El tribunal que desconfia de les víctimes d’agressions sexuals

BarcelonaEl Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va anul·lar una sentència de la secció tercera de l’Audiència de Girona en què tres magistrats van descartar l’abús sexual amb penetració d’un noi de 21 anys a una nena de 12. Els jutges no es creien el relat de la nena i, després de la correcció del TSJC, quan van haver de tornar a valorar els fets i escriure una nova sentència, van continuar pensant el mateix.

El TSJC considerava “il·lògic” el resultat de la valoració dels magistrats, ja que es van apartar “injustificadament dels coneixements científics”. Aquesta correcció va portar Ildefonso Carol, president de la secció tercera i ponent de la primera sentència absolutòria, a argumentar una segona sentència carregant contra el TSJC. “El que sí que ens preocupa és que, en les causes originades per denúncia d’una dona contra un home, aquest tipus de desqualificacions taxatives, quan provenen d’un tribunal de tanta importància, puguin arribar a donar munició a les veus que, per part de molts creadors influents d’opinió i des de fa ja temps intenten donar una interpretació interessadament errònia al que s’ha anomenat perspectiva de gènere”, diu el text, que posa en dubte la “victimització secundària” que implica que una víctima d’abusos sexuals hagi de declarar repetidament.

Carol sosté la base de la sentència en les “contradiccions” del relat de la nena, que va haver d’explicar els fets múltiples vegades entre els 12 i els 15 anys. I tira d’ironia per carregar contra el TSJC. “Entenem que l’error patit per la sala resulta perfectament comprensible, i podia perfectament haver-nos passat a nosaltres: no és gens fàcil mantenir el rumb quan el vaixell es troba enmig d’un autèntic oceà del que la sala anomena «divergències» i nosaltres contradiccions”, assenyala.

En la posició defensada pels magistrats de Girona es discrepa de la guia de bones pràctiques per a víctimes de violència de gènere del Consell General del Poder Judicial, que especifica que no se les ha de qüestionar. Segons la secció tercera de l’Audiència de Girona, aquesta tesi deixaria molt poc marge al criteri del jutge instructor.

Però el cas de la nena de 12 anys no és una excepció. Ni molt menys. L’ARA ha analitzat una quarantena de sentències, que són la gran majoria de les que ha dictat la secció tercera per violència sexual els últims tres anys (recollides per mitjans o publicades al centre de documentació judicial). Hi abunden sobretot les absolucions: 21 -en falten tres més del mateix període que s’han deixat fora perquè l’acusació no es va valorar per motius processals-. Hi ha 11 condemnes per acords de conformitat, és a dir, que l’autor reconeix els fets i a canvi hi ha una rebaixa substancial dels anys de presó, i només 7 condemnes. En la majoria dels casos, el relat dels magistrats és el mateix: no es creuen a la víctima.

Amb la declaració no n’hi ha prou

En la majoria de sentències de la secció tercera se cita la jurisprudència del Tribunal Suprem, en què es diu que en els “delictes de naturalesa sexual és unànime considerar que la declaració de la víctima del delicte, malgrat ser l’única prova, resulta suficient per a destruir la presumpció d’innocència de l’acusat”. Aquesta declaració de la víctima ha de superar un “test de credibilitat” i un segon filtre que anomenen “test de veracitat”. Els jutges de la tercera parlen de “destruir” la presumpció d’innocència, mentre a Lleida parlen de “desvirtuar” o a Tarragona de “desvirtuar” o “enervar”, com els companys de l’altra secció penal de l’Audiència de Girona, la quarta, que també utilitzen “enervar” (en castellà, en el sentit de debilitar). Però en una sentència, la tercera, arriba a argumentar que “no n’hi ha prou amb la mera declaració del denunciant per fonamentar una condemna, per convincent que sigui”, i s’exigeix “alguna corroboració objectiva externa”.

Sense credibilitat

En aquesta última sentència, s’absol un venedor de llaminadures d’Hostalric perquè les vuit nenes d’entre 8 i 12 anys que el van denunciar van “exagerar” que l’home fos “massa efusiu amb les clientes”. S’enfrontava a 45 anys de presó però el tribunal no es creu les menors. També carrega contra els especialistes que les havien atès: “Tot i que no som psicòlegs, tots els membres del tribunal hem tingut fills, i l’actitud de la menor ens ha semblat més la d’un nen que està fent treballar la seva imaginació, un extrem que els psicòlegs no van apreciar”.

En un altre judici, s’absol un home que s’enfrontava a 10 anys de presó per violar una noia als lavabos d’una discoteca de Sils. La penetració es dona per demostrada, perquè la víctima va patir lesions que la van arribar a fer sagnar, però el tribunal conclou que no quedava acreditat que les lesions fossin “causades intencionadament per l’acusat”, ja que podien ser compatibles amb una agressió però també amb “una penetració sense la deguda preparació, brutal si es vol, en una postura forçada”. Davant de dues versions, el dret penal “no consisteix en un joc d’hipòtesis ni de determinar quina és la més probable”, argumenta el jutge Juan Mora.

