltur i el ministre d’Indústria del govern espanyol, Jordi Hereu, parlen ara obertament de limitar el turisme. Però com? Garay sosté que, “més que limitar-lo, que és difícil o improbable, el que cal fer és planificar i gestionar”, però admet que hi ha casos en què cal un decreixement de l’activitat. El catedràtic d’economia Oriol Amat avisa que no es pot prescindir del turisme perquè per crear benestar cal activitat econòmica. “El turisme és una indústria tremendament discutida, però no discutible”, rebla la directora general de Turisme de la Generalitat, Marta Domènech, que subratlla que Catalunya fa temps que té obert el debat i que ha pres mesures com el Compromís Nacional per un Turisme Responsable.

L’efectivitat de la taxa turística

Una de les mesures que reclamen ara els manifestants de les Canàries és la creació d’una taxa turística que a Catalunya ja fa anys que existeix i a la qual, des del 2021, en el cas de Barcelona, s’hi va afegir un recàrrec per compensar algunes de les externalitats negatives del turisme. Tanmateix, els experts dubten de la seva eficàcia pel que fa a la lluita contra la massificació. “Ningú deixarà de venir a Barcelona o a les Canàries perquè hagi de pagar dos o tres euros”, opina l’antropòleg i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) José Mansilla. Ell ha posat en circulació el terme turistròfia, amb el qual vol alertar del risc que zones de la ciutat quedin “completament engolides” pel turisme. “Si no s'hi posen mitjans i polítiques públiques això acabarà passant”, avisa. Per això defensa apostar decididament pel decreixement ––reduint, per exemple, els llits turístics disponibles a la ciutat i aprofundint en mesures que ja s’han iniciat a Barcelona com la prohibició d’obrir nous establiments o la reducció de pisos turístics– i per deixar de fer promoció i “no estar presents en totes les fires”. Garay també situa “reduir o seleccionar les accions de promoció” com una de les opcions per reduir la pressió turística. En un article a l’ARA, l’economista, doctorat pel MIT i professor investigador a la Barcelona Graduate School of Economics (GSE) Jordi Galí apostava també per canviar el model afavorint la creació de llocs de treball.