Troben restes de denissovans, parent del neandertal, al Tibet

BarcelonaDe l’existència dels denissovans se’n sap més per la teoria que no pas per la pràctica. L’any 2010 van aparèixer unes primeres restes fòssils, totes disperses i de mida petita, a la cova de Deníssova, al sud de Sibèria, que no encaixaven amb cap de les mostres d’hominins que s’havien localitzat abans. Semblava clar que pertanyien a algun dels nostres ancestres, però no a quin. Per consens científic es va convenir que era una espècie nova, emparentada però diferent dels neandertals que van habitar aquella regió de l’Àsia fa almenys 160.000 anys. Ara, a les planures altes del Tibet, a més de 3.000 metres d’alçària, s’han trobat restes idèntiques. Els denissovans existeixen de veritat i la seva extensió territorial va ser més àmplia del que s’imaginava. La troballa es va publicar ahir a Nature.

Com i qui són els denissovans continua sent una incògnita. Tant, que es fa difícil imaginar-ne la fesomia, l’alçada o qualsevol altre tret característic. Les poques mostres d’ADN que es van poder recuperar dels fragments trobats a Deníssova apuntaven a una possible línia de continuïtat amb algunes poblacions asiàtiques actuals. Les noves troballes, analitzades mitjançant tècniques de carboni radioactiu i genètiques, van una mica més enllà, per bé que segueixen sent indirectes. Per donar el màxim de precisió, els autors de la recerca han hagut de recórrer a una anàlisi comparativa entre proteïnes actuals i les que es conserven al fòssil. Pel que sembla, el fragment de mandíbula localitzat al Tibet podria correspondre a un ancestre llunyà de les poblacions de xerpes actuals, així com de poblacions tibetanes i malàisies.

La resta fòssil tibetana va ser localitzada per un ciutadà d’ètnia mon a una cova de l’àrea de Xia-he l’any 1980. Anys després la va entregar a investigadors de la universitat xinesa de Lanzhou. Posteriorment, i en col·laboració amb l’Institut Max Planck, on es va establir l’existència dels denissovans sota la direcció del genetista de Svante Paabo, és on s’ha fonamentat que la mandíbula de Xia-he i les restes de Deníssova formen part del mateix llinatge emparentat amb els neandertals.

En qualsevol cas, el fragment ossi aporta detalls d’interès. D’entrada, sembla confirmat que correspon a un individu que hauria viscut fa 160.000 anys a les planures tibetanes situades per sobre dels 3.000 metres d’alçària. Això vol dir que estava adaptat a viure en condicions extremes de falta d’oxigen, un tret que avui conserven xerpes i poblacions afins. Aquesta dada és important perquè confirma que s’hi haurien adaptat molt abans de l’arribada dels humans moderns, fa entre 30.000 i 40.000 anys.

Segons Jean-Jacques Hublin, investigador de l’Institut Max Planck d’Antropologia i Evolució i principal autor del treball, la troballa “ajuda a entendre la història evolutiva dels hominins a l’est de l’Àsia”. Ho confirmaria el fet que alguns dels trets genètics identificats al nou denissovà coincideixen amb traces que s’han conservat evolutivament en les actuals poblacions xineses.