El magistrat Manuel Ignacio Marcello és el ponent d’una altra sentència que absol un home que s’enfrontava a 10 anys de presó per intentar agredir sexualment el seu nebot de 9 anys. Per argumentar-ho al·lega “discordances nuclears” en la declaració del nen. Tot i que la germana del nen, també menor, havia declarat que havia vist l’intent d’agressió sexual, no es té en compte per condemnar.

La paradoxa és que el tribunal sí que utilitza les paraules dels nens, però per descartar el delicte de lesions, pel qual també s’acusava l’home. Assegura que “cobren significació especial les asseveracions dels menors”, que van negar que el seu oncle els hagués pegat. Fins i tot el jutge admet que la versió exculpatòria de l’acusat no mereix “credibilitat”. Però al final diu que veu “incertesa probatòria” i, com que té “seriosos dubtes”, s’empara en el principi in dubio pro reo -a favor del processat- per absoldre’l.

En una altra sentència, la secció tercera absol l’acusat que s’enfrontava a 11 anys de presó per agredir sexualment la cuidadora de la seva sogra per “la vaguetat i la inconstància” de la declaració de la víctima. L’hospital va activar el protocol d’agressió sexual quan va atendre la dona perquè tenia una ferida compatible tot i que no determinant. Però el tribunal no veu “coherent” que al judici ella evités repetir “els detalls” que havia dit a la fase d’instrucció i descarta que sigui per “humiliació o vergonya”. “Tampoc sembla factible que els hagi oblidat”, afegeix. L’acusat es va negar a declarar al judici i no va respondre cap pregunta.

Les condemnes

De les set condemnes de la secció tercera, només dues se sostenen en el relat de la víctima, sense necessitat de proves addicionals. En les altres, la sentència és inculpatòria perquè l’acusat corrobora els fets -tot i que la sentència no és per conformitat- o bé perquè hi ha proves gràfiques o missatges que evidencien el que va passar. En un d’aquests casos, en què es condemna a 11 anys de presó un monitor per abusar d’una menor, Carol fa un vot particular en què lamenta que surti més car fer una agressió sexual que un homicidi i demana un indult parcial per rebaixar la pena tres anys. “Es pot donar la paradoxa que al nostre país resulti, en termes penals, més «barat» matar un menor de 16 anys que mantenir-hi relacions sexuals consentides, encara que sigui un consentiment viciat per raó de l’edat i mitjançant prevalença”, diu.

El to de la tercera contrasta amb l’argumentari de l’altra secció penal de l’Audiència de Girona, la quarta, perquè en una sentència absolutòria els magistrats admeten que són “conscients” que “les reaccions de les persones víctimes de delictes gravíssims no són sempre del grat” en la prova que es pot fer al judici, “i es produeixen així comportaments que generen buits probatoris” que dificulten la condemna.

La secció tercera de l’Audiència de Girona està formada per cinc magistrats: dues dones i tres homes. Aquesta mateixa setmana, precisament, en una de les set sentències condemnatòries, un magistrat substitut introduïa una sensibilitat fins ara poc habitual avisant al text de “dèficits evidents en educació sexual” en el marc “d’una cultura predominantment masclista”.

El 75% de les sentències són condemnatòries, segons un estudi

A Ángela Alemany, advocada de l’associació Dones Juristes Themis, li crida “l’atenció” el percentatge d’absolucions de la secció tercera de l’Audiència de Girona. I argumenta amb dades la sorpresa. Ella va ser una de les tres autores d’un informe per a la Delegació del govern espanyol contra la violència de gènere en què es van analitzar 400 sentències entre 2010 i 2019 de violència sexual contra nens i nenes: el 75,75% de les sentències van ser condemnatòries i, d’aquestes, només un 14,52% perquè hi havia conformitat. Un percentatge que va pujar a partir del 2015, amb la reforma del Codi Penal. Així, només una de cada quatre resolucions analitzades va ser absolutòria, mentre que a Girona són més de la meitat.

Alemany justifica que molts cops hi ha divergències en els relats de les víctimes perquè passa “molt temps des de la primera declaració a l’última” i que és molt usual que hi hagi “contradiccions” pel nerviosisme a l’hora de declarar o pels mecanismes propis de la memòria. A més, remarca, a moltes víctimes se les qüestiona durant els procediments judicials: “Se senten acusades”. Per això creu que és important la prova preconstituïda –que només s’hagi de recollir el testimoni de la víctima un cop–, una novetat que incorpora la llei Rhodes aprovada dijous al Congrés.

Antonio Andrés Pueyo, catedràtic de psicologia de la UB i membre de l’equip de Prevensi, parla d’una cultura dels jutges que, comparada amb fa vint anys, ha fet un canvi però que “té un nivell d’exigència molt gran”. Per això pensa que són més freqüents els falsos negatius –l’absolució d’un agressor– que els falsos positius –la condemna d’un innocent– perquè els últims “es volen evitar de totes totes”, sota la premissa d’equivocar-se millor en un culpable que en un innocent. Malgrat tot, Pueyo considera que la psicologia forense “ha avançat” per ajudar a “trobar evidències”.