El TS revoca el desnonament d'un minusvàlid de L'Hospitalet després de la mort del seu pare
La resolució anul·la una sentència de l'Audiència de Barcelona, que donava la raó a l'arrendador i condemnava la persona amb minusvalidesa a desallotjar l'habitatge
BarcelonaEl Tribunal Suprem (TS) ha revocat el desnonament d'un minusvàlid d'una casa de renda antiga a L'Hospitalet de Llobregat (Barcelona) a qui va subrogar-li el lloguer després de la mort del seu pare, en establir com a suficient la situació de convivència sense necessitat que la discapacitat hagi estat declarada en el moment de l'òbit. La sentència, donada a conèixer aquest dimarts per la sala civil de l'alt tribunal, fixa com a doctrina jurisprudencial, en relació amb la Llei d'Arrendaments Urbans (LAU) del 1994, que, en matèria de subrogació d'aquests lloguers per causa de mort, és suficient que "es produeixi la situació de convivència i el fill es trobi afectat per la minusvalidesa, sense necessitat que aquesta hagués estat declarada en el moment de la mort de l'arrendatari per l'òrgan competent".
La resolució anul·la una sentència de l'Audiència de Barcelona, que havia confirmat la decisió d'un jutge de primera instància de L'Hospitalet que, el juny del 2010, va donar la raó a l'arrendador i va condemnar la persona amb minusvalidesa a desallotjar l'habitatge "amb apercibiment de llançament". En el plet, el fill de l'arrendadora inicial va instar la resolució del contracte d'arrendament subscrit el 1971 entre la seva mare i el pare del demandat en entendre que en el moment de la mort del pare arrendatari no concorrien en el demandat els requisits legals per a la seva subrogació tenint en compte que no s'havia declarat la seva minusvalidesa.
El demandat va adduir que l'esmentada minusvalidesa del 65% concorria al mateix temps de la mort de l'arrendatari inicial, sent això la part rellevant, tot i que administrativament fos declarada amb posterioritat. La sentència posa final a interpretacions dispars que venien adoptant-se en aquesta matèria per les audiències provincials. Recorda que, en ser un contracte d'arrendament anterior al 9 de maig del 1985, havia de seguir regint-se per les normes de l'anterior LAU (1964), però amb les excepcions en matèria de subrogació marcades per la llei del 1994, com trobar-se afectat el fill de l'arrendatari per una minusvalidesa igual o superior al 65% "tot i que no hagués estat declarada en el moment de la mort de l'arrendatari".
La sala assenyala que aquesta interpretació s'ajusta a la finalitat buscada pel legislador de "procurar una durada diferent del contracte, fins i tot a costa de l'arrendador, en aquells casos d'un fill en situació de minusvalidesa anterior a la mort de l'arrendatari". Aquesta interpretació es considera compatible amb la seguretat jurídica, tenint en compte que es reconeixen situacions excepcionals provocades per la minusvalidesa, i també ajustada a la finalitat buscada pel legislador de "procurar una durada diferent del contracte, fins i tot a costa de l'arrendador, en aquells casos d'un fill en situació de minusvalidesa anterior a la mort de l'arrendatari".