Tres generacions en defensa de l’Ebre

AmpostaEl moviment social en defensa de l’Ebre tornarà a demostrar aquest diumenge la seva capacitat de mobilització. Ja són més de quinze anys de lluita contra la política hídrica dels successius governs estatals, i també autonòmics. Ara aquest moviment compta amb més suports que mai: el Govern, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium..., que han entès finalment que els problemes de gestió del riu no afecten només les Terres de l’Ebre sinó el conjunt del país. Però l’essència del moviment que va emergir el setembre del 2000 en resposta al projecte de transvasament de 1.050 hectòmetres cúbics de l’Ebre del govern d’Aznar es manté viva i cal buscar-la a l’estrat sociològic d’un territori amb identitat pròpia, on la lluita pel riu podríem dir que ja forma part de l’ADN de la seva gent.

15 anys després

Es tracta d’una base social molt àmplia de veïns de gairebé tots els 52 pobles de les Terres de l’Ebre, que des de l’any 2000 acudeixen en massa a totes les crides de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). Quinze anys és molt de temps en la vida de les persones i els que eren petits aquella tardor del 2000 ara són adults, els que eren fills, ara són pares i hi porten els seus fills, i els que eren pares són avis i hi portaran els néts.

Teresa Garcia, veïna d’Amposta, té 72 anys i és un exemple d’aquesta lluita intergeneracional. Anirà amb les dues filles i els cinc néts a la manifestació d’Amposta. Ella, el seu marit, Joan Forcadell, que va morir fa uns anys, i les seves dues filles, la Sílvia -esteticista de 45 anys- i la Maite -patronista de 41-, van viure en primera persona l’esclat d’aquell moviment social, un divendres de setembre del 2000 a l’auditori Felip Pedrell de Tortosa. “Ens vam emocionar, no ens esperàvem tanta gent. Molts baixaven dels pisos de la vora per afegir-se a la manifestació improvisada que vam fer just en acabar”, explica la Maite. Des d’aleshores no han parat. “Cada vegada que ens han avisat que calia sortir al carrer, hi hem sortit. A l’única manifestació que no hem anat és a la de Mallorca”, diu la Teresa. Del 2000 al 2004, fins que Zapatero va derogar el PHN d’Aznar, el moviment social ebrenc va viure una lluita intensa de manifestacions a Catalunya i a tot l’Estat: Barcelona, Madrid, Saragossa, València... Fins i tot Brussel·les, el setembre del 2001. La Teresa i la seva família també van ser a Brussel·les. “Va ser molt pesat, plovent tota l’estona, però molt intens”, recorden.

De manifestacions, moltes, però també d’assemblees i escridassades. Aquells primers quatre anys van ser molt combatius i cada vegada que venia un representant del govern català a les Terres de l’Ebre se’l rebia amb sal i crits, pel suport de la Generalitat al pla hidrològic del PP. Una de les escridassades més sonades va ser precisament a Amposta durant una visita de l’expresident Jordi Pujol. “Jo i el meu home hi érem i em vaig sorprendre a mi mateixa de veure’m cridar d’aquella manera”, explica la Teresa. També durant setmanes es va fer una cadena humana a la seu de la delegació del Govern a l’Ebre, a Tortosa. “Jo estava estudiant a Tortosa i aprofitava l’hora del pati per encadenar-me”, diu la Sílvia.

“Els nostres avantpassats van treballar perquè el Delta sigui com és avui. Van treure la terra a cabassades per anivellar el terreny, tapar clots i rebaixar llomes. Si ens quedem sense aigua, tot això se n’anirà en orris i no hi ha dret”, assenyala la Teresa. Aquest sentiment de pertinença a un lloc que els seus habitants han contribuït a construir i fer habitable explica en gran part l’èxit del moviment social en defensa de l’Ebre. És un tema mediambiental però també de desenvolupament econòmic i social. “Nosaltres el defensem perquè el sentim nostre, però tothom l’hauria de defensar perquè el Delta i el riu realment són de tothom”, argumenta la Maite. “L’únic que volem és viure aquí, i que els nostres fills i néts també ho puguin fer”, afegeix. “Estem satisfetes d’haver fet durant tots aquests anys el que tocava. Crec que hem aconseguit aturar diversos intents i ara també ho aconseguirem”, diu la Sílvia. “Espero que s’acabi d’una vegada, que vinguin els de Brussel·les i obliguin a aprovar alguna llei que impedeixi tocar l’aigua de l’Ebre”, argumenta la Teresa. “I, si no és així, ens manifestarem tantes vegades com calgui”. “A les manifestacions sents una barreja de ràbia i impotència i alhora alegria també de veure que estem tots units i lluitem pel mateix. Orgull també per lluitar pel que és teu. I molta inseguretat de pensar: aquesta serà l’última? Què passarà després? Què aconseguirem?”, diu la Sílvia.

Tota la vida manifestant-se

El Jordi, el seu fill gran, està a punt de fer disset anys. Ha crescut de manifestació en manifestació i ara ja hi va per convicció pròpia. Recorda la manifestació del 2008, també a Amposta, en plena sequera a Catalunya, i contra els intents de l’aleshores govern tripartit de la Generalitat de portar aigua del Segre fins a Barcelona. “Tanta gent i tots de blau, em va impactar molt”, diu. Tenia 9 anys. El Jordi és la prova evident que la lluita en defensa del riu ja afecta tres generacions d’ebrencs.

Però el d’aquesta família no és un cas aïllat a les Terres de l’Ebre. Hi ha moltes famílies més que tornaran al carrer amb la samarreta blava i amb els ulls posats a Europa. L’objectiu és aconseguir la derogació del Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre aprovat pel govern en funcions del PP, i un cabal mínim per a l’Ebre que permeti la pervivència del Delta i el desenvolupament socioeconòmic del territori. Uns objectius que ara tenen més suports que mai.