Turisme de gel , l'última frontera
Llunyans i de clima extrem, l'Àrtic i l'Antàrtida van ser inaccessibles per a l'home durant milers d'anys. Tret d'algunes àrees on la vida era mínimament suportable, la resta del pol Nord i tot el pol Sud eren superfícies hostils, quasi sense vida ni res que interessés als humans. Fins que al segle XIX i principis del XX els grans exploradors van situar els casquets polars al mapa. Un segle més tard, el turisme descobreix els atractius dels últims territoris verges.
Les xifres de visitants als dos extrems de la Terra augmenten any rere any. Segons l'Organització Mundial de Turisme, un milió de persones visiten cada any l'Àrtic, incloent-hi Alaska. A l'Antàrtida, d'accés més difícil, algunes estimacions situen la xifra de visitants entorn dels 100.000 anuals. És poca cosa si es compara amb les principals destinacions turístiques internacionals, però no ho és tant si es té en compte que l'afluència en aquests entorns fràgils es concentra en pocs mesos al cap de l'any.
La corba creixent del turisme polar coincideix en el temps amb la multiplicació de veus d'experts que alerten del canvi climàtic que s'està produint al planeta. No està comprovat que s'hagi produït un efecte crida, però és com si les advertències sobre l'augment de la temperatura i el retrocés dels gels hagués disparat el desig de visitar els pols abans no sigui massa tard.
L'increment de turistes als pols Nord i Sud planteja una contradicció: a títol individual, cadascun dels visitants a l'Àrtic i a l'Antàrtida estan interessats per la natura i tenen consciència dels perills a què s'enfronten aquelles àrees, però la suma de tots ells es converteix, a la llarga, en una amenaça per a la seva preservació. En el cas de l'Àrtic, suposa una amenaça el nombre de visitants. En el de l'Antàrtida, preocupa la conservació de l'aïllament absolut en què s'ha desenvolupat el continent blanc durant milers d'anys. Per mantenir la seva puresa, tots els turistes que la visiten han de rentar-se les sabates cada cop que pugen i baixen d'un vaixell. Així s'evita que llavors adherides a les soles impliquin la introducció d'espècies vegetals no autòctones.
En el sector turístic tampoc és nou el fenomen que es produeix quan els turistes pioners deixen pas a la massificació: es perd el grau de consciència dels primers visitants i els viatges esdevenen una destinació exòtica més. L'empresa Antarctica Cruises ven un viatge a l'Àrtic amb el següent enunciat: "A bord del supertrencagels nuclear 50 Years of Victory , arribarem a l'extrem nord del món, als 90 graus. Emprant els seus 75.000 cavalls (sic), embarcarem en el famós port nuclear rus de Murmansk per a una aventura inoblidable".
Però els dos pols s'enfronten a altres desafiaments, a més del turisme. De l'Àrtic, Rússia, Canadà, Noruega, Dinamarca i els EUA en volen explotar els recursos petroliers i miners i el gas. A més, Canadà i Rússia impulsen l'obertura de rutes marítimes que permetrien als vaixells mercants explotar el comerç internacional entre Occident i Orient pel camí més curt. I, mentrestant, a l'extrem sud, Gran Bretanya, Xile i Argentina esperen el seu torn per explotar, ells també, els recursos naturals que s'amaguen sota el gran continent blanc. Definitivament, la humanitat ha posat l'ull sobre l'última frontera.
L'Antàrtida és un territori d'una superfície semblant a Sud-amèrica que no està regulat per cap estat ni per cap llei internacional. L'únic acord que hi regeix és el Tractat Antàrtic, subscrit l'any 1959 per diversos països per convertir aquelles terres verges en una zona dedicada a la pau i a la ciència. Ara, però, l'auge del turisme posa en qüestió el seu contingut.
Territori sense lleis, de moment
El gener del 2007 el creuer Nordkapp , amb 370 persones a bord, va quedar embarrancat a l'Antàrtida. Els països que havien impulsat el Tractat Antàrtic van estar a punt d'implementar normes de compliment obligatori per regular el turisme, tot i que finalment només van emetre recomanacions. No s'autoritzaria el desembarcament als creuers de més de 500 passatgers, ni als de més de 100 turistes alhora en el mateix punt, i els viatgers sempre haurien d'anar acompanyats d'un guia per cada vint passatgers. El turisme a l'Antàrtida ha experimentat un gran auge els últims vint anys. L'associació internacional que aplega els operadors turístics a la zona (IAATO per les seves sigles en anglès) es va constituir el 1991 amb només set companyies com a membres. Avui en té més d'un centenar. Segons dades de l'IAATO, 12.000 persones van visitar-la la temporada 2000-01, i durant la campanya 2009-10 ho van fer 37.000. A aquesta xifra s'hi han d'afegir els passatgers que hi van amb companyies alienes a l'associació.
El centenar d'entitats ecologistes que integren la Coalició Antàrtica i de l'Oceà Austral demanen la imposició de restriccions molt més severes abans no es produeixi una catàstrofe. Però la modificació del Tractat Antàrtic és impossible sense l'acord unànime de tots els seus membres.
